La fletxa de la història, el senyor Illa i la senyora Rovira

Aquests gàngsters d’ER són uns cracs negociant. Sembla que, en resum, nosaltres ens encarregarem de recaptar tots els diners que ens roba Espanya i després els hi donarem a ells. Més còmode per Ñ, impossible. Els portarem el botí, ja empaquetat. Naturalment, col·locant uns quants inútils d’ER, en la nova andròmina.
Em fa pensar en la típica escena de pel·lícula de l’oest, on obliguen al que pensen matar tot seguit, a fer-se el forat de la seva fosa, i així estalviar feina a l’assassí.

L’enessima traidoria de “l’esquerra” catalana, quan ens adonarem els catalans que sempre es l’esquerra, el progressisme qui ens talla les ales?

Us he de recordar el PSUC estalinista i assassi durant le Guerra del 36?
Us he de recordar el mateix PSUC de la maneta del Carrillo blanquejant al “Campechano”?
Del PSC que ens va vendre al Gonzalez?
De IC (AKA Aigues de Barcelona – retiro dorado) fent sempre de crossa al PSOE a canvi de cadires calentes?
Dels Comuns que van arruinar les esperances del 15M?
Que es pot esperar de ER? ja ens la van fotre al proclamar la republica catalana dins d’una inexistent confederacio iberica?

Mentrestant els catalanets tan progres i d’esquerres, nomes per amagar la falta d’autoestima.

A mi em sembla Vicent que la Sra. Rovira i el Sr. Junqueras s’han repartit els papers: ella plega mentre fa la feina bruta posant-se al capdavant del sottogoverno, i ell s’aparta per a poder-se’n distanciar (sense badar boca) i tornar a agafar el comandament d’ERC més endavant. Tampoc acabo de veure que Hegel fos marxista, tot i que és veritat que tant Hegel com Marx tenen una visió “progressista” de la Hª que tendeix a pressuposar que els temps futurs poden ser millors que els passats, o ho han de ser. I cal tenir en compte que, si res més no segur transitòriament, i probablement cíclicament, de vegades el que s’ha consolidat històricament no ha estat pas la consciència de la llibertat sinó la foscor de la ignorància i l’esclavatge; i no tinc pas massa clar de quina és la tendència predominant en l’època actual

M’agradaria compartir l’opinió optimista d’en Vicent Partal sobre la fletxa de la història i l’evolució del moviment independentista. Cal reconèixer que, efectivament, com a subjecte polític el país ha canviat radicalment entre els anys 90 i el moment actual. També és cert, però, que observem darrerament una davallada constant d’allò que en podríem dir la ‘consciència de la catalanitat’ que, per a mi, seria el sentit de pertinença i la defensa de la nostra llengua. I no em refereixo a les persones que tot just han arribat, sinó més aviat a les generacions joves nascudes aquí.
Potser sí que l’economia tindrà la darrera paraula, i que la manca d’un finançament just acabarà enderrocant l’status quo actual, però tinc les meves reserves. Personalment, no crec gaire en determinismes històrics i encara menys en el caràcter ‘científic’ del marxisme.
Ara com ara, malauradament, jo veig al meu voltant una societat desmotivada , desenganyada i de fet decebuda per una classe política d’escassa vàlua intel·lectual que, en general, quan han anat mal dades, s’ha afanyat a buscar sortides personals en una mena de campi qui pugui ben galdós.

LA HISTÒRIA ÉS IRREVERSIBLE, I NOMÉS AVANÇA EN UNA DIRECCIÓ.
Hegel, resumia amb la seva famosa sentència que: “la història és el progrés de la consciència de la llibertat”, i li faltava dir que: “la història és irrerversible”.
Salvant les distàncies, Partal diu que la història de Catalunya ha aprofitat els darrers vint anys per avançar en una concepció de si mateixa com a nació que està a anys llum del que era el 2008, i també li falta dir que la història és irreversible.
Amb l’experiència que hem acumulat i amb el que sabem avui, si ara es morís el dictador Franco que es pensava deixar-ho tot lligat i ben lligat, ni la transició a la “democracia” (sic), ni la monarquia instaurada -que no restaurada-, ni la constitució espanyola, no serien possibles, bàsicament perquè no es pot tornar a l’escenari polític dels anys 75 a 80 del segle passat, ja que la història és irreversible, i només avança en una direcció.

Jo no crec en la fletxa de la història. Em recorda el famós Punt Omega de Teilhard de Chardin.
.
Trobo més endreçat el postulat de base del mètode científic formulat per Jacques Monod: “la Naturalesa és ‘objectiva’ i no pas ‘projectiva’.” [L’editor dels comentaris dels subscriptors no em permet posar en lletres itàliques objectiva i projectiva, tal com aparèixen a l’original].
.
En canvi, sí que es constata l’existència d’una necessitat, una necessitat que prové de força temps abans d’ara. La necessitat de treure’ns del damunt l’opressió espanyola. Necessitat que sembla que seguirà.
.
La permanència d’aquesta necessitat pot arribar a propiciar una combinació de circumstàncies [dirigents i gent revoltada] que ens duguin a la independència. Però això és imprevisible.

Em repeteixo però ve al cas: Parlem de la mentida del segle. Fa anys vaig fer una reflexió íntima en la que vaig haver d’acceptar que no haver aconseguit la independència no era el pitjor del Procés, sinó haver descobert que entre nosaltres hi havia un monstre.

Un psicòpata, Junqueras, s’havia infiltrat fins arribar a manar el partit amb mà de ferro i havia decidit bescanviar la independència per l’hegemonia. I malgrat que aquest canvi representa una traició completa i total a tots nosaltres que ens haviem bolcat en un projecte revolucionari a nivell espanyol, europeu i mundial, quasi tots ho varen beneir.

Varen dir que era una “nova estratègia” que deia pretendre ampliar la base. Els Media ho van interioritzar com una sortida raonable per no sentir-se venuts a Espanya i milers de tertúlies i articles expandien a bastament la bondat del canvi. Un psicòpata arrossegant primer el partit i després tota la societat. Existia una lògica demolidora: l’espanyolisme s’havia infiltrat arreu i Junqueras era el seu estàndard. La “Impotència Apresa” aquesta que fa que ens acovardim i acceptem que no hi ha res a fer sense ni tant sol lluitar, va fer forat. 

Mirem a l’Ara amb Mas-Cullell davant, o Òmnium amb Xavier Antich (que ahir tenia la barra de demanar unió d’estratègia a l’independentisme a l’Ara, tal qual no hagueran passat quasi 7 anys del pas a l’espanyolisme d’ERC) o Toni Soler o Ramoneda o Ot Bou i centenars de soposats intelectuals inundant amb el discurs de la rendició o de la equidistància entre Junqueras i JxC.

ERC fa ara el seu darrer acte de traició. Ja no tenen vergonya, fa temps que l’han perduda. Aquí no hi ha negociació de cap tipus, només una posada en escena del relat en comú que explicaran. El PSC ho té fàcil, ja que no ha cedit res i ERC posarà tota la seva maquinaria propagandista als Media comprats o rendits de fa anys per convèncer al il·lusos catalans que és un acord profitós.

Certament, com diu l’editorial, la societat ha canviat molt, però ja som minoria. Hem passat de 7 a 8 milions de ciutadans en poc més d’una dècada i els arribats no son catalans pel sol fet d’aterrar aquí.

Certament. Crec que hem de pensar en temps històric perquè la Història i les lectures des de la immediatesa no s’avenen. No es poden avenir.
Encara que sigui una exageració, proposo pensar el nostre futur tenint el mite de Gea present. Gea no desapareix, canvia.
Si hem arribat fins aquí, si no hem desaparegut com a nació és perquè, fins ara, hem sabut trobar la manera de resistir i d’adaptar-nos al canvi.
Crec que ara vivim un moment d’adaptació a la nova realitat que van representar els fets de l’octubre de 2017.
Allò que facin ERC, PSOE, Junts o altres, a curt termini, ha de ser llegit en el context temporal corresponent perquè sinò, entrepussem a cada pedra i no hi ha manera de fer camí.
Des del meu punt de vista no són temps de culminació sinó d’endreçar la casa i preparar la renaixença.
Confio en les persones de la nostra nació que volen Fraternitat, Justícia i Llibertat. En totes.

Home, en una comparació també és determinant quina és la referència històrica que es busca per comparar el panorama actual. A grans trets el conflicte nacional Catalunya – Espanya és molt més antic del que sovint pensem. El concepte de “separatisme” ja apareix en hemeroteques el 1901. I, sense ser un expert en la matèria, tot em fa pensar que les condicions actuals que racionalment afavoreixen la idea de la separació política de la nació catalana d’Espanya són, si fa no fa, les mateixes que les de l’any 1901. O fins i tot abans.

Amb altres paraules: és una constant des de fa mooolt de temps que els factors socials i econòmics en forma d’espoli fiscal persisteixen, i ja fa mooolt de temps que no aconseguim que el progrés de la consciència de la llibertat sigui prou hegemònic com per fer de la independència un fet inevitable. Més que una fletxa jo veig un cercle en espiral on el pas del temps ens afebleix inexorablement, fent el cercle cada vegada més petit i estrenyent-nos més i més.

Demano disculpes pel meu pessimisme, però crec que ho havia de dir. Salut.

Molt interessant el debat d’avui generat per la fletxa de Hegel. Només que si analitzem la història de les civilitzacions i de les nacions, veurem que aquest determinisme no funciona. Quantes civilitzacions poderoses s’han enfonsat i han estat substituïdes per altres que, en principi, podien semblar molt més evolucionades i amb un clar futur? Quantes nacions han desaparegut, i amb elles les seves cultures i llengües, engolides simplement per la força de nacions més poderoses? Marx també diu que La història ocorre dues vegades: la primera vegada com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa. Per tant, compte a confiar que els pobles “aprenen” dels errors del passat. No cal tirar molt enrere per veure que, en general, no hem après massa res i que la nació se’ns està desfent, i que això que la majoria de població que viu a Catalunya siguin nascuts aquí, no vol dir que aquesta majoria se sentin de nació catalana.

Erc son IZQUIERDAS DE ESPAÑA.UNA, i hi ha gent que es creu o pensa que son catalans, quan son españols des del cap al cul. Son progres, i españa es mes progressista, oi junqueras.es.155? Sort, que els catalans si som una cosa, es que RESISTIM i RESISTIREM, i contra la barbàrie espanyolista del tandem Lerrouxista ISLA.JUNQUERAS.155 les coses seran més clares i contundents. PSOE.ERC.COMUNS son españa pura i dura, doncs cal odiar.los i aplastar.los. Junqueras com bon traidor vol acabar d’ampliar la base falangista i ha guanyat fins ara, pero es el seu final i d’ERÑ.155, esperem!!!

Endreçar la casa, difícil quan ensopegues amb tot de taules i tauletes ocupades per incompetents.
La roomba no faria gran cosa, treure la pols del terra i para de comptar.
M’agrada més el concepte d’en Julià de Jodar: no cal substituir fustes i taulons al vaixell, cal fer un vaixell nou.
Comentaris tots per aprendre, hi ha nivell.
D’ acord totalment amb Jordi Sanahuja.
El problema no son totes les cabories que fem i pensem.
El problema és que entreguem el país a un element nociu i que res farà de profit com així ha demostrat per on ha pasat. Si més no, si fos algú competent i eficient, apretes barres, mossegues la llengua,et claves ungles a les mans i endavant, si això millora el benestar dels teus conciutadans, però res!!!
La gestoria ens la portarà el ésser més sense substància, que podem trobar.
Hem canviat???? No pas.
Recordeu que feia esquerra el 34, doncs exactament el mateix d’ara i ells han oblidat que van executar el MHP Companys. De res serveix l’homenatge anual, sinó has après la lliçó, mai però mai els espanyols compliran amb els catalans.
I ara enlloc de 500 guinguetes en tindrem 1000, perquè tot traspàs que fan son fer gestions.
Contents esquerrans, contents sociates.
Ara, si naltros els deixem passejar tranquil·lament per ca nostra, sense que sentin el nostre alè darrera seu, és mereixem tot el que ens passa

Jo coincideixo fonamentalment amb Ramon Perera 28.07.2024 | 22:54. Però no en la conclusió. Que el resultat sigui un fet aleatori aplicant el mètode científic. Perquè la funció de «fletxa», és dir vector o tendència, detreu les variables aleatòries bidireccionals, en un sentit.
.
D’altra manera, la tendència per si mateixa no implica el resultat, però n’és un bon indicador de la probabilitat que aquest ho sigui.
.
La pregunta fora: Fent al «Salvador» i «Illa», alhora, president, i fent-ho en especial la cúpula dels que s’autoanomenen republicans (suïcidant-se segurament). Cap a on anirà la tendència rere, en aquest supòsit de succés que ja donem com un fet, perduts, sense remei?
.
Aquest president, en cas que ho sigui finalment perquè ho permeti els altres 4000 no posicionats com de propietat Junqueras que ens diu. La militància real d’ERC, que farà un president «aïllat» de tendència?
.
Serà aquesta illa una correcció, o un canvi de tendència, entre: pujols, maragalls, masos, torres i puig-del-tot. I vindrà rere, un que es digui «alliberador» de cognom, u un que es digui «todo-el-mundo-al-suelo-conyo?
.
La variable que surt de fer l’arrel de la suma de quadrats del temps i l’espai cartesians, que defineix la tendència empíricament.
.
Dona d’en resultes definitiva que el poble ja n’ha après prou que li cal ser una cèl·lula pròpia en cultura i economia? I serà resilient a aquests anys d’anticatalanisme democràtic, cas que foren, insisteixo, com a una fatalitat transitoria i sense remei?
.
O pel contrari, pot arribar a canviar el marc mental, tant treballada, tant feixuga fins ara, amb tantes llàgrimes de famílies. I encara que sigui impensable ara, tots acabarem cridant en l’idioma de sons agressius, impactants. I com a punyals cridarem en castellà a la tele «endavant!» a la selecció del color de la sang, als mundials de futbol?
.
Quant val la tendència de llarg termini, per sobre dels fets aïllats? La de mil anys tan a prop de tocar sostre, o resistència.
.
La tendència, i per tant el resultat, la marca la voluntat de ser. D’un poble de Catalunya és orgullós de ser-hi. D’un passat mil·lenari d’una trajectòria superior inequívoca, resilient i democràtica.
.
Si fareu mas i mànigues, sigui quin sigui el president, perquè la repressió al dret a decidir mai sigui menystinguda, oblidada, borinots d’amnistia no aplicada, ni rebre peixet amb els impostos de tots, per més enllà del dos mil.
.
Que sabem que tot, són excuses per a no ser valents, i servils aplegant del terra les molles que cauran, si cauen.

Després de les pluges de milions, la Taula de Diàleg, la gestió plena de Rodalies, el català a Europa i les negociacions secretes a Suïssa -entre altres grans engalipades- ara, els “nostrats” polítics ens ofereixen una nova versió de la seva capacitat negociadora.
Negociacions que, val a dir, ningú no els ha demanat que facin, si més no en nom de la nació catalana. El que havien d’haver negociat, arran del resultat de l’1O, era la desconnexió de Catalanya de l’àmbit juridic i
polític de l’estat espanyol.
En definitiva, un nou intent de justificar-se mentre continuen fent la viu-viu per no allunyar-se de la mamella, i el més calent és a l’aigüera de la història.
Malgrat tot, mantenim l’esperança!

A mi això de endreçar la casa, que dieu, em fa més vergonya que res, i em sona a excusa de mal pagador. Quina casa voleu endreçar mentre Madrid ho arrasa tot i apuntala els seus mobles i aixeca les seves parets i dona les claus a forasters? Si ara queda alguna cosa, després ja no quedarà res. Suposant que ens donessin les claus de la caixa, cosa que no passarà, les continuaran tenint ells.
Molt d’acord amb els qui no confieu en les bases d’ER. Ja fa molt temps ques’ha vist què és ER, si segueixen sent bases del partit és perquè ja els està bé.

El que diu la història és divideix i venceràs. És el que fa el PSC-GAL. Dividir la societat, amb qui sigui, com més fatxes millor, i, de pas, acusar els altres del que fan ells.
Per això vaig deixar de votar EÑÑ després del tripartit. El Llach també s’equivoca, molt poc, gairebé mai, però aquell cop sí (va defensar el primer tripartit, o es va publicar així), com recentment.
L’estadística el que diu, amb un cop d’ull ràpid, és que bastants més de la meitat tenen un origen nacional diferent. Aquest és el canvi respecte de 1901, ho tenien clar els fatxes.
Crec que, un error de l’article, és que si defineix el PSOE com a fatxa, i accepta que tota la premsa el rebi, deixi per contra en inferioritat de condicions a AC, que no ha torturat ni matat a ningú. Pot fer fàstic, però com tots el fatxes i surten a tota la premsa, també l’europea.
Just després de subscriure, vaig llegir una entrevista a EÑÑ que se’m va indigestar…però vaig tirar amb una dosi de filosofia. Millor atacar la part fatxa d’AC units. Cadascú sabrà que fer amb la seva dosi de filosofia/cianur.

L’opinió-editorial no deixa indiferent a ningú, m’ha agradat per l’encertada analogia del que està succeint a Catalunya des de la perspectiva independentista, així com el didàctic comentari de Jaume Riu 28.07.2024 | 22:51.
Aviat sabrem el desenllaç de tot plegat, però malgrat el que sigui, sempre ens quedarà la nostrada dita: “gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou” referida a les persones que han sofert un dany solen estar atentes per evitar-ne d’altres.

La Nació Catalana es mereix una anàlisi realista a dia d’avui. I la realitat és el salt endavant en la conciència col.lectiva independentista del poble català dençà del 2008 sense cap mena de dubte.
.
La dialéctica de Hegel ens serveix encara que sugui idealista, com també ens serveix el materialisme dialèctic que s’en deriva. Com ens serveix qualsevol concepció burgesa que vulgui fer créixer el seu país de manera democràtica, plenament legítima i alliberadora.

Sempre està bé una mica d’optimisme, i com a frase aspiracional “la història és el progrés de la consciència de la llibertat” és ben preciosa. Jo no sé si la formació marxista dona un mètode d’anàlisi o bé és un sistema dogmàtic; si fos aquest el cas, no ens n’hem de refiar gens. La fletxa de la història no la veig enlloc, igual com no hi va haver la fi de la història. A més, per què hi hauria d’haver una direcció? El món és multidimensional.
La història catalana es troba en un atzucac i des de les darreres eleccions té molt mala pinta. I penso que possiblement els catalans ja som una minoria al Principat. Fa unes setmanes vaig veure unes dades demogràfiques de Barcelona i calculo que un 25-30% dels infants d’ara (nascuts o immigrats) seran nacionalment catalans. Només cal mirar l’origen dels barcelonins en la franja d’edat 30-40 anys. Sempre hi ha excepcions, però de la mateixa manera alguns fills de catalans adopten el sentiment nacional espanyol.

M’ha agradat molt aquesta editorial.
Si, és veritat que la història és una fletxa que va endavant i que la via que fa ja no es pot tirar enrere.
A l’Edat Mitjana , en mig de la foscor no teníem consciència de nosaltres mateixos. Érem una simple pertinença a un poder i a uns designis divins. Vam arribar seguint un camí tortuós a les Llums i al Raonament. Ja érem conscients de que teníem drets . I després les nacions. Ja teníem una cultura com a patrimoni personal i col·lectiu.
Tot el que ha passat des d’aquest curt espai de temps que va de 2008 a avui, és un camí d’aprenentatge que no pot ser esborrat per cap repressió ni cap trapelleria de ningú.
Com diu un comentarista, “hem d’endreçar la casa”. Hi ha rampoines que ja no serveixen.

Em sembla molt poc consistent aquesta teoria sr. Portal. La història potser va endavant però moltes societats van endarrere i fins i tot s’extingeixen. Els catalans ja ho sabíem del del 1714 que els espanyols ens volen anorrear. Malgrat això al 34 vam caure al parany i al 2017 Sant tornem-hi.
Lo d’ara d’ER és bastant més simple que cap explicació històrica. Volen salvar el sou i de les moltes mentides que els han promès han escollit aquesta. Vés a saber perquè. Potser perquè els seus militants no tenen memòria?. O potser es pensen que la majoria dels catalans tampoc no en tenim?.
I potser l’encerten.

Subscric escepticisme de sr. Castillo.
L’evolució del món sembla mostrar un línia ascendent cap al progrés. mig i llarg termini (la fletxa de la història). El món “català”.
Però, ai las, amb dents de serra, que ens fan retocedir cap al moment “talibà”.
Òbviament nosaltres hi sortim perdent, mentre que les societats talibà com la de matriu castellana, hi guanyen.
Tant de bo els optimistes tingueu raó, i quan arribi de nou la punta de la dent de serra progressista, ètica, el món “català”, el nostre país, irònicament hagi perdut el tren de la història.

Penso que el “prusés” s’ha acabat per traïció de la classe política en ple envers els seus governats. Però aquí hi ha el punt dèbil del projecte espanyol: és un estat contra tots els seus governats. I com a tal, tota la seva estructura està plena de vies d’aigua, especialment a nivell conceptual. I aquí tenim un pla B molt interessant: enfrontar l’estat amb les seves contradiccions a davant mateix de tots els seus governats. Que no puguin tapar-ho ni amb el seu monopoli dels mitjans en castellà. Si ho fem bé, l’estat és l’equivalent a un ebri a qui només has de fer una empenteta per a que caigui inconscient a terra. I la clau és que no li hem de confiar res d’aquesta feina a cap polític… i ni tan sols a cap famós. Catalunya és plena de gent intel·ligent i capaç de fer bé aquesta feina. Mobilitzem-la.

Qui nega que la Història es repeteix és un il·lús. En el cas català, la Primera república catalana, proclamada per Pau Claris el 23 de gener de 1641, durà gairebé dos anys.
.
Al 1712 s’intentà que el Regne Unit protegís una possible república catalana.
.
El 1793 per part de revolucionaris francesos es plantejà una república catalana aliada amb la francesa.
.
Entre 1810 i 1812 Catalunya és independent sota protecció francesa, de la mà de Napoleó.
.
Entre 1812 i 1814 Catalunya és annexionada a l’Imperi napoleònic.
.
El 1873 es proclama l’Estat català “dins” la Primera república federal espanyola.
.
El 14 d’abril del 1931 Francesc Macià proclama l’Estat català, durà, literalment, quatre dies.
.
El 6 d’octubre de 1934 Lluís Companys proclama l’Estat català “dins” la Segona república espanyola.
.
El 10 d’octubre del 2017 Carles Puigdemont proclama l’Estat català en aplicació del resultat del plebiscit del primer d’octubre del mateix anys. Durà vuit minuts.
.
El 27 d’octubre del 2017 el Parlament proclama l’Estat català, però ni el text de la proclama ni el resultat de la votació és publiquen enlloc.
.
Podeu comprovar que l’única proclamació que perdurà fou la defensada per les armes el 1641. La resta, només bla bla; excepte alguns centenars de morts “per afrancesats” el 1814, també bla bla i desenes o centenars de morts el 1934. De llavors ençà, bla bla fins avui.
.
Altra cosa. El marxisme a Catalunya ha estat mantenidor necessari del colonialisme espanyol. La suposada conquesta de l’alliberament social i nacional “alhora” ha estat la fal·làcia més negativa que hem patit, a banda de ser esclaus d’Espanya i de França. El professor Carles M. Espinalt, estudiós de la psicologia dels pobles i de l’ànima catalana ja en ho advertí:
.
“El mòbil de la Història no és la lluita de classes, és la lluita per les ètnies.”
.
A mi no m’ha sorprès mai l’actitud d’Esquerra de fa trenta-set anys fins avui. El 1987 es produeix la “Crida Nacional a Esquerra Republicana”, liderada per Carod-Rovira i Àngel Colom, la qual cosa propicià la incorporació de desenes de marxistes com a quadres del partit. El resultat ja l’heu pogut comprovar: submissió absoluta al dictat dels partits de govern espanyols.

Jo sóc més bé una persona de fets i no tan de paraules i la filosofia, la història, que és molt important, i altres ciències són per a universitats i en aplecs d’amics. Ja vam veure l’1 d’octubre que mena de filosofia fa servir Espanya al segle XXI vull dir que és la mateixa que el segle XV , però faré esment una de les raons ( la més important) que Leo Tolstoi n’explica en Guerra i Pau del perquè els russos van vèncer a Napoleó i al seu exèrcit i va ser pel sentiment i l’ estima que el poble rus té a la seva mare Rússia.
Tolstoi també explica més coses, filosofia, humanitat, sentiments humans i etc.
Si volem una vida millor els catalans hem de pensar en deixar a banda les paraules.
Si estimem la terra com els russos.
PS. Tot allò d’ER ja es veia de molt lluny, si no n’estic equivocat, a l’any 1937 ja negociaven ( junt amb el PNB ) a França les condiciones de rendició amb el Franco.