01.02.2021 - 21:50
Temps era temps, quan els dies tenien 24 hores, que vèiem la premsa esportiva i ens demanàvem com rediantre podien omplir tantes pàgines només amb informació de futbol. Futbol masculí, és clar, si no de què, dedicar-li diaris. De la mateixa manera, als platós dels telenotícies, ens hem acostumat a veure-hi l’aberrant proporció d’un presentador d’esports per cada un o dos de generalistes, i als butlletins de la ràdio igual. Tot això ho diu una aficionada (en excedència) al joc de la piloteta, no és cap mania personal. Us en recordeu, d’aquell magnífic gag-protesta sobre què passaria si el TN tractés la cultura com tracta els esports? Ni la pandèmia no li ha fet perdre l’actualitat.
Els que sou de la generació X en amunt: us imagineu una realitat paral·lela on la ciència i la tecnologia, així com la cultura i altres maries, haguessin gaudit d’un privilegi informatiu semblant? Oh, és que el futbol mou xifres astronòmiques, sento que diu un eco amb veu de Florentino, i jo ja ho entenc: no hauria estat just, per a un negoci de tal envergadura, haver donat bombo a fricades de motivats i de llestos de la classe, que al cap i a la fi només fan avançar la humanitat; o a sensibleries de bufanúvols que ens interroguen l’ànima i ens fan rumiar, quan rumiar és l’últim que necessita el fatigat treballador del metall.
Ja ens ha anat bé així, oi? Créixer amb la idea que la (in)formació futbolística era tan necessària que calia fer-la entrar a totes les cases, matí, tarda i vespre, amb el mateix paquet que el llançament del Hubble o la guerra dels Balcans. Que l’esport rei era un espectacle universal i democratitzador, que agermanava pobres i rics, que estalviava guerres, la de classes i tot, mentre que el dia a dia de la cultura i del coneixement científic [badall] només havia d’interessar als realment interessats, que ja es buscarien la informació pels canals especialistes [badall], que tampoc calia temptar la curiositat del personal.
Amb aquest ordre de coses ens va agafar la pandèmia mundial, parlo d’aquest país nostre. I quan la cultura va ser-ne la primera damnificada, ja ens havia quedat clar que es tractava d’un sector accessori, de programació de matinada en canals secundaris. Però la ciència, ui: de cop i volta, correm-hi tots. Perquè en sec ens trobàrem que els coneixements científics de la població eren tan pobres que ens van haver d’explicar, com a la canalla, què és un virus, què és la immunitat, com funcionen les vacunes (!), per què amb l’anti-covid no ens poden modificar l’ADN (!), ni colar el 5G (!), ni implantar cap xip de Bill Gates (!). Fins i tot els conceptes de “creixement exponencial” i “aplanament de la corba”, gens exclusius de l’epidemiologia, no haurien estat novetat si els haguéssim tingut tan a l’abast com la teoria del 4-3-3.
Potser les mateixes mancances expliquen, també, com hem anat del poc al massa. D’estar més verds que un enciam en ciència hem passat a informar de taxes diàries de positivitat, d’índexs de rebrot, de velocitats de transmissió, de variacions a la centèsima dels indicadors. “Atenció, acaben de sortir les dades!”, interromp l’entrevista el locutor estrella de la ràdio, mentre la població, insensibilitzada, desconnecta d’uns números que ja no els diuen més que la combinació de la loto –i que, com insisteixen els experts, agafats de dia en dia no volen dir res. Però ah, les xifres!, fan tan l’efecte que són informació de categoria que doneu-me nombres, més nombres, doneu-me el minut i resultat.
Amb el mateix esperit tenim rànquings de tot, per municipis, per països, per regions sanitàries, que pugen i baixen setmanalment com la classificació de la lliga: goita com està Alemanya, goita Austràlia; mira Portugal, tan bé que anava, i ara es troba en posició de descens. Pel que fa a la vacuna, menció especial: què no n’ha donat, de mesos i mesos d’especulació recreativa. D’interessar-nos per l’estat de la del VIH el dia mundial que toca, a exigir novetats dels laboratoris en temps real, trucant matí i tarda als viròlegs, què, què: quant falta?, i ara?, i ara? Telefonem ara mateix a Oxford, a veure per quina fase van. Allò que dèiem: només un desconeixement supí dels temps de la ciència ens podia portar a exigir emoció esportiva als investigadors. I com a colofó, el carrusel de la vacunació, verge santa: connectem amb Tarragona, connectem amb Lleida, els polítics pel mig, fent el paperina, i ara a patir per si al partit de tornada no es pot administrar la segona dosi a tothom.
Tota aquesta palla no és divulgació científica, que és un passatemps. I es podria justificar per l’excepcionalitat de la situació, per l’efervescència de viure la història en directe, però a la història no passaran ni l’Rt d’avui 2 de febrer, ni les sessions de vidència sobre la immunitat que tindrem a l’estiu. I el pitjor de tot no és això, és que aviat haurà passat un any, i com dèiem del futbol, mentre ocupem espai informatiu amb aquests passatemps, no sabrem mai quines coses realment importants s’hauran deixat de noticiar.
