La gent que no es doblega

La llengua és cabdal per a una nació, és el pal de paller entorn del qual es vertebra un pais, l’enemic ho sap i intenta per tots els medis destruir-la. Això fa pensar que aquest tema no s’acavat aquí, ara han vist que no passa res i per tant passaran a una altre fase. Tothom creia que si tocaven la llengua hi hauria una revolució, però aquí es veu com de greu és aquesta política covarda de desmobilizar la gent. Les consequències son imprevisibles, ara estem a mercé de l’enemic i ell ho sap.

Crec recordar que en algun editorial de fa temps, ja s’havia dit o comentat que l’autonomia era un impediment per avançar cap a la independència. Pense que és perquè els qui treballen per a l’autonomia (no els mestres o els metges. Els altres) pertanyen a uns partits polítics de tall espanyol. I aquests l’únic que pretenen és continuar vivint com fins ara. Poca feina, sense necessitar preparació i bon sou. Però el moviment de la gent és impossible d’aturar. És com voler aturar una placa tectònica.

Gens d’acord amb comparar on som ara amb l’etapa franquista; com si el Referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre no hagués existit i no l’hagués guanyat amb una majoria aclaparadora la societat catalana. Increïble.

Per tant, després d’haver-nos separat de l’estat opressor (fase 1); ara estem transitant per la descolonització (fase 2); és a dir, descodificant les baules de les oligarquies interiors que impedeixen, com abans, l’alliberament de tot el poble.

Efectivament, ni els partits polítics ni la premsa com estem comprovant els darrers quatre anys i set mesos no lideraran aquest procés, atès que formen part d’aquest entramat d’interessos per l’hegemonia personal o empresarial i no col•lectiva.

Tal com ho demostra que cada sector haurà de defensar dins d’aquest panorama de col•lapse de país –sense objectiu, propòsit ni mètode- la seva lluita com ho fa el sector de l’ensenyament perquè sense llengua ni història ets un analfabet.

Com també, el col•legi d’enginyers industrials davant l’absolut abandó de les diferents conselleries d’indústria de la generalitat autonòmica que sense pla o, millor sí, impedir que hi hagi pla públic per tal que ho facin les empreses privades amb interessos de partit.

Fins que s’afegiran alguns advocats progressistes per acabar amb el consell presidit per mentalitats autàrtiques. També, reaccionaran, en algun moment, el col•legi d’economistes o els d’enginyes de camins, arquitectes, etc.; per tal de fer net.

Perquè, encara que els historiadors oficials no ho expliquin, tant el Principat com els Països catalans no són lliures perquè ho ha impedit les oligarquies interiors de cada moment que han avantposat els seus interessos personals als col·lectius.

PS. Si algú té interès a veure en detall que es podria estar fent treballant en equip des dels partits, les capçaleres de la premsa o individualment adjunto aquest comentari al respecte:
*20.02.2022 | 23:11
https://www.vilaweb.cat/noticies/a-espanya-els-testicles-prenen-el-lloc-del-cervell/

Molta gent expressant la seva decepció, el seu desencant, fins i tot el seu menyspreu pels polítics que ocupen les institucions i han traït el mandat de l’1 d’octubre, tot i dir-se independentistes. Tothom dient que no els tornaran a votar.
De veritat? N’esteu convençuts? Doncs expresseu-ho per tots els mitjans, prometeu-vos a vosaltres mateixos que no acabareu fent l’estupidesa del vot útil, de votar amb el nas tapat, perquè la fortor supera totes les barreres.
I encabat, construïm una alternativa, una llista cívica i defensem-la fins a les darreres conseqüències. Deixem el sofà, i sortim al carrer a manifestar el que volem: fer via cap a la independència ara!

Ens hem d preguntar, tots i cadascú d nosaltres, q puc fet per salvar la llengua, per fer la independèncua, i fer-ho. Els pares d Canet pressenten batalla judicial. Be. I jo, q puc fer?
Tots nosaltres ens hem d convertir en activistes d la llengua, mai parlar altra idioma, i si fa falta, començar a no entendre el castellà.
S’ha d’acabar això d ser tan educats i respectuosos amb aquells q ens envolten i q no veuen cap necessitat d’apendre el nostre idioma. Si ens trepitgen no podem, a mes a mes, demanar perdó

Franco va intentar acabar amb el català i els catalans amb la força bruta. França, mentrestant usava la persuasió i la manipulació maquiavèl·lica per a fer desaparèixer tot el que no fos francès…
Els francesos s’ho van mig creure i van perdre la majoria de les seves llengües i a Ñ el basc i el català es reforçaren… El(s) govern(s) ñols ha après que és millor fer esses que anar directe al gra. Han aconseguit que els mateixos (governants) catalans donin per bones les imposicions de la madre patria, justificant-les, acceptant-les… i anar relegant el català com a mal menor.
Això és el que hi ha, i anem a pitjor. Vaja, jo ho veig així.
Ja queda poc per

Si el país només són els catalans independentistes/sobiranistes qu no votem/vorarem a cap dels partits conspiradors d’aquesta traïció, podem afirmar aquella frase amb la qual Lluís Llach conençava la cançó: “el meu país és tan petit…”

I amb un país tan petit no anirem enlloc. Als qui defensen l’estratègia d’eixamplar la base: és aquesta la base que heu d’eixamplar, la llengua!

Altrament no tindrem país que construïr; ni independent ni autonòmic.

Em sento avergonyit de constatar com hi ha tants curts de gambals.

AIXÒ ÉS UNA REVOLUCIÓ
El Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC) és l’organització creada el desembre de 1978, durant la transició espanyola, que va resultar ser la darrera revolució efectiva de Catalunya.
La lluita perdurable d’una vuitantena d’escoles va canviar els fonaments de l’ordre dominant encara fins aleshores.
Es van aprovar uns estatuts en què defensaven la gratuïtat de l’ensenyament, l’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, el pluralisme pedagògic i la gestió democràtica, com a nucli originari de la Renovació Pedagògica de Catalunya, que va conduir en més de cins anys de forta pressió social, fins aconseguir aprovar la Llei 14/1983, de 14 de juliol.
Volien satisfer les necessitats i les expectatives de les escoles de Catalunya de reconeguda catalanització i renovació pedagògica perquè, els que ho desitjaven, poguessin demanar la integració a la xarxa d’escoles públiques, i ho van aconseguir i encara perduren.
No es va fer pas la revolució des dels partits polítics del govern.
Naturalment, per fer una revolució que canvii els fonaments de l’estat, no es pot ser part dels fonaments de l’estat.
Els partits polítics que governen, socialistes, republicans, junts i comuns, no tenen cap necessitat de fer una revolució per canviar els fonaments de l’estat com varem votar l’1-O de 2017 per fer de Catalunya un nou estat d’Europa, independent del regne d’Espanya, en forma de república, perquè això és una revolució i no una altra cosa.
No sé quants cops ho haurem de tornar a dir. (Bob Dylan)

FAIG MEVES LES PARAULES AMB QUE JORDI BARRE COMENÇA LA QUE PER MI ÉS LA SEVA MILLOR COMPOSICIÓ
“MENTRE ME QUEDARA UN ALÈ DE VIDA”
“MENTRE ME QUEDARÀ UNA GOTA DE SANG”

Des de aquest punt podem decidir individualment fins a on portarem el nostre sacrifici personal.

Fa cinquanta cinc anys, quan el grup de folk i en concret en Xesco Boix va importar d’America la cançò “Vull ser lliure” que deia així:
“Vull ser lliure, vull ser lliure,
vul ser lliure, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang,
que amb deu pugui viure en pau i llibrtat”

Vaig decidir que el meu grau de compromis seria aquest. I per ara no l’he canviat.

Està molt bé llegir les reflexions per sense acció, ens quedem en retòrica. Vinga va, propostes; ací en va una ben concreta: per tal que el vot en blanc no quede indefinit constituir una plataforma d’electors als PP.CC. amb el nom ‘Marxem’ per concórrer a les següents eleccions espanyoles. Sense rostres, només amb la idea, marxem. Ja n’hi ha prou de triar-ne d’altres perquè siguen còmplices de la humiliació sistemàtica. Açò sí que els mouria la cadira, es posarien ben nerviosos. Vos imagineu començar a visualitzar percentatges ben alts a tot el país? Bon dia!

Companys de país, teniu raó, tenim molta feina, comencem!

Si en alguna cosa ens equivoquem rectificarem.

Jo, ara mateix, veig dos fronts. Tot s’ha de completar i es pot modificar si cal. També es pot veure des de diferents prismes complementaris.

Front 1:

Començar fer travesses per la “llista cívica”. Jo en dic “Via Bàltica” perquè és el que van fer els Països Bàltics immediatament després de la seva Gran Cadena. Com que els partits naturalment també feien el ruc, doncs estaven viciats dels anys de supeditació soviètica, els independentistes van presentar-se a les eleccions amb una sola llista (cívica, a banda dels partits) amb un sol objectiu (la independència), un sol capdavanter i un sol equip entorn del capdavanter. Van convèncer, van sumar i van guanyar. Després assoliren la Independència.

Si vols fer una llista cívica, com els bàltics, no pots titubejar ni marejar la perdiu, has de ser clar. Els partits poden sumar-s’hi o girar-se d’esquena, si s’hi sumen han de renunciar a presentar els seus quadres i convidar tots els seus votants a recolzar la candidatura unitària per a la independència. Qui generi més dignitat, conseqüència i confiança obtindrà més vots.

Tregui els diputats que tregui, la llista cívica ha de ser conseqüent i mai recolzar espaÑa, ans el contrari ha d’esdevenir un veritable corcó per l’estat espanyol fins que es reconegui el 1r d’octubre votat i guanyat i la DUI del 27 d’octubre de 2017.

En tot moment la llista cívica defensarà la Nació Catalana, la Llengua Catalana, la Independència i la Constitució provisional de la República Catalana Independent.

La nova Presidenta de l’ANC té el handicap d’haver-se relacionat massa amb l’estat opressor i amb la falsa autonomia, no es pot entendre de cap manera com pot parlar en una recent entrevista de demanar a l’estat colonial i repressor cap modificació de la constitució espanyola ni cap referèndum. Si aquesta persona molt acreditada en termes jurídics no té clara, a hores d’ara, la impossibilitat d’aquests plantejaments és dubtós que estigui capacitada ni pel càrrec ni per tirar endavant la llista cívica.

Podríem començar fer travesses de possibles components de la llista cívica, fins i tot potser caldria fer unes primàries per l’elecció dels components més qualificats, això ja és determinarà en el moment precís.

Els components que es presentin han de posar les seves organitzacions i aspiracions personals al servei de la llista cívica amb esperit de servei i unitat totals.

Jo ara mateix proposaria noms genèrics però aquestes travesses potser no és convenient fer-ho ara.

Front 2:

“La llengua és el nostre cotó i la nostra sal” i pot ser el motor d’engegada del necessari procés de Regeneració lingüística de la Nació Catalana.

Així com l’Autonomia és el primer obstacle per a la Independència, la Immersió lingüística parcial i incompleta, així com el català light adoptat pels mitjans des de la creació de TV3, han aparcat fins ara l’abans esmentada Regeneració lingüística de la Nació Catalana sense la qual la llengua en general ha anat i anirà perdent pistonada.

La imposició dictatorial espanyola sobre la llengua de l’escola no és l’únic problema que hem d’afrontar decididament, però naturalment ens complica molt les coses.

Cap novetat amb respecte que el català en els Països Catalans va pel mateix camí que ja ha fet a la Catalunya nord; el seu genocidi, però Vicent, aquest genocidi no es fa un dia per l’altre, calen silencis, calen col.laboracionistes per fer-lo i en aquest colonitzat País hi han molts col.loboracionistes, aquesta editorial és el reflexa del comentari que faig.
Si dir Vicent que em sorprèn que hi hagi gent que ara descobreix que Òmnium forma part del Junquerisme/col.laboracionistes, doncs la periodista Llansana amb carnet d’ER amb l’ajuda d’en Mauri ja se’n varen encarregar, ara aquesta botiflera de Llansana col.loquedeta a TV3 pels serveis oferts en el partit; de la bleda solejada d’en Cuixart, el de les abraçades amb franquistes com Iceta i amb les lluités compartides amb la reina del cinisme i hipocrasia, la Colau, crec que no fa falta dir gaires coses més; doncs qui va amassar aquesta nova junta de col.laboracionistes?
En fi Vicent, com ja he fet esment més d’una vegada, una part important del genocidi del català en el Països Catalans ja s’ha fet, ja em diràs la provínciana Barcelona i el seu cinturó, ja que dir de la provínciana Valencia i Palma.

A les properes municipals, es fàcil comprovar, seguir i controlar lo que vota la gent.
Si fins i tot en el poblet més petit es veu que els telenoticíes de tv3 fan forat, llavors voldrà dir que això és una terra de gent insensible, poc culta, espanyolitzada i de cervell amorfa. De fet, és el què practiquen a l’escola pública els funcionaris que intenten ensenyar.
Molt millor viure espolsant-se l’angoixa canviant el mòbil sovint i pagant la lletra del cotxe, això si, gran tipus 4×4 per anar enlloc.

Un país espanya, on els governs han dimitit en favor d’una justícia totalment pervertida -Lawfare- i el que havia de ser el nostre govern completament venut, no és gaire el que espot fer, excepte una revolució. Tenim un exemple a tres-cents quilòmetres, en la que un país sap defensar-se davant la ignomínia d’un altre país pervers amb tot el poder destructiu, però la diferència més gran amb nosaltres, és la valentia, el coratge dels seus governants i la seva capacitat de prevenció armant-se davant de l’agressió. Aquí, governats per agents de l’enemic, només tenim vaselina i una paciència malaltissa.

Penso que els catalans hem abusem de la cultura del pacte. Ens agrada molt d’aigualir les nostres idees consentsuant-les amb qui té les contràries. Aquesta manera de fer és la dels partits de govern. Entenc que els dirigents, amb voluntat de contentar a tothom fan la següent reflexió: “Si la societat vota aquestes opcions, ens unim tots i fem un collage d’idees: immersió + castellanització = nou decret d’hibridació de le llengües. ”
Omnium, farcit de gent del sistema autonòmic, tb participa d’aquesta manera de fer.
Aquesta manera de fer és perversa, perquè llançaran pel cap a qualsevol que els qüestioni amb la unitat assolida del 77%, de fet molt més àmplua q el suposat 52% independentista.
Del meu entendre, aquests nois i noies q manen, han pervertit el sistema, comvertint la força de la independència en una cola qud ens enganxa cada cop més a les voluntats de Castella, fent servir d’excusa la suposada voluntat de la població de llengua forana que viu als Països Catalans.

Si Vicenç, som-hi un altre cop. Jo, que tinc 77 anys, poc em pensava que tornariam als temps de Franco, el genocida. Amb un agravant, penso, ja que aleshores sabiam on era l’enemic de la nostra llengua i cultura. i ara el tenim a dintre, entre nosaltres, en forma de polítics covards, acomodaticis, traidors….i la gent el segueix votant!!! Crec que abans de fer la indepèndencia, perquè a més segur que aquests no mouran ni un dit per treballar-hi, cal fer neteja de tota aquesta purria. Es que si no hi ha aquestos, en vindran d’altres de pitjors, PP, VOX, etc….pitjors?? Però si el resultat és el mateix!! Au! Aneu a a merda!!

Aclarim uns quants punts: 1.- L’estat espanyol està en guerra amb Catalunya amb l’objectiu d’anorrear-la culturalment –vol dir matar la llengua- per tal de diluir-la i integrar-la a Castella, un projecte que dura més de 400 anys, pel cap baix. 2.- L’autonomia catalana és una prolongació de l’estat espanyol, té la mateixa naturalesa i la constitució, amb les lleis que se’n deriven, no fan res més que marcar, de forma estricte, les vores electrificades, amb alta tensió, del camí que mena al projecte uniforme i centralista castellà. 3.- Des de les institucions autonòmiques no es pot combatre la judicatura espanyola, és impossible, només es pot intentar, sense gaire èxit, esquivar, suavitzar o maquillar lleis des del Parlament amb escassa o nul·la repercussió. 4.- La llengua i la cultura s’ha salvat, fins ara, des de fora de les institucions, gràcies als que no s’han doblegat. 5.- No hi ha altre solució que fondre els ploms de l’estat i desbordar el camí que no volem fer. 6.- Només ho farem amb els que no es dobleguen, des de fora de les institucions i dels partits SA.

” Avui, si voleu saber la veritat, qui mana a Catalunya és un senyor anomenat Javier Aguayo Mejía, president de la Sala del Contenciós-Administratiu, un jutge que ja va ser acusat ⸺ per un altre tribunal ⸺ de revelació de secrets, prevaricació administrativa i detenció il·legal. Porta al canell una bandereta espanyola que l’identifica davant de tothom que tingui ulls i sentit comú. ¿Aquest senyor és un jutge imparcial que pot decidir sobre els nostres fills i fer agenollar tot un Parlament escollit pel poble? Ho dieu de veritat, presidents Aragonès i Borràs? El reconeixeu com a jutge legítim? ” (Jordi Galves a El Nacional 26 maig 2022)

Vaig fer el parvulari a Talitha i el batxillerat a Costa i Llobera. Soc soci d’Òmbium Cultural i de Plataforma per la Llengua ( no pensava que aquests entressin en contradicció). A casa, la mare comprava tots els llibres que podia en català i ens va subscriure a totes les revistes catalanes d’adults i infantils: Serra D’or, Presència, Cavall Fort, Tretze vents… Penso que des de la resistència teniem les idees més clares que ara i vam saber lluitar. “El català no es toca” i per a mi aquesta és una línia vermella. Caldrà seguir defensant-lo des de la posició de cadascú, a cada pam, a cada rajola. Malauradament la classe política no ajuda.

Una conseqüència més de seguir volent ser una autonomia. I el que ens queda per veure…

JUNTS i ERC no només no s’atreveixen a defensar la llengua sinó que miren de protegir-se a ells mateixos amb un acord nefast pel català que ens volen vendre com a gran èxit col·lectiu.

I amb valents així, que només miren per protegir la seva paga, els seus privilegis i la seva tranquilitat hem de fer la independència?

D’ERC no podem esperar res, estan tots molt ocupats gaudint del poder aconseguit. I els de JUNTS van dient que el seu congrés serà per “culminar” la independència.

Em pregunto si d’aquest proper congrés encara pot sortir una pastanaga suficientment potent per fer oblidar tanta traïció als independentistes.

“El possibilisme i la política del peix al cove arriba fins on arriba. Només cal veure el que queda de l’obra de Govern de Jordi Pujol, artífex involuntari de la immersió: res de res. Mentre la doctrina jurídica de Boye, la doctrina de la confrontació legal, no sigui la doctrina del Parlament, mentre el Parlament no clavi una querella per prevaricació al TSJC i per invasió de competències, mentre no es planti cara i digui que cap grup polític tenia previst al programa electoral canviar la immersió això no s’acabarà mai. No pararan fins a destruir-nos.”

Jordi Galves

Clara Ponsati, va dir ahir, que escocia va perdre la batalla del idioma, però no el orgull i que aixó es el que trova a faltar als catalans, Orgull de ser-ho i tenim motius molts i molts per tindre que aquet orgull, bè tambè tenim el idioma, i crec sincerament que es la peça mes valuosa que tenim, l’idioma. Desde 1714 el català com idioma ha estat perseguit,prohibit,multat, le han fet de tot, ha rebut milers i milers de inmigrants(els meus pares ho eran)i ha sobreviscut, ara el atac es mes sùtil, ara es un atac politic i judicial, doncs bè treiem el orgull i utilitzem sempre el català en la nostra vida tan cotidiana com laboral. Si el català deapareix, desapareix catalunya i tambè el paisos catalans……i aixó ho saben a Madrit. Lluitem !!!

M’apunte i encotge sobre la idea-acció llançada per l’amic En Jordi Orts:

Una candidaura municipal i per territoris autonòmics sota españa i territoris sota frança. Fins i tot unes candidatures a l’Alguer i Andorra que estimularen la realitat i, al capdavall, perfilaren naconalment el poble que som.

El dubte seria si cal dir-li “Marxem” o “Que se’n vagen”

Com sovint passa les idees-força vénen naixent de les parts occidental i perifèriques de la nació.

Josep Blesa (València)