La foguera més gran del món encén l’hivern a Canals

Avui, a les nou del vespre, els festers calaran foc a la Foguera de Canals, a la comarca de la Costera. És la més gran del món, diuen. El procés de construcció va començar, com cada any, el dia de la Puríssima, quan van entrar les primeres soques a la plaça Major; va continuar el primer dia de gener amb la plantada del tronc; i es va acabar despús-anit. Han estat dies intensos de treball per a vestir la foguera, per a convertir-la en aquest con de pinassa verda, que cada any s’ensenyoreix de la plaça i triangula amb l’església. Tot i que la cremada de la foguera és l’acte més conegut, les festes de Sant Antoni de Canals continuen demà amb missa i sermó i, de vesprada, processó, i s’acaben el dia 18 amb els Parells.

El terratrèmol del 1748
L’origen de la festa té a veure amb un terratrèmol i amb l’atzar. El terratrèmol és el que l’any 1748 va sacsejar la comarca de la Costera. Moltes construccions civils van ser assolades. Fins i tot el castell de Montesa en va rebre els efectes, però l’església de Canals es va salvar. En aquella època no anava dedicada a Sant Antoni Abat i els canalins van decidir que havien d’agrair a algun sant de campanetes el fet d’haver-se salvat de la solsida. La llegenda conta que van fer un sorteig pel sistema de la insaculació. En un sac hi havia uns quants noms del santoral. En l’altre, un paper que hi deia ‘patró’, entre uns altres que eren en blanc. Quan van extraure el nom de sant Antoni, també va eixir el paperet de ‘patró’. Des de llavors, la Tau i una imatge del sant egipci amb un porquet presideixen l’església i els canalins li reten un homenatge anual amb tres dies de festa dedicada.

Botar foc a la foguera, a aquesta tan espectacular de Canals, o als caramulls de llenya procedents de la poda que hi ha en els orígens de la festa, entronca amb tota la tradició mediterrània del canvi de cicle agrícola, de marcar el temps que transcorre entre Nadal i Carnaval, de contemplar com els dies s’allarguen tot esperant l’arribada de la primavera i, és clar, amb el foc.

Vuit-cents mil quilos de llenya
La foguera de Canals, aquest con verd i lluent rematat per un taronger, és construïda amb vuit-centes tones de llenya i fa entre 18 i 23 metres d’altura. El batlle, Joan Carles Pastor, i Toni Sanchis, el mestre muntador, no es posen d’acord. Els que probablement ho saben amb exactitud són els alumnes de l’assignatura de tecnologia de l’institut, que tenen com a exercici de classe aplicar les fórmules de la trigonometria a la mesurada de la foguera. En tot cas, és una construcció de rècord que fa uns quants anys que va entrar en el llibre Guinness. Però no per l’altura, que no és mai la mateixa, sinó per la quantitat de llenya que s’hi crema. Aquells vuit-cents mil quilos que tenen vocabulari propi. La pinassa més lluent que resta a la vista és el ‘vestit’ de l’espècie de pi marítim, que es caracteritza per la lluentor de les fulles. La part interna es diu ‘remulla’ i es fa amb pi pinyoner.

La colla dels muntadors hi treballa dies. És el quart any que Toni Sanchis n’és el cap i des de baix dirigeix els moviments dels mossos que s’enfilen a una escala i es passen de l’un a l’altre les branques de pi amb què van afaiçonant el monument. Sanchis diu que sent molta emoció. Parla poc, però és molt expeditiu a l’hora de donar les instruccions als muntadors. Envolta la foguera per observar-la. S’ajeu, s’alça, camina i crida. La seua única eina és la vista, i la simetria de l’església n’és la guia, per això no deixa de mirar-la. Per a Sanchis, la foguera ha de ser alta. Com més alta, millor.

Hi ha, a la plaça Major, una llosa que convida l’espectador a observar el conjunt que formen l’església i la foguera. Diuen que és el punt perfecte des d’on es pot saber si la feina dels muntadors ha estat bona. Segons el batlle, la foguera d’enguany és massa alta, perquè no deixa veure la creu que corona l’església. Discrepa, doncs, del cap dels muntadors.

I d’això parlem amb el batlle, Joan Carles Pastor, dels perills de morir d’èxit. Explica que la foguera de Canals és molt reconeguda a tot el país i també a l’estat espanyol, i que cada volta més mitjans de comunicació espanyols s’interessen pel monument i per la tradició.

Canals, com tants altres pobles de la Costera, ha estat víctima de la crisi del tèxtil, però ni els pitjors moments la festa no ha decaigut. L’ajuntament impulsa un Consell de la Festa que cada vegada té més protagonisme. Es tracta de treballar perquè l’eufòria dels canalins no els duga a incorporar elements que són aliens a la tradició o a desvirtuar-la, i a preservar allò que es considera que són els fonamentals.

Com a acte amb més simbolisme, Pastor, que afronta el segon any de legislatura, assenyala allò que es fa el dia 16 a les onze del matí i que és la baixada de la bandera. És l’escenificació de la cessió del poder al poble.

Els festers del 2105

Qui la recull és un dels dos festers, l’anomenat ‘bandera’. L’altre és el ‘cuiros’. Hi ha més festers que participen en l’organització de la festa, però aquests dos són els fonamentals. I no és fàcil, ser fester a Canals. Hi ha qui diu que els pares hi inscriuen els fills en el moment de nàixer. Però si avui naix un xiquet i els pares l’hi apunten té poques possibilitats de gaudir de la festa en plenitud de facultats perquè li tocaria l’honor l’any 2105. Tindria vuitanta-nou anys. I si en nasqués un altre, li tocaria el 2106. A l’ajuntament hi ha un registre que manté el tècnic José Emilio Sancho. L’ensenya a VilaWeb. Els festers d’enguany es van inscriure l’any 1988.

Manuel Sanchis, el ‘cuiros’, avui té quaranta anys i explica que les festes del 1988 van caure en cap de setmana i que el dilluns ell i el seu amic Jordi Cerdà, el ‘bandera’, que tenien deu anys, van decidir d’anar a apuntar-se per ser festers. Sanchis reconeix que van tenir sort perquè es van inscriure en una època que els ha permès de participar en la festa a una edat raonable. Si el mateix dia hi van anar cinc o sis persones més, encara hauran d’esperar cinc o sis anys per a ser festers.

Aquests dos personatges són els protagonistes del dia dels Parells, que tanca el tridu festiu. L’origen és anterior a la desamortització de Mendizábal. L’endemà de Sant Antoni, dos personatges anaven a cavall a beneir els camps de l’església i a oferir dolços i vi als llauradors. El vi anava en bótes de cuir. I d’ací el nom de ‘cuiros’ del fester. Actualment ja no van als camps, sinó que els dos festers recorren tots els carrers del poble, també a cavall, i visiten totes les cases per repartir joguines i més regals.

Quan acaben fan tres voltes a l’església. Són els tres tombs que es fan en tantes altres poblacions del país i que tornen a entroncar amb la tradició.

Actualment, les festes de Sant Antoni de Canals tenen la consideració de Festa d’Interès Turístic Autonòmic però l’ajuntament vol aconseguir el títol estatal. A la vegada, vol que siga reconeguda com a patrimoni immaterial de la humanitat. Per això documenten tot d’elements que són singulars de la festa de Canals com ara els texts dels oficis i els càntics religiosos que són en català, la indumentària i totes les circumstàncies que envolten la manera que tenen els canalins de celebrar Sant Antoni.