La gastronomia política perduda de Manuel Vázquez Montalbán

Consomé de tomàquet, llenguado a la Meunière, pollastre a l’americana, macedònia de fruites i gelats. Aquest és el menú que el protagonista pren en una de les escenes de la novel·la Los papeles de Admunsen, títol inèdit de Manuel Vázquez Montalbán que acaba de publicar Navona aprofitant el fet d’escaure’s els vint anys de la mort de l’escriptor, un 18 d’octubre de 2003 en el descomunal no-lloc de l’aeroport de Bangkok, Tailàndia. El protagonista és una mena d’alter ego del novel·lista, com anys després ho fou Pepe Carvalho, un escriptor frustrat que acabava de sortir de la presó –com era el cas del llavors joveníssim Montalbán, detingut a la Universitat de Barcelona durant les protestes de solidaritat amb els minaires d’Astúries en vaga, l’any 1962, quan cantar “Asturias, patria querida” podia ser tot un desafiament al règim– i busca tornar a la normalitat i mirar de marcar distància amb la lluita clandestina. És probable que de la Model o de Lleida estant, on va ser empresonat després de ser sotmès a un consell de guerra, rememorés sabors i olors que allà, tancat, encara devien ser més nostàlgics, però aquella novel·la seminal ja mostra l’interès de l’escriptor per la gastronomia. Un dels seus grans temes juntament amb la política, la cultura de masses o el futbol.

Memòria sentimental cap a l’oblit

Què en resta, però, d’aquell univers literari i culinari que va definir a cop de novel·la de la saga de Carvalho, d’article d’opinió als múltiples diaris i revistes on va col·laborar o als llibres que va escriure sobre la qüestió, com Contra los gourmets? Cal confessar que poc o molt poc, en queda, d’aquell escenari mític, que feia pelegrinar lectors i afeccionats amb ínfules de connaisseurs –fàcilment detectables, perquè parlaven d’en Manolo, sense haver-hi intercanviat un mot– als restaurants que sovintejaven personatge i autor. “Vinc de part de Pepe Carvalho i posi’m el que vostè vulgui”, es veu que era possible dir-li a Rosa Gil, darrera propietària de Casa Leopoldo abans que la vella casa de menjars de regust torero i aire canalla no es traspassés. Recordo la primera vegada que hi vaig anar amb els meus pares, certament esporuguits d’endinsar-se al Barri Xinès, i retinc a la memòria l’ambient prostibulari decadent i torbador que ens vam trobar en sortir al carrer de Sant Rafael.

Avui, d’aquell restaurant que, segons l’escriptor del Raval, contrastava amb un Barri Xinès en plena remodelació, en què la piqueta treia les varices de les seves velles prostitucions i exterminava a poc a poc allò que havien estat els engonals de la ciutat quan Jean Genet exercia per aquells carrers de lladre i homosexual, no en queda res. Prop de l’actual plaça dedicada a l’escriptor, en resta el local, òbviament, on s’ofereix un menú xinès –no del barri que havia estat, sinó la vulgata culinària extremoriental, de rotllets de primavera i arròs tres delícies–, després del frustrat i efímer renaixement en mans d’Òscar Manresa i Romain Fornell. La pandèmia el va rematar, i es va endur avall no tan sols l’essència de les tertúlies que va acollir l’anacrònica, però entranyable, decoració taurina, herència de l’ofici del pare i l’home de la nena del Leopoldo, sinó també el vincle amb la literatura universal: la d’aquella generació d’escriptors francesos que van construir el mite dels baixos fons barcelonins. L’escriptor André Pieyre de Mandiargues en va ser client assidu.

Pandèmia i pressió immobiliària de caràcter pràcticament mafiós –ho va explicar el company Andreu Barnils en un article que fa plorar– van destruir una altra institució de la barriada, que formava part del paisatge sentimental de Vázquez Montalbán: Can Lluís, al carrer de la Cera. Fins fa poc encara era possible de menjar-hi el menú dedicat a l’escriptor, amb presència destacada de l’Olleta d’Alcoi, llegat dels orígens familiars dels propietaris a Quatretondeta. Nascut l’any 1939 al veí carrer de la Botella, fill d’un militant comunista gallec a qui no va conèixer fins que no va sortir de la presó, quan el vailet tenia cinc anys, Vázquez Montalbán coneixia bé la història de la família Rodríguez.

El 26 de gener de 1946, set anys després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, un home i una dona amb una nena van entrar al restaurant, afectat per les restriccions de llum de la postguerra. Poc després hi va entrar la policia, que perseguia la parella, d’idees anarquistes i dedicats a atracar bancs, i va fer parar el servei del restaurant, ple com un ou. Per poder-s’hi veure, l’amo, el Lluís original, va acompanyar els agents amb un quinqué; al darrere hi anava el seu fill Ferran. Veient-se acorralats, la dona va treure una bomba de mà de la bossa i la va llançar als policies, cosa que causà ferides mortals al pare i al fill, hostalers. Ella va ser executada allà mateix. L’home fou mort al garrot no pas gaire lluny d’allà, a la vella presó de Reina Amàlia. De l’episodi que rememora el detectiu en una de les freqüents visites al restaurant, del qual quedava el record físic i el sentimental en la família propietària, aviat no n’hi haurà res, a mesura que els qui vam freqüentar-lo anem perdent la memòria. Com ja gairebé ningú recorda el Quo Vadis, al carrer del Carme, ben a prop d’una Boqueria –avui gairebé ja un parc temàtic– on el gastrònom Vázquez Montalbán feia acte de presència quan arribava el peix de la llotja de Roses, cap al tard; o la Marqueta, també anomenada Cal Podrit, a la Bisbal.

Podríem continuar. De fet, d’una llista de restaurants que Manuel Vázquez Montalbán mateix va llegar, en resten ben pocs amb la persiana apujada. Sobreviu Can Solé, a la Barceloneta; Ca l’Isidre al carrer de les Flors; els Pescadors, al Poblenou; i la cocteleria Boadas, al carrer dels Tallers, on l’autor i el seu personatge prenien Martini sec, amb ginebra seca i vermut francès. Fa pena fer una ullada a la vella ruta gastronòmica que fa deu anys es va presentar amb bombo i platerets. Només en pot sortir un exercici de nostàlgia eixorca i de fatalisme rebentaire que no voldria ser el pòsit que aquest article ha de deixar al lector. Perquè sí, no podrem tornar a menjar com Carvalho, encara que potser no ho hauríem fet mai –un dels riscs és enyorar allò que mai no va passar–, però, ves quin remei, ens queden els llibres. Tant les novel·les com, especialment, els assaigs del seu pare literari. Un pare literari que entenia la cuina com una metàfora de la cultura. Menjar, deia l’escriptor, vol dir matar i engolir un ésser que ha estat viu, sigui animal o planta. Si devoréssim directament l’animal mort o l’enciam acabat d’arrencar, hom ens diria que som uns salvatges. Ara, si marinem la bèstia per cuinar-la amb herbes aromàtiques provençals i un got de vi ranci, llavors hom ens dirà que fem una exquisida operació cultural, encara que igualment es fonamenti en la brutalitat i la mort.

La gastronòmica, l’única revolució reeixida

Montalbán va escriure d’un temps i d’una taula, la que va de la cuina pobra i escassa de la seva àvia fins als menús de Ferran Adrià al Bulli. Cinquanta anys de revolució gastronòmica –l’única que ell com a comunista que era entenia que havia reeixit a la pell de brau–, a la qual ell va fer una aportació medul·lar: treure el complex de culpa de les esquerres a l’hora de seure a taula o anar a l’estadi. De fet, és prou sabut que quan algú li retreia el seu sibaritisme, sempre recordava que Marx havia exposat la necessitat de socialitzar els mitjans de producció, no els béns de consum. Ja no som en aquest punt, gràcies a Déu, i a ningú no li passa pel cap que no es pugui apreciar un bon vi o un gol de Messi, segons qui votis. Ara, en temps de foodies, de menús instagramables, de la dèria gastro de la qual tots, poc o molt, formem part, ben segur que Vázquez Montalbán ens reclamaria que en féssim una lectura política de tot plegat.

A la introducció de L’art de menjar a Catalunya. El llibre roig de la identitat catalana, confessava que ell, d’esquerres de tota la vida, havia descobert la gastronomia al mateix temps que la Història del pensament socialista de Cole, i que tot sovint la bona gent més sensibilitzada per la qüestió catalana està al cas del dèficit fiscal, però no té la més petita idea que entre els senyals d’identitat catalans destruïts hi ha els senyals gastronòmics. “L’escric –assegura a la introducció de la primera edició del llibre, publicat l’any 1977– amb la voluntat de prestar un servei cultural i polític, amb la pruïja de convertir-la en el llibre roig del català viatger que l’acompanyi en els seus desplaçaments pel país i li serveixi de catecisme per brandar davant les barbes d’hostalers traïdors, mercantilitzadors del pa amb tomàquet i conill a la brasa, que han muntat els seus negocis de vegades en terres que compten amb plats excel·lents sepultats sota diferents capes de destruccions bàrbares.” Toca a la generació actual de gastrònoms, periodistes, crítics i cuiners combatre l’apoliticisme de la gastronomia catalana actual, que, com tots els apoliticismes, sempre és de dretes.