La Fura dels Baus i els artistes de la cort

S’ha de ser una persona misèrrima per a atacar els teus treballadors (que han lluït uns llaços grocs al final d’una representació al Teatro Real de Madrid) perquè els qui t’han encarregat una feina no s’enfadin. S’ha de ser molt pobre d’esperit per a aclarir de seguida que aquests treballadors no formen part de la teva companyia, que eren externs o eventuals, tot amb l’objectiu de salvaguardar futurs encàrrecs dels mateixos patrons. S’ha de ser ignorant o cínic per a dir que una obra de teatre no ha de patir instrumentalitzacions partidistes quan els seus treballadors no defensaven cap qüestió partidista, sinó la llibertat d’una gent que fa un any que és en presó preventiva sense haver matat ni robat ni incinerat ningú. Però, sobretot, s’ha de ser un tipus èticament detestable quan, presumptament avantguardista, totes aquestes argumentacions les fas en un teatre que es diu ‘Real’ i amb la presència d’uns monarques que ningú no ha votat mai i que, segons la constitució espanyola, són inviolables.

Tanta mesquinesa m’espanta. Si la gent de la cultura no és la primera a defensar la llibertat d’expressió, en primer lloc la dels creadors, anem perduts. La mateixa llibertat que tenien els espectadors de xiular allò que volguessin xiular, és clar. Sobre això, però, tot és confús i la premsa espanyola es va apressar a fer interpretacions catalanofòbiques que Àlex Ollé i Joan Matabosch van secundar amb les seves lamentables declaracions. Persones que hi eren diuen que només les primeres files van adonar-se dels llaços grocs dels dos escenògrafs i que alguns van protestar, però que contra qui xiulava una part del públic era el rei espanyol, allà palplantat en una llotja reial. Això explicaria que després, per a contrarestar, unes cent persones, segons els mitjans, es quedessin a aclamar la monarquia i a cridar aquest ‘viva España’ de ressons dictatorials. També hi ha qui diu que els xiulets generalitzats eren contra l’obra, per una escenografia massa agosarada, ai las!

Matabosch, director artístic del teatre madrileny, un altre cínic, arrapat als llocs de poder molt ben pagats, va declarar que era una pena que aquella representació s’hagués vist deslluïda per una cosa ‘completament aliena a l’art del teatre’. Jo ja entenc que el poder vulgui un art d’entreteniment, de passatemps per a les classes privilegiades, però Matabosch no pot mentir: la història del teatre del segle XX va confirmar que el teatre, com tota la cultura, és política. Com ho era en temps d’Eurípides, d’altra banda. I si el teatre es desenvolupa amb uns reis com a avaladors, es converteix en teatre de cort. I si aquesta cort prohibeix o condemna uns llaços grocs de protesta, esdevé teatre autoritari.

Això no va d’independentisme ni de procés. Prou d’intoxicació! Si de cas, la qüestió catalana ha estat el fet que ha somogut de manera més bestial un estat caduc com l’espanyol. El republicanisme a Espanya ha crescut els darrers temps segons les enquestes perquè hi ha molts espanyols que s’adonen de la infàmia que és mantenir una monarquia en un sistema que es diu democràtic. Però així i tot, els artistes de la cort encara hi són. Es vesteixen de progressisme, però acompleixen la mateixa funció que els qui havien treballat, abans que ells, per la nissaga borbònica des dels temps de Felip V.

Els artistes de la cort existeixen a Espanya. I no solament al teatre. Manolo Borja prepara per a final de novembre una doble exposició per a commemorar els quaranta anys de la constitució espanyola amb un seguit d’obres fetes durant els anys en què es batallava per la llibertat i una democràcia real, allò que en diuen ‘transició’. Una exposició es farà al museu Reina Sofía, una altra es desplegarà a les sales del congrés i del senat espanyols. No cal ser gaire espavilat per a intuir que el rei acudirà a la inauguració d’un recull d’obres una bona part de les quals tenen un esperit contrari a la monarquia. L’artista Ferran Garcia Sevilla ha enviat una carta al director del museu deixant clar que la presència de la seva esplèndida obra El far del poder (1976) no s’exhibirà en aquesta exposició en nom seu i lamentant que el museu (propietari de la peça) no li permeti de decidir a ell, l’artista, l’exclusió de l’obra. Garcia Sevilla subratlla que la peça és una denúncia del poder, també del poder exercit per la constitució que es vol commemorar. Veurem si hi ha més artistes espanyols que s’afegeixen a la utilització fraudulenta (política, senyors Matabosch i Ollé) de l’art. Al museu ja han dit que l’exposició no vol generar polèmica. ‘!Viva el rey, viva el orden y la ley!’

Un pot entendre que dirigir un museu públic exigeixi compromisos nefands. Però Borja, el gran defensor del museu com a aparell crític, a vegades treballa pel poder, és un artista més de la cort. Potser seria bo que tots aquells que, mentre dirigia el MACBA, el van entronitzar com un referent inviolable de la modernitat, ara li recordessin que aquesta constitució que el seu museu ajudarà a glorificar és la que ha permès i avalat l’existència d’una monarquia corrupta, del creixement de la desigualtat social i de gènere, de l’existència dels CIE, del rescat bancari i tantes coses més. Fixeu-vos-hi, no he esmentat que la constitució també ha permès i avalat l’aplicació del 155, les presons i l’exili per persones votades pel poble català, la repressió policial, entre més. No cal esmentar-ho perquè no vull instrumentalitzar la cultura amb un fet ‘completament aliè a l’art’. Quins collovaris!