La forja d’un líder

Ja fa mig any de l’empresonament dels Jordis per la magistrada del jutjat d’instrucció número 3 de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela. Empresonament sense fonament jurídic i ordenat sense proves en prevenció d’una marea popular que ni començava amb ells ni s’aturava amb la seva incarceració. Però la jutgessa Lamela no és primordialment ni fonamentalment un jutge; és un engranatge de l’estat, com ho és Pablo Llarena i ho són els altres personatges que, a diferents nivells i amb diferents graus de participació, es reparteixen el pastís de l’estat. Només cal comprovar la repetició dels cognoms dins l’entramat del poder per adonar-se del caràcter familiar, caciquista, de la democràcia que el franquisme va engaltar al poble espanyol durant la transició. La germana de la jutgessa Lamela, María Luisa, és interventora general de l’administració de l’estat; Gema Espinosa, muller de Llarena, és directora de l’Escola Judicial de Barcelona; Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional durant els darrers sis anys, i proposat pel govern espanyol per al Tribunal Europeu de Drets Humans, és germà de Diego Pérez de los Cobos, el guàrdia civil que ha dirigit el gabinet tècnic de la secretaria d’estat de seguretat i ha estat a càrrec dels Mossos d’Esquadra durant l’aplicació de l’article 155 de la constitució. Podríem continuar descabdellant la teranyina del poder, tot repassant la genealogia familiar del ministre d’Educació Íñigo Méndez de Vigo, fill de l’ajudant de Franco, germà de Pedro Alfonso, general de brigada i director del gabinet tècnic del secretari d’estat de defensa, i de Beatriz, la número dos del CNI. És un exercici inacabable, el de compulsar les genealogies dels que vetllen per l’estat de dret a Espanya. Aquest estat sempre fou un afer de castes, com va explicar històricament Américo Castro en un llibre molt discutit però de permanent actualitat.

L’empresonament dels Jordis fou un avís per a navegants, l’anunci del que sobrevindria quan l’estat, accelerant la involució que feia temps que temptejava, acabés fagocitant-se. Aquest és l’estadi en el qual ens trobem. La monarquia està cavant la pròpia tomba, el suprem s’enfronta al legislatiu en un afany de protagonisme repressor, l’invent ultradretà de l’Íbex-35, com la criatura del Dr. Frankenstein, canibalitza el seu progenitor ideològic, amb el suport del mateix president de les FAES i l’enardiment de l’antiperiodisme que ho dóna tot per la pàtria. Cada cop més Espanya s’aparta del corrent central europeu, obeint la força de gravetat històrica que l’ha aïllada en la seva particular contrareforma durant segles. Ara pretén imposar el seu despotisme particular a Europa.

Diu la dita que tot el que puja haurà de baixar. I avui la modernitat postissa dels anys vuitanta, finançada a cop de talonari per un PSOE eufòric d’un canvi que no era més que un relleu generacional; aquell ‘Espanya té prestigi’ i aquell ‘Espanya està de moda’, que ens repetien fins a l’avorriment, avui tot allò ha fet implosió i s’ha convertit en el seu contrari. Espanya esdevé un cop més l’anomalia europea, on els anacronismes dels anys quaranta repunten amb força. I si encara se’n parla amb estupefacció, no és precisament pel seu prestigi. L’Espanya del segle XXI revalida la llegenda negra. Un altre cop hauran estat fosques confabulacions europees de promotors de fake news, ingerències més o menys soviètiques, jutges mig nazis, i enveges soterrades dels maçons i els jueus de sempre: una mena de protocol dels savis de Sió de l’antihispanisme com a unitat de delicte en l’universal.

Ja em perdonareu la trivialitat si dic que em solidaritzo amb tots dos Jordis i amb la resta dels presos i exiliats. Però avui, dia de Sant Jordi, enllà del plural que fa d’ambdós el símbol per excel·lència de la repressió, tinc una reflexió particular per en Cuixart. Pel Jordi que, al llarg d’aquests mesos, ha quedat fora del focus de la política, pel fet de no haver estat a cap llista electoral ni ser útil en l’estira-i-arronsa entre el parlament i el jutge. Per això mateix, per la seva ‘innocuïtat’ política, és el Jordi per excel·lència; vull dir, el que millor encarna la intemperància d’una justícia polititzada.

El que més m’admira d’en Cuixart és la seva fortalesa, l’evidència que sis mesos de presó no l’han afeblit moralment. Les comparacions en el patiment són sempre odioses, però és just recordar que, mentre uns altres semblaven retractar-se i negar davant el jutge, ell, des de la presó, ens animava a anar ‘a tot gas’ cap a la República. Mai no ha secundat els qui es valen de la compassió pels presos per revocar el veredicte de les urnes.

Per això, quan veus afeblides per les amenaces proclamen que ara és l’hora de la política i insinuen que cal confiar-ho tot als mateixos polítics que des de l’octubre fan marrada i que han sotmès la voluntat popular a unes giragonses absolutament dispensables, cal estar alerta de no caure un altre cop en el parany del partidisme més funest. Amb l’evidència que a Espanya s’ha acabat la democràcia, cal proclamar que ara és l’hora dels valents, dels que resisteixen, dels que no es deixen prendre la raó que tenen ni robar la justícia que es mereixen. L’hora dels que saben que algun dia el patiment es transfigurarà en auctoritas, en l’autoritat dels líders forjats per dures proves que no s’han estalviat. No hi ha cap autoritat més gran ni cap dignitat que s’hi compari. Cuixart president? No és cap pensament ociós. La reflexió va madurant treballada pel dolor i l’estimació, que creixen ensems, fins que algun dia tota ella quedi amarada del que suposa alliberar un poble. Com a testimoni d’aquest treball de saó, cito de la carta que m’ha escrit, amb pols ràpid i segur, des de Soto del Real fa pocs dies: ‘El nostre empresonament no pot ser la representació de cap derrota sinó el pas endavant útil i indispensable’. ‘En qualsevol cas, avui més que mai, orgull, dignitat de ser pres per aquest estat antidemocràtic.’

Per molts anys, Jordi, aquesta fermesa, i per cap més any la vostra presó ni la vida de l’estat que la perpetra!