28.07.2024 - 21:40
Sembla que és imminent l’anunci d’un acord entre el PSC i ERC per a fer president autonòmic Salvador Illa. I, pel que circula, l’acord es basaria en la promesa per part del govern espanyol que divuit anys després estaria disposat a complir l’article 204.2 de la versió decapitada de l’estatut d’autonomia aprovat l’any 2006.
L’article diu que “en el termini de dos anys” (i alerta que això ja ens envia al 2026 i, per tant, als vint anys) es constituirà un consorci que podrà recaptar els imposts que la Generalitat i l’estat consideren. Només això.
És a dir, que si ara compleixen allò que no van complir ni amb Pasqual Maragall, ni quan el 2017 els estrenyia de debò la cosa, resultarà que vint anys més tard els socialistes es quedaran la Generalitat, només a canvi de la promesa que Espanya complirà una cosa que hauria d’haver complert el 2008 –abans i tot de la consulta d’Arenys de Munt.
El 2008 queda molt lluny. Fa divuit anys, però des del punt de vista del procés d’independència, fa un segle. Al Parlament de Catalunya ERC tenia si fa no fa els mateixos diputats que avui, un més en aquell cas, però a les eleccions següents va caure a deu diputats, a causa del suport al tripartit. La CUP no tenia escons ni es qüestionava d’entrar al parlament. I Convergència i Unió en tenia 48 i va pujar a 62 en les següents eleccions, però ni de bon tros eren tots independentistes, ni la meitat, ni una quarta part. Ciutadans acabava d’entrar amb tres diputats. I les enquestes ens parlaven de vora un 30% de població que simpatitzava amb la idea de la independència, però que no hi pensaven en cap cas com una alternativa factible. El cop del Tribunal Constitucional contra l’estatut encara no havia arribat i l’Assemblea Nacional Catalana no naixeria fins quatre anys més tard.
Vist des d’aquesta perspectiva, hi ha una pregunta que crec que és lícita de fer-nos. D’entrada, hom diria que colant aquest gol que li han colat a Esquerra Republicana, Espanya ha guanyat vint anys, còmodament, sense haver de fer res. Ha amortitzat vint anys després una promesa que aleshores es va presentar com el símbol del gran canvi en les relacions entre tots dos països i com el començament d’una nova era. I ni tan sols ha de demostrar que ara la complirà.
Al costat d’això, i de la ràbia que causa veure-ho així, hi ha, però, una altra perspectiva, que per a mi és molt més important i significativa. Que és dir que Catalunya ha aprofitat aquests vint anys per avançar en una concepció de si mateixa com a nació que està a anys llum del que era el 2008.
Si el 2006 la independència era vista com una utopia, vint anys després és un projecte polític molt ben afermat i estructurat. I si Espanya el 2006 intentava de presentar-se davant els catalans com un estat amable que tenia la voluntat d’arreglar els greuges, federalitzant-se i acceptant la diversitat i dialogant, avui el seu projecte ha quedat plenament despullat i sabem que, l’encarne el PSOE o el PP, es basa en la violència, en l’exercici permanent o en l’aprofitament de la violència, contra la dissidència democràtica catalana.
Queda molt lluny, ara que estem en plens jocs olímpics, aquella Espanya amable i somrient que es presentava a Barcelona 92 amb la immensa majoria de la població catalana contenta i feliç de l’espectacle mentre ells es permetien de torturar impunement tot de militants independentistes, marginals i marginalitzats.
De manera que, tirant mà de la meua formació marxista –i de l’experiència personal que m’ha donat treballar en l’independentisme des de la dècada dels setanta–, crec que s’entendrà que m’apunte sense cap mena de dubte a aquesta segona visió. Perquè he comprovat en vida meua que la història té una direcció determinada –que és la que té i la que tots veiem: les coses canvien visiblement. I la té a causa d’un seguit de factors econòmics o socials subjacents, que inevitablement porten a certs resultats. Parle d’allò, en definitiva, que en diuen “la fletxa de la història” i que Hegel, en les seves Lliçons sobre la filosofia de la història universal resumia amb la famosa sentència segons la qual “la història és el progrés de la consciència de la llibertat”.
Cosa que vol dir que com que els factors econòmics i socials subjacents persistiran, en forma d’espoli fiscal i la seua conseqüència sobre l’estat del benestar català –que és una cosa que no canviaran gens amb aquest acord– aleshores el progrés de la consciència de la llibertat continuarà. Simplement. Facen què facen demà per salvar el seu mal tràngol momentani i els seus interessos particulars el senyor Illa i la senyora Rovira –no sé si hauria de dir també el senyor Junqueras…
PS1. No n’hi ha constància escrita, però tothom atribueix al canceller Otto von Bismarck aquella famosa frase segons la qual “hi ha dues coses que no vols saber com es fan, que són les salsitxes i els pactes polítics”. I és ben bé això. El pacte entre PSC i ERC també l’intentaran de vendre amb paraules grandiloqüents sobre el país i la societat…
PS2. Raül Gallego és un dels videoperiodistes catalans més reputats al món, amb una llarga trajectòria cobrint conflictes i afers internacionals. Ara ens presenta al 3Cat una nova temporada de la sèrie Punt de no retorn i n’ha parlat una mica amb l’Oriol Bäbler: “La gent no és idiota i sap quina repercussió té posar-se davant una càmera”.
PS3. Si tots podeu llegir de franc el nostre diari, sense murs de pagament, és perquè milers de lectors han estat solidaris amb el projecte i se n’han fet subscriptors. Penseu si vosaltres també ens voleu ajudar amb la vostra solidaritat i, si la resposta és afirmativa, feu-vos-en subscriptors.
