07.09.2017 - 02:00
Ja és un tòpic que l’estiu, amb la seva proverbial falta de notícies, és temps propici per a omplir l’espai informatiu amb les més diverses peripècies d’animals no humans: taurons a la platja (solen ser estilitzades tintoreres), aranyes també a la platja (amb espines i mala llet o amb vuit potes i també mala llet), una boa que s’escapa del terrari i que ha anat a parar a la platja, coses per l’estil.
Per això, quan, en tornant de vacances, trobes el rebombori de la formiga, és probable que pensis que és tan sols això, una altra bestiola convertida en notícia d’estiu.
I potser sí, en superfície. Però potser no.
El resum és que, a final d’agost, un visitant va enregistrar com una petita formiga passejava tranquil·lament per sobre de la Dama d’Elx. Dins de l’urna on l’han tancada. I que hi ha hagut, des d’aleshores, rebombori i declaracions oficials. I rialletes per sota el nas, també. Sobretot allà a ponent.
Potser és que no s’adonen que plou sobre mullat, i que això que allà els fa tanta gràcia, aquí resulta que no en fa gens. Perquè la qüestió no és la formiga, sinó la Dama. Que és d’Elx. I que la tenen a Madrid. La reivindicació de la restitució és llarga. Té alts i baixos, però és llarga.
Només hi faltava, per a acabar de dibuixar el quadre de conyetes i de menysteniments, aquell anunci que van perpetrar els alegres xicots de La Sexta, i que després van córrer a esborrar de les xarxes, on parlaven de ‘formigues nacionalistes’ i preguntaven si és que ‘les formigues valencianes respectaven l’art’.
En fi. Que vagin fent, que ja s’ho trobaran.
Perquè ja ho sabem, que el País Valencià no és el Principat, i que, aquí, les coses tenen un altre ritme i una altra mesura i etcètera. Però també és cert que els greuges i els menyspreus s’acumulen, que això que fan amb el corredor mediterrani és una broma de molt mal gust (ara han anunciat una demora de dos anys més per fer… estudis informatius!); que insisteixen en la politització i la conflictivització de l’ensenyament tot passant per sobre dels drets dels nostres infants i joves; que la cosa del finançament no fa riure sinó enrabiar, que paguem i no rebem, que, a sobre, quan el ministre espanyol del ram passeja per aquests verals, té la barra de dir que els polítics valencians ‘només saben plorar’; que… ho deixo en punts suspensius perquè la llista és llarga i no acabaríem.
Per la banda de l’estat, certament, no hi ha res de nou. Potser la insistència. La redundància. La descaramenta. Però és cert també que, on comença a haver-hi novetats significatives és en la resposta política institucional. Perquè comença a haver-hi resposta, precisament.
El darrer exemple, aquesta setmana mateix, quan Pedro Sánchez s’ha tornat a embarbussar amb la quadratura de l’estat i la nació i les nacions i les espanyes i les altres que són ella però no i torna a començar, tan capficat potser a passar de puntetes sobre els ‘problemes’ que creu tenir definits i no s’ha adonat que trepitjava un altre ull de poll. En un d’aquells ‘esmorzars informatius’ que fan a Madrid, el líder del PSOE ha recitat allò que ara diu que ja sap, que el seu estat conté ‘tres territoris que històricament han manifestat la seva vocació de ser nació’ (‘manifestar la vocació històricament’ és tot un concepte, val a dir-ho), i els ha enumerat: Catalunya, País Basc i Galícia.
Segurament no s’ho esperava, però la resposta política li ha arribat, aquesta vegada, des d’un País Valencià fart de ser invisible. I ha arribat des de Compromís, és clar, però també des de l’entorn del president, des del mateix PSPV. Sense pronunciaments directes, per qüestions internes (per no atiar les brases que encara cremen entre Puig i Sánchez, per exemple), però amb puntualitzacions d’allò que s’anomena ‘fonts pròximes’, que reivindiquen estatus i drets de ‘nacionalitat històrica’ i que avisen que no accepten de ‘tornar a l’Espanya del 1977’, quan van provar aviam si, deixant-lo d’anomenar, els desapareixia el ‘problema valenciano’.
La realitat, però, és tossuda, i emergeix.
Com una formiga.
