04.08.2020 - 05:15
El Géza Ribli ho recorda just llavors i comença a seguir per un passadís llarg aquella noia de jersei negre. Fa uns trenta anys d’aquell matí que després d’arribar al despatx i escoltar una de les frases del Péter Mészarós va pensar que si l’avorriment era una malaltia, ell ja feia temps que la patia. Aproximadament des del moment en què el seu cap, el senyor Kepler, el va escollir junt amb tres companys més per redactar una enciclopèdia sobre científics europeus del segle XX. Els va dir resolt que el primer que calia fer era distribuir-se les lletres i el Péter Mészarós va aixecar la mà per manifestar el seu desig de quedar-se amb la lletra zeta i encarregar-se així del text sobre Georg Zverek. Un dels millors científics dels darrers setanta anys i l’únic premi Nobel en Medicina, que fins ara, tenim al país, va exclamar amb un to de veu proper a l’exaltació. El senyor Kepler li va respondre que si els altres hi estaven d’acord, ell no hi veia cap inconvenient. I els altres hi van estar d’acord.
Una setmana després els va tornar a reunir per enumerar-los les normes de redacció. Caminava amunt i avall mentre donava un seguit d’instruccions, Els textos han de ser d’un mínim de cinc-centes paraules, s’ha de ser rigorós amb les dates i les fórmules, s’han d’esmentar tots els articles publicats encara que siguin menors… Posin, posin tots els articles sobre els quals tinguin constància, va anar repetint enmig d’aquell discurs que es feia força difícil de seguir perquè tots ells, tret potser del Péter Mészarós, contemplaven el món científic com un abisme en què era millor no caure.
El senyor Kepler va acabar recordant-los que només inclourien autors nascuts a partir de 1890, reconeguts per les seves investigacions en més d’un país i que haguessin ensenyat en alguna universitat durant un període mínim de dos anys. El món acadèmic, ja ho sabien, era important. De fet, i els era del tot sincer, no acabava d’entendre com alguns es podien considerar científics o investigadors sense haver treballat mai en alguna institució d’ensenyament superior. Els va passar tota aquella normativa mecanografiada en dos fulls i els va col·locar a tots quatre en un despatx amb una finestra massa petita perquè hi pogués entrar ni una ullada de sol. Els va donar permís per penjar-hi alguna fotografia o portar-hi alguna planta, perquè tal com va afirmar fregant-se les mans s’hi haurien de passar molt de temps i era millor que hi estiguessin còmodes.
El Péter Mészarós no va trigar ni una setmana a penjar darrere d’on seia una fotografia molt coneguda del Georg Zverek. El Géza Ribli va portar una oxalis lila que va col·locar tan a prop de la finestra com va poder i sense mirar gaire els seus companys va començar a mecanografiar l’entrada que proposaria per Aleksander Damacy. Sis-centes paraules després, per distreure’s, va mirar la llista d’autors que tenia assignada i es va lamentar que els haguessin col·locat en un despatx amb una finestra tan i tan petita.
Ell sempre havia estat un home de lletres, dels pocs que escrivia poesia durant les classes més avorrides de l’institut. Hauria estat la persona més feliç del món participant en una enciclopèdia de literatura contemporània, i així ho va manifestar al senyor Kepler el mateix matí que els va fer aquell encàrrec. Va trucar la porta del seu despatx i sense que les paraules li sortissin ben ordenades va acabar dient, Però si és que no en tinc ni idea. I el senyor Kepler va somriure i amb certa sornegueria va respondre-li, I es pensa que cap dels seus companys en sap gaire més que vostè? Quan un treballa a la nostra editorial ha d’estar preparat per a tot. El dia que ens vam conèixer va afirmar que podia escriure sobre qualsevol cosa. Ho recordo perfectament. I tot i que ell no ho recordava tan perfectament, va adonar-se que aquella batalla ja la tenia perduda i abans de sortir del despatx del senyor Kepler va donar-li la raó i va sentir com si una mà invisible l’obligués a anar acotant el coll.
Al Géza Ribli li van caldre tres setmanes per allargar els descansos fins a vint minuts, un mes i mig per considerar la seva feina d’una monotonia exasperant i dos mesos i deu dies per començar a odiar secretament la fotografia del Georg Zverek. Com tots els de la seva generació sabia qui era aquell home. Es podia dir que era com una mena d’heroi nacional. Perquè en ell no només hi havia una gran capacitat científica sinó també la valentia d’haver dit en plena crisi econòmica el que pensava del qui era en aquells moments el dirigent del país. Durant la seva adolescència havia sentit alguna cosa similar a l’admiració per aquell metge que provenia d’una família pobra del sud i que havia hagut de fer deu mil feines per pagar-se els estudis. Sobre ell hi havia, a més, aquells dos rumors populars que feien que se’l mirés amb encara més bons ulls. El primer era que la seva primera esposa l’havia deixat perquè es passava més hores a l’hospital que a casa i el segon era que tenia tant de volum de feina que mai no aconseguia dormir més de tres hores.
Però després aquell home se’n va anar als Estats Units potser per fugir o potser per guanyar més diners i l’admiració del Géza Ribli es va anar desinflant de mica en mica. Quan Zverek va guanyar el Nobel va tornar uns mesos al país. Va fer conferències i tot i que no sabia res d’hematologia i només llegia poetes que es lamentaven, va decidir que l’havia d’anar a escoltar. La sala era plena. No hi havia científics hi havia gent que, com ell, volia saber quin so tenia la seva veu. Abans que l’acte comencés va sentir com una dona li deia a una altra, Ell va salvar el meu marit. Li estarem sempre agraïts.
Per un moment, l’admiració va tornar, però quan ell va pujar les escales que separaven el públic de l’escenari, el va trobar un home com tants altres i quan uns mesos després els diaris estrangers es van fer ressò del suport que donava als dissidents, va jutjar les seves respostes només com un conjunt de frases buides. Tot i així, a l’inici va aconseguir aturar les seves opinions cada vegada que el Péter Mészarós en va parlar i en va parlar molt. Primer, fins i tot, li va fer certa gràcia que durant l’hora de dinar n’expliqués alguna anècdota o que quan entrés al despatx al matí digués, per exemple, Avui fa exactament vint-i-cinc anys que el Georg Zverek va començar a treballar a l’hospital de Nolitek… Passades unes setmanes, tanmateix, va odiar tots aquells “exactament”.
Llavors va arribar aquell matí en què el Péter Mészaros va entrar al despatx amb un somriure que s’encomanava i després de saludar-los va afirmar, Avui fa exactament vuit anys que van donar el Premi Nobel de Medicina al Georg Zverek. Va ser just llavors que el Géza Ribli va pensar que si l’avorriment era una malaltia, ell ja feia temps que la patia. Va començar a calcular els mesos que li faltaven per acabar aquella llista de científics que no li interessaven en absolut i va demanar a un dels seus companys que obrís la finestra. Es va convèncer, també, que no suportaria veure la fotografia del Georg Zverek durant gaires matins més.
No entenia què podia tenir d’admirable un home que havia abandonat el país a la primera de canvi. De fet, no entenia què podien tenir d’admirable cap dels nou-cents vuitanta científics sobre els quals estaven escrivint entrades. Es va veure assegut eternament dins d’aquell despatx i la por que les coses sempre poguessin ser igual se li va posar en algun lloc entre la gola i l’esòfag. El terra va obrir-se sota els seus peus, però en algun moment d’aquella caiguda que semblava infinita va aparèixer aquella idea que primer va considerar absurda i després la seva única salvació.
Es va dir que no se’n podrien adonar. Si presentava aquella entrada amb moltes altres més ningú es molestaria a comprovar si aquell científic existia de debò. Ell a l’assignatura de Química havia tret notes que feien riure. S’havia oblidat de totes les fórmules, excepte de l’H2O. Per això, va optar per ser prudent i es va concentrar en universitats i algunes dates. La fotografia d’aquell metge el va continuar molestant, però aquell propòsit, sorgit ni ell sabia ben bé com, li va escurçar les hores i el va allunyar de finestres que no aconseguien fer-se més grans. Primer va pensar un nom, Jakob Disner; després una especialitat. Es va convèncer que havia d’ensenyar en alguna universitat d’Anglaterra i que havia d’haver participat en investigacions sobre aigua pesant. El va voler viu encara i va decidir que fos quinze anys més jove que el Georg Zverek. Es va inventar els títols dels articles i les revistes en les quals els va publicar. Com que encara era relativament jove va pensar que era millor que encara no hagués guanyat cap premi prestigiós, però sí que va deixar entreveure que la seva carrera estava despuntant.
Va elaborar la biografia de Jakob Disner mentre començava una entrada i n’acabava una altra. Ho va fer a mà i procurant que els seus companys no se n’adonessin. Sovint es va imaginar com podia ser físicament i es va dir que amb aquell cognom per força havia de ser alt i rossíssim. Va pensar, fins i tot, en com podia ser de caràcter i en algun moment el va convertir en algú en qui emmirallar-se. Una persona metòdica però a qui cap dona havia abandonat; amb idees polítiques però massa discret per exposar-les públicament. Algú que practicava esport i que repassava la taula periòdica quan no podia dormir.
Fins i tot, si dubtava sobre quina decisió prendre, s’imaginava què faria o què diria el Jakob Disner i tenint-ho en compte actuava. Es va preguntar durant molts dies si un home com ell entregaria una entrada falsa, i per evitar-ne les conseqüències es va repetir que segurament el seu respecte per la ciència li ho impediria. Però després de compartir uns quants dinars massa seguits amb el Péter Mészáros va decidir que, d’altra banda, algú tan centrat en la seva professió com el Jakob Disner, per força no suportaria tots aquells monòlegs inacabables i hauria de buscar un objectiu que li permetés contemplar fotografies que odiava i finestres que cada dia semblaven més petites.
Va col·locar l’entrada del Jakob Disner entre la del László Derz i la Magda Divnov i durant alguns dies, cada vegada que el senyor Kepler va entrar al seu despatx, va témer que l’hagués pogut descobrir. Tanmateix, passades unes setmanes aquell pensament va desaparèixer i quan l’enciclopèdia va sortir publicada, va haver de mirar diverses vegades si el nom del Jakob Disner continuava allí. Després va canviar de feina i de ciutat, i cada vegada es va recordar menys d’aquella època. Per això, quan va sentir que aquella noia del jersei negre demanava per un llibre titulat Darrers estudis sobre l’aigua pesant i, a continuació, deia un nom i un cognom va haver de començar-la a seguir per un passadís llarg. Es va repetir pas rere pas que era impossible i en arribar en aquella sala plena de finestres i de prestatgeries va pensar que allí no hi feia res. Però just quan es disposava a anar-se’n, va veure com ella trobava el llibre. No va poder evitar aproximar-s’hi i en llegir ben bé al centre de la coberta Jakob Disner va ser com si totes les finestres d’aquella sala s’obrissin de cop.
Aquest relat forma part de la sèrie «Escriptors cienciaferits», iniciada l’agost del 2015.
