La gent del meu carrer

És un tòpic, prou que ho sé, però també és cert que els tòpics, sovint, contenen llenques interessants de realitat. Com aquest d’avui, per exemple, el que estableix que les situacions difícils fan sortir a la llum la part pitjor i la part millor de les persones. Allò de veure-li a algú la cara veritable o, almenys, la part d’ell mateix que el teatre diari, la vida que passa sense grandiosos cataclismes, de normal va entapissant. I, així, igual com hi ha el personatge que furiosament acumula rotlles i rotlles i rotlles de paper de vàter al balcó (curiosa dèria per a la qual encara no he trobat explicació, val a dir-ho), igual com hi ha l’aprofitat i el malaganya, també hi ha les persones que brillen i, sense grans gesticulacions, ofereixen allò que saben o que tenen: l’enginyer que fabrica respiradors, la soprano que surt a cantar al balcó, l’àvia que cus màscares a casa. Una àvia concreta en representació de tantes altres. L’àvia que ha esdevingut exemple des de la piulada d’un metge de l’Hospital de la Fe de València: ‘Té 87 anys. Viu sola. Un 30% de visió. Costurera durant 70 anys… la meua veïna. Ahir vaig rebre la seua telefonada perquè recollira un paquet a la porta de casa meua, i em vaig trobar això… fet amb les seues mans, plenes d’artrosi, de bondat i d’experiència. Aquesta és la meua veïna.’ El seu ‘això’ és una fotografia amb dos petits munts de màscares per a l’hospital.

Coses que passen en aquests temps terribles. Coses de la gent normal i corrent. Coses petites, coses sense fanfàrria ni escarafalls. Coses precioses.

En David Oliver treballa a la Caixa Popular (sí: encara queden caixes en aquest país), i l’altre dia va escriure a les xarxes un post que no em trec del cap: ‘Hui he vist coses que no creuríeu: gent esperant la cua guardant la distància de seguretat, clients respectant l’aforament de l’oficina en temps d’alarma, fills ajudant les mares a traure diners del caixer per no entrar a l’oficina, filles que acudien a traure diners de la pensió del pare confinat, clients que et criden per assegurar-se que un xec no caduca i no haver de vindre hui a l’oficina perquè teníem prevista molta afluència de gent, o aquell que ha cridat per telèfon més de 3 vegades fins que ha aconseguit fer per internet la transferència que volia i evitar el risc de contagi no acudint a l’oficina. Perquè sempre ens quedem en la part roïna de l’assumpte i, de vegades, tot funciona.’

I és això. Gràcies, David.

Perquè hi ha les (petites o grans) heroïcitats de cada dia (que, deixeu-m’ho dir perquè si no rebentaria, ara tots hem constatat que no les fan pas aquests militars estantissos que ens han enviat a fer el paperina sinó les persones de la sanitat, sobretot, i les de la neteja, les de les botigues de queviures, les del camp, les del transport), però també, sobretot, hi ha la gent, la gent que sembla que no faci res d’especial però que mira, que de seguida s’ha situat i ha actuat i actua amb una tranquil·litat, amb una civilitat realment encomiables. Encomiabilíssimes.

No sé si ens hi hem fixat prou.

I sí, sempre hi haurà excepcions tinyoses i probablement algú en farà notícia (home-mossega-gos, en diuen, no?), però la realitat, la generalitat, la meravella, fins i tot, és allò que destacava en David Oliver i que podem constatar cada dia de cada dia als nostres pobles i ciutats: la gent a casa, amb aquesta tristesa de no poder abraçar els teus, els pares, els fills, els amics que ara són lluny, en un altre barri, en una altra ciutat, que tenim els telèfons i aquests programes de multipantalla per fer com que però que no és igual, hòstia, fins a quin punt constatem que no és igual, ara; la gent esperant en cua ordenada a fora de les botigues, com si fos de sempre que ho hem fet així, i en surt un i n’entra un altre, i a dins guardem la distància i donem les gràcies (donem les gràcies!) a la persona que hi ha a la caixa; la gent oferint-se per anar a comprar per als veïns en quarantena, o massa grans per a exposar-se, o el que sigui, la gent amb guants i deixant després les bosses al replà, i saludant-se potser de lluny, que si li fa falta res més, que no és cap molèstia, que no s’estigui de dir; la gent que després de qui sap quant de temps es telefona, que pregunta com estàs, com esteu, que somriu a distància; la gent que passa com pot aquests dies estranys, la gent que pateix i que, quan ha de sortir, no surt a escridassar els altres, ni a repartir mocs per fer pagar al món aquesta pena que tinc, aquesta por, aquest no sé; la gent que cada dia, a les vuit del vespre, surt al balcó a aplaudir.

Al meu carrer, al començament era una cosa tímida, allò de mirar-se i dir què hi fem, aquí, picant de mans al no-res, però ara ja és un costum bonic, una salutació col·lectiva, els braços estesos i fent així que ho vegin els del fons i que tornin amb idèntic gest el bona nit, un dir i que puntuals i un respondre ai, una altra faena no tenim, com va la cosa, avui ha refrescat, esteu bé?, anar passant, obvietats per sentir-se la veu els uns als altres, i ara Pepe treu el saxòfon, i mussita que li fa vergonya però mig assaja la melodia que havia sonat milanta vegades a finestra tancada, i diu que demà ho provarà amb la guitarra, aquest home és un pou de sorpreses. I homenatgem els sanitaris però el darrer aplaudiment ja és també, i sense que calgui estipular-ho, per a ell.

Fa poc que hi vivim. Encara no em sé els noms ni d’una quarta part de la gent del meu carrer. La dona del davant, l’home del gosset pelut, la rondinaire… Hi ha de tot com a tot arreu. De dia, aquest silenci que mai no hauries dit. Al vespre, durant una estona, el lligam estrany i bell que ens recorda que la humanitat també pot ser això. Que també ho és.

He escrit ‘la gent del meu carrer’ però diria que igualment parlo del teu.