La frivolitat de l’esquerra catalana amb les acusacions interessades de xenofòbia

A base d’endollar militants allà on poden, han esdevingut una massa de boques afamades que només deuen lleialtat a aquells que els permeten viure com viuen sense treballar. Ara mateix no tenen cap utilitat. Només serveixen, i això ho fan bé, per afavorir l’oprtunisme de l’extrema dreta. Si ens fixem, davant de qualsevol problema, el neguen. Tant els resultats de l’informe Pisa com la delinqüència, el desastre dels transports o el que vulgueu. No saben fer res i viuen en temps de decisions importants. Quan abans vagen al carrer, millor per a tothom.

Molt d’acord amb l’article, jo sempre he dit que preferia el socialistes a la generalitat que l’esquerra, al menys coneixeríem l’anèmic ara ens disfressen la veritat
Referen als immigrants, als anys 60 vàrem rebre una gran quantitat d’espanyols que venien buscant treball i viure millor, crec que en aquell moment es va fer un gran esforç per adaptar els nou-vinguts a les nostres costums i llengua. Soc de Sabadell i vaig veure la gran tasca del PESUC i la generalitat anant colza a colza. Una iniciativa d’un metge d’aquest partit, que era el meu metge de capçalera, va ser aprovada per la Generalitat i aplicada en un Cap de Sabadell. Uns eren Convergents l’altra comunista però van col·laborar en un projecta. Es faria ara?

Cert, és quelcom que fa mal la nostre societat i el país.

És un costum dels partits, de tots, fer gerra bruta per tal de cercar guanys de partit (no pas de ciutadania ni país).

És un símptoma més de que la lluita d’aquests partits es redueix a crear relats (falsos o no) autonomistes.

És la lluita de poder per les molles que l’amo els regala perquè es barallen entre ells. Penós molt penós tot plegat.

Banalitzen el terme xenofòbia com els espanyols banalitzen el terme feixisme, que al final acaba essent no res i buit de significat real.

Independentistes, oblidem-nos d’ERC, Junts i CUP, i cerquem opcions noves més enllà de les falses etiquetes (independentistes) que s’han autoatorgat.

Fem una llista de persones sense obediència a partit i disposades a fer efectiva la independència peti qui peti i arriscant el que calgui.

Salut, Independència i República Catalana !

Gràcies apreciat per un article tant encertat; recorda Vicent que ja fa molts anys un personatge com en Pla ja va dir: lo més semblant a la dreta espaÑola és l’esquerra espaÑola.
Perquè d’esquerra catalana ja en diràs Vicent que hi ha, els cínics i lerrouxistes de Comuns? i això d’esquerra i per més despropòsit republicana? que no té cap problema en apalancar tot aquest sistema borbònic d’aquesta espaÑa.
Sobre la CUP no cal que i dediqui gaire temps, són uns ningú.
En fi Vicent, tot esperant la llista cívica per començar a treure aquest paràsits de la colònia catalana.

No en treurem gaire res de debatre el que fan o deixen de fer ERC, JUNTS i la CUP.

El que fan o diuen aquesta gent no interessa gens als independentistes, ni als espanyolistes, perquè tant els uns com els altres han fugit de l’abast d’aquestes tres colles de farsants.

Les seves baralles són trifulques de galliner, de curta volada, que només interessen al personal que viu a l’ombra de les tres colles i dels càrrecs i (super) sous que reparteixen entre els seus adeptes.

Els espanyolistes estan, de moment, tranquils perquè saben del cert que les tres colles estan al seu servei des de qualsevol punt de vista, i es pensen que tenen el ramat controlat.

Els independentistes ens trobem en l’hora definitiva de deslliurar-nos per sempre d’aquestes tres colles i de tots els seus líders, els líders que van malbaratar aquella revolució històrica, victoriosa, irrepetible, aquell Octubre malaguanyat.

Ja poden fer els malabarismes que vulguin, posar-nos les trampes que vulguin, fer les promeses que vulguin: no ens tornaran a enredar.

L’independentisme honest, combatiu i nacional, sense vergonya ni complexos trobarà la manera d’arraconar per sempre les tres colles infames i de plantar cara a l’estat opressor i a la seva monarquia borbònica, sense pactes ni diàlegs, perquè amb el feixisme, amb l’extrema dreta no s’hi pacta, al feixisme se’l combat.

I el feixisme que pateix Catalunya es materialitza en l’estat opressor, el Borbó que el dirigeix, l’exèrcit que ens amenaça, la farsa judicial que l’empara, els partits del 155 que el blanquegen i els seus còmplices que els ajuden a mantindre’s en el poder i seuen a taula amb ells mentre contemplen com el país i la llengua, la catalanitat sencera, s’ensorren sense remei.

Aquesta és, amb paraules i fets, l’extrema dreta a Catalunya. I és contra aquesta gent que combatrem, per defensar la llengua i la nació, per damunt de tot i en tots els fronts.

Visca la Terra Lliure!

Postmodernitat global i allaus migratòries a Catalunya
Agustí Colomines en un recent article -“Immigració i catalanitat”, aparegut a “el Nacional”- ha fet esment que la por a la substitució ètnica és universal i preocupa tothom, lògicament, quan no tens Estat i la teva lengua és sovint relegada per a moltes funcions aquesta por encara s’acreix més, i amb fonamemts. I ja no diguem si veus davant els teus ulls com hi ha una immigració masiva que, llevat lloables excepcions -i pel que sigui-, no s’ integra, Res més lògic, Per tant , blasmar els ciutadans que tenen aquest sentiment a més d’injust és d’una gran miopia, ja que forma part de la sensibilitat humana.

En el mateix article Colomines es refereix a les tesis de la demògrafa Anna Cabré, per a la qual el model propi demogràfic de Catalunay seria un model imevitablement i obligadament lligat a la immigració massiva. Es podria dir que fa allò de fer passar la necessitat per virtut, o el que és el mateix: “qui no es consola és perquè no vol”. Evidentment, la societat catalana és una societat ja postindustrial i desenvolupada, que ha deixat enrera la transició demogràfica, i per tant ha deixat de prdouir fills massivament, els qual abans morien molts joves o infants i així es mantenia un cert equilibri; amb la millora de les condiciosj higièniques en un primer moment hi va haver un cert superàvit, però tot seguit, amb aquesta mateixa millora i la generalització del control de natalitat aquesta va tornar a baixar, i només es podia aconseguir superávit poblacional amb la immigració. Això és el que va pasar amb les primeres onades migratòries, murcians, aragonesos, valencians i almeriencs, unes onades que ara -els seus descendents- ja estan plenament integrades. En un procés paral.lel a d’altres països europeus, tot i el “handicap” de no tenir Estat. El problema va aparèixer amb el franquisme, que va amuntegar els immigranst en “ghettos” i en va impedir la integració, tot i això molts d’aquells també es van integrar, però ja, malauradament, es va generar, també, una massa no integrada que ha pervingut fins ara i que se sent nacionalment “espanyola” -eximmigrants que en lloc d’esdevenir membres de la nació catalana han esdevingut, en terra catalana, ,membres de la nació española, com els seus homòlegs “pied-noirs” esdevingueren francesos a Algèria-. Una massa, tot s’ha de dir, que en els 90 semblava que ja donava alguns senyals d’una certa integració.

El problema ha estat l’arribada del S. XXI amb noves allaus del tercer món, amb esquemes culturals molt diferents i,en part, els “latinos”, amb cultura de base castellana. Aquí la cosa ja ha començat a cedir i desmenteix l’optimisme de la senyora Cabré en fer-nos veure com l’assimilació no és infinita, ni en la quantitat ni en el temps. Tot té un límit! I nosaltres ja l’hem sobrepassat fa temps. I no, no és cap elucubració, només cal comparar les xifres nostres i les d’altres països. La integració també té un límit quantitatiu, podem dir que quan hi ha més matèria a dissoldre que no pas dissolvent és aquesta primera la que absorbeix el segon, i més si els mitjans i el prestigi i la inèrcia van en contrra del pretés “dissolvent. Que és inevitable? Que no hi podem fer res? Que ens hen de deixar menar pel fatalisme i el determinisme més pregons? Parlem-ne! No deixa, tot plegat, de ser un dogma de fe, d’un pseudomarxisme de catecisme. Seria inevitable tot plegat si continuèssim primant certs sectors de l’economia i si des de les institucions no s’ajudés les dones que volen tenir fills adequadament; en aquest sentit no hem vist voluntat de canvi ni en unes organitzacions polítiques instal.lades confortablement en la institucionalitat quaotidiana ni, molt menys, en un empresariat àvid de beneficis a tota costa sense importar-li cap efecte col.alteral, ni evidentment tampoc en moltes multinacionals que només cerquen sòl i mà d’ obra barata. Tot això és susceptible de ser corregit, i com que es tracta de fets basats en el “laissez faire” i el liberalismne més descarnat els qui optin per continuar igual acusaran els seus detractors de totalitaris i extremistes, potser comunistes o també, paradoxalment, d’extrema dreta, tant és. Però sabem que les polítiques socioeconòmiques són modificables i no immutables. I si realmente fòssim patriotes i no volguèssim que la catalanitat es dissolgués hauríem d’optar per intervenir.

Alguns diran que la catalanitat no es dissoldrà i que som uns alarmistes; a veure, ara per ara, la majoria d’immigrants no adopten ni el català ni se senten nacionalment catalans, viuen feliços en un magma espanyol o espanyolitzat, això és irrefutable, i la catalanitat només roman entre la población amb arrels autòctones i els descendents de les primres migracions, però per regla general com més propers són els immigrants en el temps menys se senten identificats amb el país. I això és un motiu de fonda preocupació, i no es tracta de culpabilitzar-los, no, ells van a allò que els resulta més pràctic, i potser nosaltres faríem el mateix, però el resultat és que s’està creant una Catalunya desnacionaliztada, sense llengua i només com a part d’Espanya, i això per a molts catalans resulta sumament frustrant i fa que deixin de considerar com els seus els polítics i partits tradicionals. Lògic i humà. En canvi, el que no resulta lògic és que des dels que viuen del sistema es digui que tots els que mostr desenacord amb els dogmes imperants fins ara sobre el que es correcte o no en la questió migratoria siguin titllats de poc més que feixistes i d’extrema dreta, com si només fos bona l’extrema esquerra -no oblidem les neteges ètniques aplicades sota règims formalment marxistes-. I això no és ètic, o tots moros o tots cristians, el contari és fer demagògia i anatemitzar ciutadans que reaccionen justament perquè veuen que el seu país es desnacionalitza i degrada davant els seus ulls.,

Em definitiva, ens trobem davant la manca de voluntat de les forces “institucionals” per reconèixer la gravetat de la situació i de la seva manca de solucions, i en lloc de discutir transversalment i de reconèixer-ho, malauradament reaccionen amb una ira mal engfocada culpabilitzant el ciutadà que sense eines al seu abanst i sentint-se traït expressa justament el seu malestar. Alguns fins i tot votant o recolzant formacions que fugen de l’ortodòxia políica. Tot i que aquí caldria fer algunes matisacioms: no és el mateix VOX, que es basa en un imperialisme i un supremacisme de la nació hispanocastellana cap als pobles veïns i té tot un estat al darrere, que les noves petites formacions catalanes que des d’un nacioanalisme desacomplexat opten per denunciar l’actual situació, seria inexacte i injust ficar-los a tots en el mateix sac. I encara més quan molts votants de Junts expressen en privat al menjador de casa les mateixes opinions. Certament, hem arribat a una situació en què molts ciuatadans se senten legítimament traïtss i estafats, on els infants i joves s’avergonyeixen de parlar català, on la inseguretat ha augmentat moltíssim, on els joves preparats han d’anar-se’n perquè aquest país és incapaç de proporcionar-los mitjans de vida i prefereix importar gent del tercer món, un desastre que ens aboca a la tercermundització i a la pèrdua dels trets culturals i lingüístics propis, en una sitiació que és viscuda per a molts com a angoixant i que tard o d’hora acabarà petant -temps al temps-. Per tant, el mínim que es pot fer -ni que sigui per decència- és no criminalitzar ni culpabilitzar els catalans conscients que estan legitimament farts i tips d’aquesta classe política inoperant.

Joaquim Torrent
……………………………………

La immigració, un debat indefugible
La immigració, un tema espinós i que pot donar lloc a molts malentesos,peò que cal debatre i davant el qual no és vàlid fer com els estruços. Certa part de les nostres formacions polítiques han decidit que és un tema tabú, fent així un mal servei a la societat i als mateixos protagonistes, tot afavorint-ne la manipulació i l’enquistament de la situació. Cal saber quantes persones podem aceptar sense que es ressenteixi el conjunt de la societat i sense que s’arribin a produir efectes no desitjats.
Primer de tot, a més, hem de partir de la base que som una societat que no té plena sobirania i que pertany a un estat que no la representa, i que, també, té una llengua subordinada, assetjada i en greu perill de minorització. Una societat que ja ha patit intensíssimes allaus immigratòries -a banda d’exilis-, primer procedents del mateix Estat, i , posteriorment, de la resta del món; fins al punt que, sense cap mena de dubte, som un dels territoris que, en proporció, ha rebut -sinó el que més- més immigració del món. El més lògic seria pensar que ja hem complert amb escreix la nostra quota solidària i que, ni que fos per un elemental sentit de justícia distributiva, caldria repartir equitativament la nova immigració entre d’altres països. En cas contrari, si es continua mantenint el mateix flux, ens trobarem amb greus problemes, en realitat ja ens hi estem començant a trobar, tant pel fet d’haver de conviure amb cultures radicalment diferents com per l’increment fora tota mesura d’una població que necessita tota mena d’ajuts i subvencions, els quals , via impostos, acaben pagant la resta de ciutadans.
Hem de pensar que no agrada a ningú sentir-se com una minoría residual en el seu mateix país, i, malauradament, és el que està passant amb la población que té ancestres aquí. Curiosament, però, això no sembla inquietar gens a certa part de catalans, ensinistrats en un esquerranisme acrític i dogmàtic que els fa caure en l’endofòbia i en la submissió vers tot allò que sigui forani, en una actitud que, pel cap baix, caldria qualificar de suïcida i que, metafòricament, seria equiparable a la que mostraria algú que visqués en una casa sense portes i finestres i on tothom hi pogués entrar lliurement. S’imposa racionalitzar i controlar, i això no vol dir necessàriament discriminar negativament “per se” ningú, ni té res a veure amb cap suposat, i inexistent, “racisme”. De cap manera! És més, els mateixos descendents d’immigrants que ja viuen entre nosaltres serien els primers beneficiaris d’aquesta política, perquè no hauríem d’oblidar que darrera el foment de la immigració es troba l’avidesa de certes castes dirigents que volen acumular més i més beneficis, i que una de les mesures imprescindibles per continuar-ho fent consiteix a substituir el proletariat autòcton , amb una tradició de lluita i organitzativa incontestables, per una nova massa amorfa, un veritable lumpen -en la seva accepció més clàssica- desestructurat i desorganitzat, disposat a aceptar qualsevol condició i sou per injustos i paupèrrims que siguin. En canvi, si limitem l’accès indiscriminat de mà d’obra inel.luctablement els salaris es mantindran i els treballadors que ja són aquí se’n beneficiaran.
Tot comptat aquí ja no hi cap, literalment, ningú més; els únics beneficiaris d’aquesta nefasta situació són certes classes dirigents -ben connectades a nivel global- sense escrúpols, i si continuem així podem arribar a degradar materialment i convivencialment el país fins a límits impensables… I això sense fer esment de la minoració cultural i lingüística de la població autóctona. Per tant, i tenint en compte tot el que hem exposat, propugnar una política de portes obertes i sense control sembla prou evident que comporta una greu irresponsabilitat, pròpia de gent que es desentén del futur d’aquest país i que és víctima d’una greu alienació ideológica, la qual, paradoxalment, actua com a “palanganers” de les “classes explotadores” que tant critiquen.
D’aquí la necesitat d’establir mesures adequades adreçades a limitar la immigració, juntament amb d’altres mesures complementàries: foment de la natalitat (amb els ajuts pertinents), primar la mecanització fins on sigui possible, primar els sectors amb més valor afegit en detriment dels que necessiten més mà d’obra sense qualificar, establir contingents temporals amb data d’entrada i sortida quan sigui necessari, crear un servei social per a joves i amb avantatges aparellats, etc. … La imaginació pot donar per a molt…
No oblidem, però, que, ara per ara, totr això no deixa de ser un cúmul de bones intencions, perquè la política real sobre immigració (i nacionalitzacions) és materia reservada a l’Estat. D’aquí la necessitat -mentre no arribem a la plena sobirania- d’apostar perquè des de l’Estat hi hagi una política de cert control pel que fa a aquest tema. Sense oblidar per part nostra la necessitat de fer una renovació ideològica, destabuïtzar el debat sobre la immigració i permetre que tothom hi pugui dir la seva, lluny de demagògies irresponsables i oportunistes i aplicant el sentit comú, el qual, malauradament, fa massa anys que escasseja en la política catalana.
Joaquim Torrent

Caram, Vicent, si tu també t’hi has sumat de grat, editorial rere editorial, a acusar de tot això que dius que acusen ara a Junts a na Sílvia Orriols!

Quina és la clau, que ara ho diu Junts?

Com és que ara han variat el discurs, si fa dos dies acusaven també a la batllesa de Ripoll de tot de maldats?

Les enquestes. Deu ser això, les enquestes que tenen i no ensenyen els mostren el futur i han de fer el que calgui per a mantenir les poltrones. Per què no hi ha res més en tota aquesta colla de botiflers: poltrones. Siguin de Junts, d’ERC o de la CUP. No han fet res més tot aquest temps que defensar la seva nòmina.

I al desastre actual, en TOT, ens hi han dut tots ells. De la mà, `per separat, enfadats o contents, en coal·lició… Tots en són responsables, tots han governat i el gran cagarro en que s’està convertint Catalunya és en bona part gràcies a tots ells. No aportaran cap solució real, faran com han fet fins ara: res de bo.

Cal passar-los per sobre i enviar-los a casa en succesives eleccions.

O sia, cal gent nova i partits nous.
Com ara na Sílvia Orriols i AC o l’FNC, sí.

Buh!

A l’editorial del dia deu, desconcertant per poc reflexiva i madurada. vaig comentar que el senyor Partal un dia o altre ho analitzaria amb el rigor que cal. No hem hagút d’esperar gaire, aquí ho tenim.
Aquests polítics ens deceben tan que tots tenim moments desesperants.
L’actuació de ERC, no d’ara, de ja fa anys és penosa vergonyosa i guerracivilista.
Ara bé, el d’aquests darrers dies, no te nom, ficar-se al costat de ciudadanos, vox o pp, només per seguir vivint del sistema com a verdaders parasits, llepaculs i incompetens a costa de deixar Catalunya a l’alçada del betun.
L’enemic a batre és diu ERC. Si entre tots no som capaços de desenmascarals i que la gent que els vota és girin contra ells, hem begut oli, ja podem plegar els ams.
Si la gent els continua votan, és perquè en general som poc lleguits, molt condescentents i poc seriosos.

Gràcies Partal!!! Era indispensable i necessari dir el que tan calrament dius en aquest editorial magnific, distingint tan encertadament els camps de la realitat política de Catalunya i posant a tothom al seu lloc. Ignorar la realitat dels fets mai ha srevit de res de bo; i això és el que fa molts anys les dites “esquerres” catalanes han fet descaradament. Si encara els sonés el nom de un revolucionari dt Karl Marx (cosa que dubto moltíssim!) sabrien que el primer que cal és coneixer la realitat per a poder-la canviar i transformar! És la primera lliço de qualsevol revolucionari o reformista: primer analitzar i coneixer, després actuar.

Però no, prefereixen ignorar la realitat i disfressar-la , encara que sigui posant algun immigrant a una llista electoral. En fi , fa temps que no els voto i cfrec que trigaré molt a votar a aquestes “esquerres” de pà sucat amb oli….

L’EXPULSIÓ D’ESTRANGERS ÉS LA DARRERA COSA QUE FARÍEM

“La frivolitat de l’esquerra catalana amb les acusacions interessades de xenofòbia”, és un titular enganyós per allò de l’esquerra catalana, que ni és esquerra ni és catalana, però ja s’entèn, perquè Partal avui vol parla de la confrontació entre partits polítics per sobreviure. No hi afegeixo res perquè ja hi estic d’acord..

Però jo també crec que tothom, aquí i en qualsevol part del món, té el dret de viure una vida digna, que vol dir una vida sense por. I, per tant, també crec que si per aconseguir-ho ha de canviar de país travessant les fronteres té el dret de fer-ho tantes vegades com calgui, sense cap mena de restricció.

Però no n’hi ha prou, també els hem de facilitar la convivència perquè no hagin de viure amb complex de foraster, i no els veiem com membres d’una població diferent i marginal.
Si volem que ens entenguin i siguin còmplices del país que els acull, primer es tracta de respectar i potenciar el manteniment entre ells de les seves llengües, les seves ceences i els seus costums fins i tot alimentaris, però tantmateix els hi hem d’explicar i hem de compartir l’ús natural del català i dels nostres costums perquè sàpiguen on són.
No es pot respectar el que no es coneix.
Personalment ho hem practicat fent classes sistemàtiques amb grups d’homes de Gàmbia i amb grups de dones del Marroc, durant uns quants anys a Torroella de Montgrí, i puc confirmar que aquest és un camí transitable i valorat per les dues bandes.

Al final, acabem sent amics i ens agrada retrobar-nos, cadascú a casa seva però aprenent a llegir i escriure i a parlar català amb la població d’aquí,. És una fórmula que els facilita la convivència sense imposicions però amb un resultat gratificant. Amb els espanyols que no són comptabilitzats com immigrans, aquest camí no resulta transitable gairebé mai

Veient els resultats, l’expulsió d’estrangers és la darrera cosa que faríem.

Molt d’acord amb l’article, Partal.
Amb el tema de Catalunys i toqueu molt.

Gràcies a la Sílvia Orriols, s’ha començat el debat sobre la immigració.
Encara que sigui d’aquesta manera.

Que ens podem esperar dels partits que s’han convertit en agències de col·locació d’una manera tant I tant descarada.
Fins el punt de defensar una cosa i tot seguir la contrària si es pel bé del partit. I d’ells mateixos !

Arribats a aquest punt, estem veient que els militants defensen en cada moment al que interessa al partit, fora de tota ideologia i tota ètica.

Els militants, practiquen la banalitat del mal. Un concepte que va inventar l’Anna Arendt en el judici de Eichmann, un comandament nazi del camp d’extermini d’Auschwitz que al ser preguntat el perquè ho havia fet, va contestar que es limitava a seguir ordres sense pensar amb si estava ben fet o mal fet.

Així actuen els partits. Només és deuen al partit. Inclús els que estan en les institucions. Com a servidors públics.

I ara, a més tenim el fenòmen de l’esquerreta caviar. Completament inútil, però pontificat i acusant a tort i a dret.

És la esquerra inútil que governa Catalunya, que en minoria i contra tot pronòstic esta fent un mal incalculable al país.
A cal Ciutadans deuen estar molt contents perquè ells no ho farien millor.
I després tenim els Comuns que fins ara han parasitat l’Ajuntament i Podemos-Sumar que han resultat completament inútils per a la gent que els va votar.

Un panorama desolador a nivell mundial, permetent guerres com la d’Ucraina o la de Gaza.

Una Europa desapareguda I segrestada pels EUA, amb les seves guerres geopolitiques.

Que voleu que us digui.
Jo votava Iniciativa, abans el PSUC, però des que vaig abraçar l’independentisme el 2012, com molts de vosaltres, vaig fer el periple de CUP a JUNTS, perquè entenia que primava l’eix de país per sobre del social.
I després de les guarrades de la CUP a l’investir el Cigronet i perseguir la Laura Borràs, la meva opció va ser Puigdemont. No JUNTS, sinó Puigdemont.

Ara Puigdemont també està en sospita i per tant la meva opció serà la Llista Cívica.
Però també podria considerar la Sílvia Orriols si es presenta.

Ja veieu.

Moltes gràcies per ser valent. No només has fet l’anàlisi de la realitat molt acurada, tal com t’ho proposés cada dia. Avui has fet un pas més: t’has mullat. Has expressat la teva ideologia i sensibilitat, has explicat com creus que seria un món millor per a tothom; tothom mereix viure sense por. La Sra Orriols va venir a Argentona convidada per una entitat que s’anomenava Cultura i Debat. No vaig entrar a l’acte, en senyal de protesta pel fals debat, vaig protestar quedant-me fora. Em van criticar per no entrar a debatre: la Sra Orriols vol vots . ERC vol també vots, no vol debatre. I la CUP, per desgràcia també funciona per consignes. Jo vull ser un ciutadà d’un país sobirà per resoldre els problemes de TOTS els ciutadans. Junts pot aconseguir amb una llei orgànica exercir tot el poder necessari per afrontar el problema? Doncs entomem les eines, i exercirem d’Estat perquè resoldrem els problemes reals. Si se’ls han rifat, voldrà dir que només assolint la independència els podrem afrontar. Si ERC, AC i la CUP no volen debatre sobre les eines per fer front al repte de la immigració seran igualment responsables del creixement de la xenofòbia. Gràcies per haver encarrilat el debat.

A Mallorca, simplement, el debat sobre aquesta qüestió no existeix. Llevat de Vox ningú no parla d’immigració. Però és al carrer, aquí, en una societat cada cop més fragmentada. Fa uns quants dies al telenotícies d’IB3 parlaven d’integració i apareixien alemanys i anglesos parlant en espanyol; això sí, perfectament integrats segons ells. Als darrers anys hi ha hagut un allau d’immigrants sud-americans. Això s’ha notat molt a les escoles. La llengua catalana ha reculat. Això és un fet. I ara PP I Vox pacten la segregació lingüística dels alumnes. La caldera bull. A ciutats petites com Manacor hi comença a haver guetos, encara incipients. Però en termes polítics ningú no en parla.

Quan es parla d’immigració a Catalunya tothom oblida que el nostre és el país del món amb més immigració. Per què mai s’hi inclou en el còmput “d’immigració” la immigració –més aviat invasió genocida– espanyola?
A Catalunya –i potser també a la sub-comarca de l’Alt Urgell anomenada Andorra– hi viu més d’un 60 per cent de població estrangera, és així que els catalans no arribem al 40 per cent del total.

El decàleg dels “beneficis” de la immigració a Catalunya:

1) liquidació forçada per abús de la Sanitat pública
2) cooptació dels subsidis i ajuts públics
3) preu forassenyat dels habitatges
4) mercat de treball i sous en caiguda lliure
5) espanyolització genocida de la societat catalana
6) fracàs absolut de la “immersió” i de l’Ensenyament
7) imposició del mestissatge i del multi-culturalisme estèrils
8) ocultació perversa de l’origen ètnic dels criminals i malfactors
9) traficants de persones i oenagés catalanòfobes subvencionats
10) corrupció i prevaricació a tots els nivells i a totes les administracions

D’acord amb la crítica a la banalització del racisme i la xenofòbia i la necessitat d’analitzar la migració… Pel que fa a les raons morals hi ha un llibre de Mikel Walzer, en castellà, Les esferes de la justícia, on argumenta els motius morals associats als drets humans, asil, refugi, etcètera per exigir el deure d’acollir migrants en situacions de necessitat, però alhora remarca el dret de les entitats estatals o sunestatsks d’exigir als nouvinguts l’obligació d’aprendre la llengua del País, en el nostre cas, dels catalanoparlants… Acollir migració dirigida des de Madrid, Brussel·les o Washington, sense poder gestionar-la plenament, com Andorra o Portugal, no pot ser… No analitzar aquests afers i negar-se a parlar-ne augmenta l’extrema dreta o el racisme, local, nacional, estatal o internacional..

Editorial magnífic i molt necessari.
Totalment d’acord.
Només voldria afegir que -com sempre- el fonament del problema és econòmic… i aquest partit que diu que és “d’esquerres” (?!) ni ho planteja ni li interessa plantejar-ho. Perquè els primers “aburgesats” són ells, que viuen de les paguetes autonòmiques, magníficament bé.
I, doncs, ni són d’esquerres ni independentistes. I ho han d’amagar.

El fonament del problema de la immigració massiva és econòmic. L’espoliació dels recursos dels països africans, “latinos”, asiàtics que va fer el colonialisme i que segueixen fent els sàtrapes globalistes.
El benefici que obtenen les NOSTRES empreses de l’allau d’immigrants que s’han de conformar amb sous baixos. Més baixos dels que els treballadors autòctons admetrien…
Tot això.
TOT AIXÒ que l’esquerra-fake calla i amaga… perqué ells formen part del “tinglado”!!!

No tenen ideologia, aquesta gentola, aquests partits.
No volen debatre honestament el fons de la qüestió perquè quedarien ideològicament i moralment en pilotes!

El que volen és seguir vivint del sistema, passant de tot. I no els importa el país, ni la gent del país… ni tampoc els immigrants, naturalment!

El món actual té reptes ENORMES per encarar. I aquests polítics indignes són un veritable PERILL per causa del seu cinisme i la seva estultícia gallinàcia.
Apartem-los del poder!!
Obrim els ulls i apartem-los del poder.
O no ens quedarà país ni societat vivible.

(De les amenaces ecològiques, ja en parlarem un altre dia. Però… quina por, també, que aquests polítics indecents hagin de prendre decisions en aquest àmbit!!)

Es evidentíssim que un emigrant ha d’adaptar-se al pais d’acollida, i no aquest pais al emigrant. I es l’emigrant que, lliurement, ha de marxar per acomodar-se al pais/entorn que el faci feliç.
Els molts problemes que provoca l’acollida de nombrosos emigrants , cal tractar-la sense complexos. Per exemple, el concepte pejoratiu “racista” està mal utilitzat: jo soc racista perquè reconec les diferents races. I soc “anti” lo que sigui quan aquest “lo que sigui” preten coaccionar-me. I seré prou valent de no renunciar a les meves idees malgrat se m’acusi de racista.

ESTALINISME CONTRA LA IDENTITAT CATALANA

El relat de l'”esquerra” passa per agafar quatre mots històricament significatius, buidats d’ideologia fins a convertir-los en una mena d’insults categòrics, pensant que la ciutadania, alienada per l’Agit-Prop ja sabrà situar-se. Racista, dretes, convergència, xenofòbia, etc.

Mentre la realitat s’està podrint i és aliment sapròfit pel feixisme…

L’estalinisme i el feixisme altra volta de la mà contra la revolta catalana…

Hi ha un argument nou contra la idea que Catalunya pugui expulsar immigrants multireincidents que sorprèn. Hi ha gent que s’ha empescat que això no es pot fer perquè és discriminatori respecte als autòctons multireincidents que no són expulsats.

Evidentment que és així… Per això els immigrants són immigrants! Per això els immigrants no tenen dret a vot al parlament nacional, per això els immigrants han de complir uns requisits per viure i treballar, per això els immigrants han de procurar i mostrar interès en integrar-se a la societat on viuen.

Són coses tan evidents que és sorprenent que calgui recordar-les.

I qui defensa aquesta idea, segurament inconscientment i ple de bona fe, ens retorna a l’infantilisme polític de no voler entendre què és un estat i què implica actuar i voler ser un estat independent. Com carai podem pretendre ser independents si ni tant sols s’entèn que un estat té la capacitat d’expulsar immigrants multireincidents?

Aquesta editorial hauria de ser un començament per fer pedagogia política.
Has de fer més articles com aquest per a que els subscriptors ens anem formant una opinió el més encertada possible, lliure de slogans, estereotips o demagògia.
És important aquí, el matís que diferenciï bé el que és un CONTROL O UNA BONA GESTIÓ DE LA IMMIGRACIÓ i el que és EL DESPRECI O LA DISCRIMINACIO CAP A LA PERSONA IMMIGRADA.
Diferenciar una política responsable d’una política populista d’extrema dreta.

Crec que Karl Marx va escriure en el seu manifest “Proletarier aller Länder, vereinigt Euch!” “Proletaris de tots els països, uniu-vos!” i no pas “Proletaris de tots els països traslladeu-vos i fomenteu el dumping salarial!”. També va escriure “Die Religion … ist das Opium des Volkes” i en canvi, els nostres partits d’esquerra han abandonat la lluita a favor del laicisme institucional i es troben molt a gust dins un marc legal aconfessional que els permet d’accepar religions forànies, mes pròpies de l’edat mitjana, com si simplement es tractéssin de curioses i inòcues “costums culturals”, que a sobre estariem obligats a acceptar en defensa d’una multiculturalitat mal entesa.

La fornada immigratòria per les obres de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, com la de l’Exposició Universal del 1888, es va integrar sense gaires problemes. Malgrat el lerrouxisme espanyolitzant, els seus descendents ja parlaven català pocs anys més tard.

La fam de la postguerra, als anys quaranta, va portar a Catalunya una onada migratòria molt més nombrosa, procedent del sud peninsular, que es va anar integrant molt més lentament. També en aquest cas els fills, o molts dels fills, ja parlaven català pocs anys més tard. A les escoles la llengua de l’aula era (per força) el castellà, però al pati jugàvem sempre en català.

L’arribada massiva de milions d’immigrants espanyols a partir dels anys seixanta, empesos pels “planes de desarrollo”, comportà la construcció de ghettos d’extraradi per allotjar-los, sense gaire contacte amb la societat catalana. La integració d’aquesta onada va ser molt més lenta i incompleta. El català començà a ser llengua minoritària en aquests ghettos.

Els trenta anys següents, fins els Jocs Olímpics del 1992, el ritme de la immigració fou menor, però els nouvinguts s’havien d’ubicar als habitatges dels ghettos, més barats. Un nombre creixent de nouvinguts són nordafricans o llatinoamericans, que no adopten ni la llengua ni la cultura de Catalunya, perquè mantenen les seves d’origen.

En arribar el Segle XXI s’intensifica aquesta immigració extraeuropea, refractària al català, fins arribar als vuit milions actuals. Paral·lelament a la minorització del català hi ha un abandonament de la llengua en favor del castellà com a llengua de relació entre els joves. La integració a Catalunya s’esdevé quasi impossible entre els habitants dels ghettos monolingües castellanoparlants. Malgrat que el català és (en teoria) la llengua de les aules arreu, als patis de les escoles s’hi juga sempre en castellà.

Les esquerres catalanes, vençudes a la guerra pel franquisme, varen mantenir la catalanitat inicialment amb el lideratge del PSUC, més tard amb el primer PSC (Congrés) i amb els inicis de CDC (que reivindicava una socialdemocràcia sueca, en temps d’Olaf Palme!), mentre ERC feia la travessa del desert. L’estalinisme va liquidar aquell PSUC, els capitans del Baix Llobregat varen convertir aquell PSC en l’actual, un pseudòpode de Ferraz, i el lerrouxisme va reaparèixer amb Cs, mentre CiU es va decantar cap a la dreta fins la seva dissolució sense deixsr cap hereu. La renascuda ERC va calcar el peixalcovisme convergent, i el seu hegemonisme. Sembla que també vulgui heretar la sociovergència, però tots (TOTS!!!) contemplen immutables la substitució poblacional dels catalans a Catalunya i la progressiva desaparició del català. Ciutafans ha desaparegut, però el seu objectiu de descatalanitzar-nos triomfa davant la indiferència dels partits, llevat de Vox i el PP, que ho fomenten.

La culpa no és de la immigració. Els culpables els trobarem dins la mateixa societat catalana, que permeté l’aparició de ghettos impermeables, sense contacte amb la cultura catalana. També som culpables els catalans de la lenta mort de la nostra llengua, que provoquem en practicar la genuflexió lingüística.

Estic molt d’acord, Vicent, amb l’anàlisi que fas de l’esquerra catalana, que viu en un món imaginari i dona l’esquena a una realitat que preocupa molt a la població, se’n desentén des d’una perspectiva de superioritat moral i bonisme que confon i desenfoca totalment aquest problema. Però, atenció, el què està passant amb els partits catalans és una autentica presa de pel, una pallassada o si voleu una mena de “commedia dell’arte” on tots els papers ja estan adjudicats, els coneixem i la gràcia està en com el desenvolupen. En aquesta comèdia Junts mira sempre d’avançar a ERC en qüestions de sobirania i tenir-los darrere, sempre a remolc. Quan durarà aquesta comèdia?. Algú pensa que l’estat deixarà una qüestió tan estratègica com la immigració -o els aeroports, els ports o les fronteres- en mans dels independentistes?, qui s’ho creu això?, pobrets!!. Tot això acabarà molt malament si la tàctica del “més pa que formatge” s’imposa per sobre de l’honestedat. No ens ha d’estranyar que alguns busquin terceres o quartes vies que ens allunyin d’aquesta farsa.

La tesis de fins que presenta la present editorial té una importància que realment va molt més enllà de les pugnes entre partits. I al mateix temps que la primera afirmació és del tot certa, continuem arrossegats pel corrent polític de l’estat, on la governança democràtica sempre passa darrera de la voluntat de control del mateix. La situació doncs, requereix del respectiu posicionament argumental de resiliència, vivint en paral·lel al desenvolupament d’un retorn del problema obrer davant el que ja és un nou moment del procés de desenvolupament del capitalisme amb una altra nova fase industrial en marxa. I la qüestió així plantejada és tant polièdrica que obliga a obrir la ment tant o més del que és desitjable i acostumat. Podem doncs, deixar el control dels aparells de l’estat a Catalunya en mans de les forces espanyolistes? Podem doncs deixar d’abordar el problemes reals que els canvis de model global ens procuren?
Sembla clar doncs, que la vessant social, internacional, de model i democratitzadora que tenen en mà proposar els moviments independentistes d’arreu, no pot deixar de ser aprofondit. També em sembla necessari un ressorgiment de l’independentisme de base, prou crític amb la política dels partits, alhora que prou atent a l’impàs estratègic on estem situats, tant des d’una anàlisi interna, com des d’una altra global i externa.

Bon dia, estic al 100% d´acord amb vostè Sr. Partal. Bon editorial.
S´han de dir les coses tal com son. No existeix una esquerra catalana com cal, ERC ja no és independentista, és col.laboracionista. Aquest debat entre ser d´esquerres o dretes ja ha quedat desfasat al meu entendre. Jo no he sigut mai de dretes, ben al contrari, no he militat a cap partit d´esquerres per que no crec en els partits tal i com son. Soc independentista i prou. Estimo el meu pais i no vull que gent que ha vingut de fora (immigrants) si delinqueixen reiteradament i els detenen 30 o 40 cops els Mossos d´Esquadra i desprès els jutjats els deixen anar en llibertat, no poguin ser expulsats de Catalunya. Això no és racisme, aixó és simplement fer justicia.

Vull creure que no hi ha tanta ignorància als partits d’esquerres, en canvi pens que hi ha por.

Por a perdre el debat davant altres opcions polítiques.

I por a ser senyalats com a racistes i xenòfobs (com feia Ana Pardo de Vera d’una forma insultant contra Junts aquest diumenge a El Suplement) mirant tant sols d’anul·lar la possibilitat de debatre sobre el tema.

El més sorprenent de tot és, efectivament, la nul·la crítica a les actuacions del Ministerio del Interior. “Quan som noltros, no és racisme” deuen pensar.

I respecte de la decadència del català, als Comuns els importa una … (i ara per deferència a aquest mitjà m’abstindré de posar la paraula que tots sabem que manca).

I, finalment, respecte de Junts, a veure si tot queda en quatre paraules o si, en venir eleccions, mantindran obert aquest debat que crec que a tots ens interessa mantenir.

Salut!

La demagògia del director del Vilaweb substitueix la reflexió madura i raonable. L’altre dia ja va ser prou l’exemple de l’editorial sobre el sionisme, i el conflicte Palestina i el colonialisme israelià. Avui sants tornem-hi amb la frivolitat de l’esquerra, quina esquerra? la del psoe? o quina? en fin…, ja n’hi ha prou de desviar l’atenció i d’aprofundir de forma madura i en clau complexa. Em sembla que el tema de la migració no s’aborda d’entrada i a lo bèstia reclamant expulsions i càstigs. Jo crec que l’amic Partal ha perdut peu en la realitat del país. No saps ni el que es cou ni el que passa als barris, amb la gent en general, i tampoc saps ni tens ni idea de com viuen moltes persones acollides com migrants en el país i en els barris més populars i més cardats. La manca real de drets, de possibilitats de formació i treball, de possibilitats reals de participació, d’habitatge, la realitat de la precarietat més salvatge…. I no és un discurs caritatiu ni des de la misericòrdia el que faig, sinó des de la constatació de què vivim en un món ben trasbalsat, i sobren editorials com la que fas avui que desvien l’atenció dels problemes a culpables a l’esquerra… Quedes molt bé amb els teus lectors convergents o ex-convergents, però no li fa cap favor ni al país, ni a la gent més humil. A ningú se li escapa que en molts pobles i ciutats JUNTS perd votants en favor de posicions d’extrema dreta independentista, i que la jugada per retrobar-los és fer discurs d’extrema dreta racista. On és la frivolitat? No puc ni vull allagar-me, però la frivolitat està en fer aquesta mena d’anàlisis tan simples, pobres, i tan complaents amb certs sectors de la dreta nacionalista i indepe.

Una mica contradictori el seu pensament, senyor Partal:
“…crec que tothom, ací i en qualsevol part del món, té el dret de viure una vida digna, que vol dir una vida sense por. I, per tant, crec que si per aconseguir-ho ha de canviar de país travessant les fronteres té el dret de fer-ho tantes vegades com calga, sense cap mena de restricció.”

Precisament de “restriccions” és del que està parlant l’esquerra europea. Perquè acceptant tothom que vulgui venir, molta de la gent d’aquí no podrà viure amb la dignitat i sense por que li pertoca.
Com diuen els economistes “els recursos (econòmics) són limitats però les necessitats són (o poden ser infinites). Precisament per això cal veure el que comporta per a la gent d’aquí l’arribada massiva de gent de fora. I això no és racisme, és planificació i non govern. Govern del que estem mancats des de fa molts anys.

Solucions? Qui i com se li posa el cascavell al gat? Per començar, en remeis simples però importants, per a ells i per nosaltres: Procurar-los la facilitat “obligada” d’integrar-se aprenent nostra llengua amb disposicions gratuïtes d’aprenentatge. Qui no s’integra ens desintegra. Però cal establir possibilitats de fer-ho viable i possible. Escolarització de nit. Després de treballar o d’estar buscant un treball. Pot augmentar nostra pròpia autoestima i la d’ells. Recursos? Quins són, sinó, els inconvenients que comporten en contrapartida.?
Molt bon Editorial: El seny, la humanitat i la sensibilitat al poder!

Sr Partal en l’editorial diu que hi ha tres elements que, a parer meu, són especialment preocupants. Primer, la banalització de la xenofòbia i el racisme…..

En el primer paràgraf sobre aquest punt diu: «La primera és molt greu. Que un batlle, a partir de fets reals, demanar què s’ha de fer amb delinqüents reincidents si resulta que són estrangers, a parer meu això no és racisme. O és que no s’ha de poder ni tan sols debatre com cal resoldre casos com aquests? «

El problema és la delinqüència, i concretament en aquest cas, els delinqüents multireincidents. La nacionalitat o raça dels delinqüents tant se me’n fot.
La qüestió és com fer front a la multireincidència, tant des de la prevenció com des de la repressió,
Posar al davant la condició d’immigrants, com fan els alcaldes del Maresme de Junts, i només demanar la repressió dels delinqüents multireincidents immigrants il·legals és fomentar la xenofòbia i el racisme.

M’agrada que et facis aquestes preguntes, Vicent. Son preguntes de difícil resposta i que en el fons tot europeu haurà d’intentar respondre’s internament seguint aquesta regla: ens definim a través de la informació que rebem, i si aquesta informació no és bona (i l’estat espanyol és en aquest sentit un cas tan estrident com paradigmàtic) no encertem a definir-nos.
També celebro que comencis a constatar que no tenim cap partit independentista. I aquí només puc admetre una decepció tan gran amb els partits, els polítics individuals i el sistema, que ja ni em plantejo tornar a votar. Al final la solució la tindrà el bon vell Manuel de Pedrolo: “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa.”
I, afegeixo, aquest desori té conseqüències importants en la cultura catalana i, de retruc, en la llengua: l’actual cultura “des de dalt” s’ho està carregant tot, fins al punt que els pocs catalans universals actuals ho son perquè van aconseguir signar contractes fora de Catalunya i de l’estat espanyol. Impossible començar a Catalunya si no ho autoritzen els partits. El resultat és una catàstrofe, i hi ha solucions possibles però no les vol aplicar ningú. En el fons és implorar-nos a crits a molts creadors que ens passem a l’anglès o que directament marxem. Ens hi va el poder menjar.

Moltes gràcies per l’article. El subscric de cap a peus.
Vull subratlla però el comentari de la Sra. Carme Tulleuda (09.22) que diu el que a mi m’agradaria haver escrit i que no em veig amb cor de fer-ho tan bé.
Diu aquesta senyora que una cosa és EL CONTROL O UNA BONA GESTIÓ DE LA IMMIGRACIÓ i l’altra EL DESPRECI O LA DISCRIMINACIÓ CAP A LA PERSONA IMMIGRADA.
Es tracta de fer una diferència entre una politica humanista i un altre racista.
Jo no vull que el meu pais sigui racista. El racisme és un càncer del esperit i sol portar al desastre com la història demostra .

D’acord.
Però per entrar de ple en el debat de la immigració no n’hi ha prou en esmentar el dret de qualsevol persona a creuar les fronteres “tantes vegades com calga” per aconseguir una vida digna.
Si la migració es conseqüència de que les persones tenen dificultats per sobreviure allà on han nascut. També hem de parlar del deute que tenim, especialment occident, amb els països que durant anys hem explotats salvatgement i que, en bona part, ens ha servit per construir el nostre benestar.
La Generalitat destina al voltant del 0,2% del pressupost a cooperació, lluny del 0,7 que proposa la ONU. No he sentit protestes dels grans partits per aquest motiu, malgrat que, encara que es complís, seria una misèria si tenim en compte els reptes als que s’enfronten molts territoris i que l’explotació indiscriminada dels seu recursos encara segueix avui.
Si volem parlar d’immigració, parlem-ne, però amb tots el ingredients que una qüestió com aquesta requereix. Els catalans que puguin veure amenaçada la seva identitat que recordin la identitat de tots aquells africans amb els que catalans van comerciar, proporcionant part dels recursos que facilitaren la revolució industrial.

Analisi pertinent, com de costum. Nogensmenys, Sahra Wagenknecht no és gaire una referència, no sé de quin costat pastura, però els últims anys sempre va defensar Putin i el seu relat de «desnazificar» Ucraïna. Oficialment d’esquerres (what is in a name), sembla encara viure en la il·lusió que Rússia amb Putin és el paradís comunista en el qual tothom és igual. Propaga un pacifisme curiós que inculpa els Estats Units de tots els mals del món i descriu Rússia com una pobra víctima del capitalisme que s’havia de defensar contra la decadència occidental, ocupant Ucraïna, per a protegir-se contra «l’imperialisme» occident.

La passió que es genera quan s obre el debat de la immigració ens dona la mesura de la cabal importància que té. És aquí on ens juguem la supervivència de la nació. Crec que no ajuda gens al debat excloure de vilaweb a la batllessa de Ripoll, i a l FNC.
És més, crec que sense que en sigueu conscients, d aquesta manera els afavoriu. Jo no puc saber si són xenòfobs o no, feixistes o no, perquè encara no sé ni què diuen. I si els feu alguna entrevista i decidim després els lectors què en pensem? Algun cop que he passat per Ripoll no m ha semblat pas la capital del 3er Reich…. potser és de nit que deuen desfilar marcant el pas i amb torxes…. No ho sé. Potser sí que després arribem a la conclusió que més val que no, que aquests no, però com a lector voldria ser tractat com adult.

Molt d’acord amb tot el que planteges, amic Vicent.

La crítica a Junts pel tema de la inmigració és tant simplista o fins i tot més que el simplisme que fa servir-hi l’extrema dreta espanyola pel que fa a la solució d’un conflicte que parteix de premisses reals d’ una complicació gairebe inconmensurable.

L’esquerra catalana d’avui, a hores d’ara té més interés, o al menys així ho sembla de ser més espanyola que catalana i de ser més del PSOE que de veritable esquerra.

En realitat hi penso jo, que en el fons és una adaptació a la “realidad de la política española” i la submissió al seu estat i a la seua constitució monàrquica franquista.

Chapeau per l’editorial d’avui.
Només voldria recordar que, encara que la majoria dels comentaristes ho veuen des d’un punt de vista català, el problema és generalitzat, el debat sobre la immigració és tendència a les societats de molts països, que tot i tenir capacitat nominal per controlar la immigració després tampoc no se’n surten.
L’altra cosa que també veus a la premsa internacional és el descontent general amb els governs de torn, que no acomplixen gairebé res del que prometen i l’unic que sí que fan és augmentar el deute i degradar les prestacions (edat de jubilació, educació, sanitat… cada vegada pitjor). Els d’esquerra, damunt, et volen donar lliçons de moral.

Debat imprescindible i urgent. Cal afrontar-lo amb valentía, ens juguem el futur. A molt curt termini.
Per experiència personal, donat que encara que entenc el castellà no el parlo, m’he trobat més reticències i rebuig en en el NOU col.lectiu sud-americà (suposo que consideren que tenen un ‘dret adquirit’ i actúen com a colons nyords) que en altres col.lectius, a priori amb més dificultat d’integració. P.Ex. M’he trobat amb moltes persones de raça negra que parlen català, l’entenen, o intenten parlar-lo… Aquests son compatriotes meus, aquests es mereixen ajuts, despesa social i estimació… Qui no es vol integrar a la terra que l’acull, qui no respecta als qui l’ajuden a viure millor, per a mí només es pot considerar un colon aprofitat amb ínfules d’abusador.
PS: Que el nostre estimat sr. Director avui s’atreveixi a posar negre sobre blanc: ‘…com que ja no és realista pensar que ERC tinga intenció de fer res per assolir la independència…’ em fà pensar que, amb lo contemporitzador i transigent que ha estat amb ER fins avui, el nivell de desvergonyiment per part d’ER es tal que no es pot seguir amagant més. Benvingut sia el canvi de criteri, i el deixar de considerar ER res que no sigui el que és… (no qualifico ER… tots tenim paraules molt adients per a qualificar-los…)
Salut!
//*//