La foguera més gran del món cremarà avui a Canals

Avui a les nou del vespre els festers calaran foc a la Foguera de Canals, a la comarca de la Costera. És la més gran del món, diuen. Han estat dies intensos de treball per a vestir la foguera, per a convertir-la en aquest con de pinassa verda, que cada any s’ensenyoreix de la plaça i triangula amb l’església.

L’origen de la festa té a veure amb un terratrèmol i amb l’atzar. El terratrèmol és el que l’any 1748 va sacsejar la comarca de la Costera. Moltes construccions civils van ser assolades. Fins i tot el castell de Montesa en va rebre els efectes, però l’església de Canals es va salvar. En aquella època no anava dedicada a sant Antoni Abat i els canalins van decidir que havien d’agrair a algun sant de campanetes el fet d’haver-se salvat de la solsida. La llegenda conta que van fer un sorteig pel sistema de la insaculació. En un sac hi havia uns quants noms del santoral. En l’altre, un paper que hi deia ‘patró’, entre uns altres que eren en blanc. Quan van extraure el nom de sant Antoni, també va eixir el paperet de ‘patró’. Des de llavors, la Tau i una imatge del sant egipci amb un porquet presideixen l’església i els canalins li reten un homenatge anual amb tres dies de festa dedicada.

Botar foc a la foguera, a aquesta tan espectacular de Canals, o als caramulls de llenya procedents de la poda que hi ha en els orígens de la festa, entronca amb tota la tradició mediterrània del canvi de cicle agrícola, de marcar el temps que transcorre entre Nadal i Carnaval, de contemplar com els dies s’allarguen tot esperant l’arribada de la primavera i, és clar, amb el foc.

Vuit-cents mil quilos de llenya
La foguera de Canals, aquest con verd i lluent rematat per un taronger, és construïda amb vuit-centes tones de llenya i fa entre 18 i 23 metres d’alçària. El batlle, Joan Carles Pastor, i Toni Sanchis, el mestre muntador, no es posen d’acord. Els que probablement ho saben amb exactitud són els alumnes de l’assignatura de tecnologia de l’institut, que tenen com a exercici de classe aplicar les fórmules de la trigonometria a la mesura de la foguera. En tot cas, és una construcció de rècord que fa uns quants anys que va entrar en el llibre Guinness. Però no per l’alçada, que no és mai la mateixa, sinó per la quantitat de llenya que s’hi crema. Aquells vuit-cents mil quilos que tenen vocabulari propi. La pinassa més lluent que resta a la vista és el ‘vestit’ de l’espècie de pi marítim, que es caracteritza per la lluentor de les fulles. La part interna es diu ‘remulla’ i es fa amb pi pinyoner.

Hi ha, a la plaça Major, una llosa que convida l’espectador a observar el conjunt que formen l’església i la foguera. Diuen que és el punt perfecte des d’on es pot saber si la feina dels muntadors ha estat bona.

Canals, com tants altres pobles de la Costera, ha estat víctima de la crisi del tèxtil, però ni en els pitjors moments la festa no ha decaigut. L’ajuntament impulsa un Consell de la Festa que cada vegada té més pes. L’objectiu és treballar perquè l’eufòria dels canalins no els duga a incorporar elements que són aliens a la tradició o a desvirtuar-la, i a preservar els que es consideren fonamentals.

Actualment, les festes de Sant Antoni de Canals tenen la consideració de Festa d’Interès Turístic Autonòmic, però l’ajuntament vol aconseguir el títol estatal. A la vegada, vol que siga reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Per això documenten tot d’elements que són singulars de la festa de Canals, com ara els texts dels oficis i els càntics religiosos que són en català, la indumentària i totes les circumstàncies que envolten la manera que tenen els canalins de celebrar Sant Antoni.