12.04.2017 - 22:00
|
Actualització: 12.04.2017 - 22:01
Roger Molinas és un militant d’ICV de l’Hospitalet de Llobregat, de trenta-cinc anys, que dissabte va assistir a la fundació del nou partit dels comuns. Va escriure una crònica de l’acte molt interessant i la va publicar al seu bloc, Reflexions d’un Arqueòleg Glamurós. La ploma més àcida de la xarxa, un bloc polèmic i molt visitat. Molinas descriu l’acte, efectivament, amb una sinceritat, detall i acidesa poc habituals entre quadres polítics. La peça, titulada ‘Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú’, es pot llegir tota sencera ací.
Heus-ne ací un extracte (els destacats són seus):
«Jo vaig anar-hi acompanyat de la meva amiga @pilar_salma de BComú i de diversos companys d’ICV de l’Hospitalet i ens vam situar en una grada frontal on teníem una estupenda visió panoràmica del pavelló de la Vall d’Hebrón, des d’on podíem xafardejar amb alegria. El primer que ens va sobtar és certa punxada en la participació; van quedar alguns seients lliures quan s’esperava desbordar l’assistència amb pantalles exteriors. Segurament, la data hi ha tingut molt a veure, tot i que en temo que molta gent prefereix assistir com a subjecte passiu que no haver de fer cap esforç deliberatiu. També és cert que la crisi amb Podem es va notar en l’absència d’un perfil molt concret de persones: gent de classe treballadora no qualificada, que es va polititzar de sobte quan va veure Pablo Iglesias per la tele, un perfil sovint proper al populisme antipolític. Per contra, ens vam trobar amb les cares conegudes de sempre: professors universitaris, sindicalistes, militants de moviments socials i persones amb àmplia trajectòria militant i consciència política. De fet, jo tenia l’escriptora Rosa Regàs asseguda a la fila del darrere. I és genial treballar amb persones que tenen un perfil similar, ja que agilitza molt la feina, però temo que ens podem trobar amb el mateix problema que tenia ICV-EUIA i que té l’esquerra a molts llocs d’Europa: que parla en un llenguatge esotèric incomprensible per les capes populars més afectades per la crisi.»
«Com que la premsa ha estat molt pendent del Joc de Trons, la veritable batalla ideològica interna ha passat bastant desapercebuda. Aquesta girava entorn de dos punts: independentisme/federalisme per una banda i europeisme crític/euroscepticisme per un altre. És a dir, entre replegament identitari o internacionalisme solidari. La tensió entorn d’aquests dos punts va sorgir des del minut zero als fòrums d’internet i als 70 processos locals participatius que s’han dut a terme a nivell local. És possible reformar Espanya i Europa o ens hem de tancar dins una sobirania insolidària al marge de la globalització? Volem un conflicte només vertical o també horitzontal?»
«Com que la direcció era plenament conscient d’aquesta remor de fons, va fer el possible per evitar una batalla oberta on ens haguéssim de mesurar les forces. Van sortir alts representants dels tres espais polítics a demanar que es rebutgessin tant l’esmena independentista (que va rebre uns 120 vots a favor i uns 1.250 en contra) com una de més federalista on s’esborrava tota referència a una República Catalana (que va tindre el suport d’unes 350 persones i uns 900 vots en contra), per tal que ens seguíssim situant en una calculada ambigüitat que ens permeti mantenir una àmplia transversalitat en l’eix nacional per tal d’unir en un mateix espai tothom que no vol investir ni votar pressupostos a la dreta espanyola ni a la catalana, sense que cap bandera ens separi.»
«Els resultats de les votacions a la direcció provisional (per un any) no van tindre ni la més petita sorpresa imprevista: les llistes d’En Comú Podem (consensuades per BComú, ICV i EUiA) i les de Juntes Podem (del sector confluent i menys antipolític de Podem, crític amb la seva direcció catalana) van arrasar, com tothom ja sabia, perquè era públic i conegut que les dues llistes eren pensades per votar-se mútuament. De fet, el resultat no crec que hagués variat gens si Albano-Dante no hagués retirat la seva candidatura, de manera que bàsicament s’ha estalviat la humiliació d’una derrota segura.»
