08.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 09.12.2022 - 09:33
Aquests dies de festa i plujosos, interrupcions al bell mig de la setmana i amb poques notícies a contar, conviden molt a passar la vesprada llegint –o rellegint, que ja sabeu que Fuster deia que era l’única manera de llegir en propietat.
El cas és que aquest dijous he passat una bona estona repassant alguns dels volums del gran historiador Josep Fontana, sobre el capitalisme, sobre la identitat catalana, sobre l’ofici d’historiador mateix. Fontana era un intel·lectual rotund, escrivia molt bé i també era un home d’una sola peça: sòlid per tot allò que sabia, honrat en tot allò que creia, valent. De manera que, en realitat, no em calen excuses per a recomanar-vos d’obrir de tant en tant les seues pàgines.
En el seu llibre Apologia de la història, Marc Bloch diu que escriure història reclama “fer-ho honestament, verídicament, i anant, mentre es pugui, vers els ressorts més ocults”. I encara afegeix, per si no havia estat prou clar, que això reclama “fer-ho difícilment”. Remarcar tothora la complexitat dels fets socials que s’hi estudien, defugir la simplificació pamfletària del passat. I entendre aquest compromís. En molts llocs del món, els historiadors han tingut un paper fonamental per a ajudar la gent a prendre consciència d’allò que són, d’allò que han estat i, per tant, d’allò que podrien arribar a ser. Cosa que ha fet que, molt sovint, hagen estat clau, determinants, en termes polítics.
Per això sempre m’ha impressionat, per exemple, la feina dels historiadors hongaresos, especialment de l’admirat Jenő Szűcs, que en la dura Europa oriental de la postguerra van ser capaços de refer, gairebé tots sols i aïllats del món i la societat, la consciència europea i lliure d’aquelles terres a còpia d’explorar i explicar d’una manera indiscutible un passat que la política concreta del moment volia anorrear. Demostrant que el redescobriment de la història pròpia, la presa de consciència, pot galvanitzar una societat en els moments més difícils.
I el cas és que la vesprada passada, tot llegint Fontana, vaig acabar anant a parar en aquesta magnífica entrevista que li va fer fa uns anys, el 2014, Andreu Barnils –que, per cert, tornarà a escriure aquest diumenge, després d’uns mesos de parèntesi.
En aquesta entrevista, Fontana parla més lliurement encara que en els llibres, en definitiva, perquè comenta l’actualitat com un ciutadà més. I hi ha dues respostes que m’han cridat molt l’atenció perquè crec que és fonamental que les retinguem en uns moments políticament tan complicats com els que vivim ara mateix, amb els partits polítics i els seus entorns com més va més crispats contra la gent que no els obeeix, que no està disposada a acceptar les seues ordres.
Primer, hi ha una descripció memorable de la sorpresa dels polítics, concretament de CiU, en aquest cas, davant la tossuderia de la gent. La copie:
—[Andreu Barnils] Dieu que us vau animar a escriure el llibre [La formació d’una identitat] després d’assistir a la manifestació independentista de l’any 2012.
—[Josep Fontana] Els de Catalunya Ràdio, no sé per què, m’inviten al seu estand, a l’Estació de França. Ho veig tot, i amb els monitors de televisió al voltant. Hi tinc una percepció de la manifestació diferent, i d’un final que no sé si la gent va copsar: quan es presenten les peticions a Núria de Gispert, presidenta del parlament, la gent xiula. M’adono que agafa de sorpresa la gent de Convergència i que per primera vegada es produeix una mena de resposta clara sobre la petició d’independència. Això em fa pensar que allí hi ha alguna cosa. Sobretot una, per mi fonamental: aquella gent es mobilitza des de sota. Això em lliga amb unes altres experiències. Per exemple: com és que l’any 1977 surt un milió de persones al carrer? Qui ho ha preparat, allò? Ningú. No havia estat ensinistrada, aquella gent. No hi havia propaganda catalanista, aleshores. La manifestació em fa pensar en aquestes coses.
I després, remata l’explicació amb un fragment que caldria que ens el gravéssem amb foc i ens el repetíssem gairebé cada dia.
Diu Fontana: “Aquest llibre és fet per a la gent d’aquí, per a explicar-los que aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de lluny. El protagonista d’aquest llibre és la gent. Podria dir el poble. No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l’impacte del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el 1977 surt un milió de persones, és la gent. I el 2012 és la gent que surt. La meva idea és que aquest país, si s’ha de salvar, el salvarà la gent.”
En això estem, doncs. Continuant la història de la nació catalana.
PS1. Després de publicar l’editorial s’ha sabut que el govern espanyol ha decidit forçar la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional a través d’esmenes a la llei que reforma la sedició. No hi ha cap dubte que aquesta decisió portarà al punt més àlgid la crisi constitucional que Espanya està trampejant com pot des del 2014. Molta atenció, doncs, a tot el que puga passar a partir d’ara en aquest tema que, cal recordar-ho avui, té el seu origen en l’intent de combatre, saltant-se la democràcia, el procés d’independència català.
PS2. Esperança Camps entrevista avui Joan Llinares, un dels homes que coneix més i més bé la corrupció i concretament la corrupció als Països Catalans. Us recomane també el Bots i Barrals d’Ot Bou, que torna a parlar contra aquesta moda d’acusar d’antipolítics als qui volen una altra política.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.
