02.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 03.05.2017 - 14:27
Fa uns quants dies a Twitter va aparèixer una fotografia del president de Veneçuela rere una estelada. Maduro s’hi va fotografiar amb diverses persones, entre les quals Lluís Bartra, que va fer una piulada. Tot s’hauria acabat ací, però com que vivim moments de tanta confusió periodística un mitjà va pensar que en trauria profit si ho explotava, malgrat saber que donava categoria de notícia a una anècdota personal. Què hi farem. Bartra, l’origen del tema, és un realitzador audiovisual que ha participat en el rodatge d’un documentari titulat Maduro, lealtad indestructible.
Per tot plegat ahir el govern, en la conferència de premsa habitual del dimarts, va haver de respondre unes quantes preguntes sobre aquest afer. La consellera Munté se’n va desempallegar tot dient que en aquella fotografia no hi havia ningú del govern i que, per tant, no tenien res a dir-ne.
Evidentment, però, d’aquest afer se n’ha parlat molt. I n’ha tret partit tothom. Veneçuela és, juntament amb Palestina-Israel, el punt més calent de la política internacional al nostre país, el que desperta més passió. De manera que, com era previsible, els uns s’han sentit molests i els altres, ufanosos. Quan parlem d’aquests països, per desgràcia, solem fer-los servir per a la política interior. Veneçuela, Israel i Palestina són armes llancívoles de l’esquerra d’ací contra la dreta d’ací o de la dreta d’ací contra l’esquerra d’ací.
En aquesta ocasió, emperò, jo diria que tothom n’ha fet un gra massa. Que Maduro es fotografie amb una estelada en realitat no vol dir gran cosa, llevat que s’ha avingut a fer-ho. I no veig per quina raó això un detall tan innocent ens hauria d’entusiasmar, ens hauria de molestar o hauria d’originar cap mena de polèmica. El gest no té res d’oficial ni compromet oficialment ningú. Ni Veneçuela ni Catalunya. Maduro no ha fet cap declaració oficial ni ha afirmat res, fotografiant-se amb la bandera. És el que és i ja està. Una gent el visita, li demana una foto i ell se la fa. Com tantes.
Voler treure’n suc, de tot plegat, són ganes de crear una polèmica artificial o de cercar titulars virals. Els uns haurien d’entendre que si mai ens reconeix Veneçuela, el seu vot serà tan vàlid com el dels altres 204 estats que hi ha al món i els altres haurien de saber que una fotografia només és això. El reconeixement diplomàtic el fan els estats, en nom de l’estat i per un temps que supera el de qualsevol govern. Per tant, així com avui tots reconeixen Espanya, si tot va bé demà ens reconeixeran Veneçuela i l’Iran, i Corea del Nord i els Estats Units, i Alemanya i Ucraïna i les dictadures més atroces i les democràcies més exquisides. Com li passa a tothom. La diplomàcia és una qüestió molt seriosa i, en definitiva, vol poc soroll. Quan toque no veurem ningú fent-se fotografies amb banderes, sinó signant documents i bescanviant cartes credencials.
[Bon Dia] –Els afiliats a la candidatura de Mélenchon han votat què havien de fer en la segona tanda i han guanyat el partidaris de l’abstenció i el vot en blanc. ‘Ni pàtria ni patró’, diuen, igualant Macron i Le Pen. Le Monde, indignat, reacciona amb un editorial molt dur contra els ‘ni-ni’. Ja veurem diumenge, després dels resultats, si tot això acaba resultant una anècdota o si esdevé l’error més gros de la història de l’esquerra francesa.
–Demà VilaWeb tancarà a Palma el cicle d’Assemblees de Lectors que ens ha dut abans a Perpinyà, Barcelona i València. Tal com és habitual, l’Assemblea de Palma no es fa un dissabte, és oberta també als lectors que no són subscriptors i anirà precedida d’una xerrada curta sobre la situació política del país. Serà demà al vespre a Ca n’Alcover.
–En una nova mostra de la velocitat a què es mou tot, ahir Twitter i Bloomberg van anunciar la creació d’una cadena de televisió de 24 hores d’informació que emetrà exclusivament per Twitter. En aquest article Fortune rebaixa les expectatives de l’invent. Diu que Twitter vol esdevenir una televisió … com tothom.
–Avui a VilaWeb us oferim dos articles sobre els Fets de Maig del 1937, que vull recomanar-vos d’una manera especial. Per una banda, hem entrevistat l’historiador Josep Antoni Pozo, que diu que el que es pretenia era ‘aixafar els qui volien fer la revolució de veritat’. I per una altra banda us oferim dos testimonis de luxe, allò que van dir i escriure Joan Sales i George Orwell.
