La frase de Colau que ha de tenir conseqüències

‘Quan assumeixes responsabilitats de govern, entens la complexitat de moltes coses que abans no entenies.’ No és l’avi que alliçona el nét. Ni la mare que conversa amb la filla adolescent. Tampoc no és Jordi Pujol parlant amb un candidat jove de la CUP de Riudellots una tarda calorosa d’estiu. És una reflexió feta per la gran promesa de la nova política a la ràdio més escoltada de Catalunya. Una reflexió arran dels conflictes que aquests dies han marcat l’actualitat de Barcelona. Ada Colau, que havia arribat a l’ajuntament de la capital per fer-ne fora la màfia i tornar-ne el govern al poble. Barcelona en Comú, que havia guanyat les eleccions del canvi després de 32 anys de PSC i 4 de CiU.

No m’interessa avui entrar en les contradiccions de Colau i del projecte de ‘canvi’ de BComú, absolutament fracassat amb l’entrada del poder de sempre al govern municipal (amb el suport de la CUP per a aprovar els comptes, aquí sí). Em sembla interessant de destacar el sentit de la frase de Colau. Perquè és més significativa que no sembla.

Quants llibres i articles i estudis s’han fet sobre la crisi de la política? Una pila. Quantes teories s’han fet sobre la fi de la política tradicional i l’auge de la ‘nova política’? Un munt. Quants moviments de base per a capgirar-ho tot i tornar la democràcia a la democràcia s’han creat i han merescut l’atenció desproporcionada dels mitjans de comunicació? Un pilot. Quants d’aquests moviments ‘de base’ han canviat res de significatiu quan han arribat a governar?

Què passa? Quin és el problema? Que la crítica desmesurada, exagerada i descarnada és gratuïta. Ningú no demana cap prova de res quan es tracta d’envestir. De fet, als mitjans ja els agrada trobar algú que estripi i digui que ‘tot està fatal’ (lema d’una pancarta) o que ‘el carrer és nostre’ (una altra pancarta) o que ‘farem fora la màfia’ (una altra). Però quan s’ha de passar de canalitzar la indignació cap a l’acció de govern i la responsabilitat de fer rutllar un ajuntament o qualsevol altra institució política, la cosa es complica una mica. Aleshores les pancartes no serveixen de res. Aquells lemes xoquen amb realitats molt més complexes. Qualsevol declaració o decisió passa a tenir unes conseqüències. I tot allò que abans sortia gratuït i els mitjans amplificaven amb alegria, ara surt molt car. I els mitjans ja no riuen totes les gràcies. Ni tampoc els ciutadans que t’havien acompanyat en la manifestació rere la pancarta.

La meva pregunta és: d’això només te n’adones quan ‘assumeixes responsabilitats de govern’? Si t’interessa la política i canviar les coses que es fan malament (moltes), no te n’havies d’haver adonat abans? No ho veies o no ho volies veure? Si ho haguessis vist i haguessis modulat les teves proclames, hauries pogut guanyar unes eleccions?

Reconec que una part de la proposta que ara faré és impracticable. Però em serveix per a fer-me entendre. I si cada cinc anys, en el període d’un any, tots els grups municipals o parlamentaris passessin pel govern? És a dir, quatre anys de govern del guanyador i un any de propina que quedaria repartit entre tots els grups amb representació. Que tots haguessin de gestionar els conflictes, els equilibris, les pressions, els dèficits, les precarietats i les tensions pròpies de qualsevol societat humana. Res, tan sols uns mesos. Potser serviria perquè tothom s’adonés de la complexitat amb la vara de batlle als dits.

Ja sé que seria un bon desgavell. Potser es podria fer d’alguna altra manera. Però sí que hi ha una cosa que seria fàcil d’aplicar, almenys a escala del Parlament de Catalunya (i penso que també a escala municipal): que tots els grups polítics haguessin de presentar una proposta de comptes anuals. Que tots els qui volguessin participar en el debat sobre els comptes tinguessin la responsabilitat de quadrar xifres i demostrar d’on traurien els diners per fer tot allò que diuen que s’hauria de fer. I que ningú que no expliqués d’on sortirien els diners no pogués intervenir al debat. Perquè, altrament, la política es converteix en un circ on tothom pot dir qualsevol cosa sense demostrar-ne la solvència.

Són només propostes. Ja sé que no me les comprarà ningú. Els afectats, els partits, segur que no. Ni tampoc cap dels moviments ‘de base’ que es creen per tombar la truita. Però quan sents frases com la de Colau penses que ens falta molta solvència, molta més seriositat i uns mitjans molt més exigents amb aquells a qui donen veu i, especialment, a qui fan d’altaveu.

@PereCardus, periodista