11.04.2022 - 21:50
|
Actualització: 11.04.2022 - 21:54
El resultat de les eleccions presidencials franceses té moltes lectures interessants. En clau catalana, en clau francesa i en clau europea. Però per damunt de totes hi ha una dada que a mi m’impressiona molt. És la que mostra que els partits que en podríem dir del règim només obtenen el 34% dels vots. Perquè cal tenir en compte al mateix temps que l’extrema dreta assoleix el 32% dels vots i l’extrema esquerra el 25%. Si em permeteu de dir-ho amb traç gruixut, en la pràctica això significa que de cada tres votants en les presidencials de diumenge gairebé dos han optat –passeu-me l’expressió– per rebentar-ho tot.
La caiguda dels partits tradicionals és especialment colpidora. Els Republicans, amb diversos noms, i el Partit Socialista s’han repartit gairebé tots els presidents de la Cinquena República i ara els primers s’han de conformar amb un 4,78 % dels vots i els socialistes fan el ridícul més espantós arreplegant-ne tan sols l’1,74%. En tots dos casos són els pitjors resultats d’ençà de la Segona Guerra Mundial i si hi afegim el resultat també ínfim del Partit Comunista, un 2,31% dels vots, entendrem bé que en la política francesa el daltabaix és total. Alguns comunistes ahir estaven contents perquè per primera vegada en la història havien superat els socialistes, però era una alegria gairebé macabra. Entre el PS i el PC avui no arriben a sumar un milió i mig de votants. En canvi, en les famoses eleccions del 1981, aquests dos partits, amb Mitterrand i Marchais al capdavant, van sumar dotze milions de vots en la primera tanda. Set eleccions després el PS i el PC –i la dreta republicana– són un zero a l’esquerra. Tant, que ja veurem si poden ni tan sols aguantar la infrastructura, perquè a l’estat francès si no passes del 5% la subvenció per a les despeses de campanya és molt baixa.
L’extrema dreta i la França Insubmisa han estat els qui han capitalitzat aquest daltabaix de la vella política. De cap manera no igualaré els uns i els altres: són dos moviments incompatibles ideològicament i la ratlla que separa la democràcia de l’autoritarisme els situa clarament en dos camps diferents. Però, aclarit això, alerta amb el creixement imparable d’allò que alguns anomenen la “política de la còlera”, amb les conseqüències que pot tenir per a la segona tanda. Que Macron pot endur-se una sorpresa d’ací a dues setmanes.
Fa pocs mesos, precisament arran de la irrupció d’un Éric Zemmour que al final només ha servit per a emblanquinar Le Pen, us parlava en aquest mateix article editorial de l’aparició d’un llibre de Myriam Benraad (Géopolitique de la colère), en què l’autora advertia amb molt d’encert que si fa trenta anys la fi de la política de blocs i la globalització havien estat percebudes arreu com un moviment positiu i alliberador, avui la població en contempla les conseqüències amb una barreja explosiva i més que justificada d’ira i còlera. Una barreja que pot fer esclatar el món tal com el coneixem. Doncs bé, el resultat de diumenge, aquests dos de cada tres votants que van acudir a les urnes amb la voluntat de rebentar-ho tot, són una nova prova que demostra que la població n’està farta, un avís no tan sols per a l’estat francès. Perquè, en definitiva, si la gent la tracten com ens tracten, al final no pot fer res més que esclatar.
PS. Per a entendre millor els resultats de Catalunya, us recomane aquesta entrevista que publiquem avui a Gautier Sabrià: “Que hagi pujat tant el vot d’extrema dreta a Perpinyà no significa un augment del racisme“.
