La fira de Xàtiva o el caos ben ordenat

Falta un quart per al canvi de diumenge a dilluns, i cerquem lloc per a aparcar. Ens n’hem d’anar gairebé als afores. Fa menys de dues hores que hi ha hagut l’acte inaugural de la Fira d’Agost de Xàtiva 2016, amb el nomenament oficial d’Alexia Úbeda Martínez com a Reina de la Fira i de la seua Cort d’Honor, i Xàtiva viu la seua festa grossa. Aquesta –si s’hi mantenia la figura de la Reina de la Fira d’Agost o no–  era una de les qüestions que s’havia debatut durant l’any; l’altra era el que sembla el Gran Referèndum (així, amb majúscules, perquè ja són uns quants pobles que s’ho han tornat a preguntar) del canvi polític valencià: si es feien espectacles taurins als pobles durant les festes o no. Al primer cas, el poble va dir que sí; al segon, la postura contrària –tot i que amb un marge ínfim de 79 vots de diferència– va dir que no. Encara que és la segona fira sense Alfonso Rus d’alcalde, és la primera en què ell no ha tingut res a veure, si donem per entés que la programació de la de l’any anterior ja seria marcada (no sabem si en la totalitat o de manera parcial i prou) abans de les eleccions. En qualsevol cas, és un canvi que cal tenir en compte.

Des de l’avinguda del País Valencià, decidim de començar, com cada any, el recorregut a partir del principi de l’Albereda. Els bars, plens de gom a gom, la gent menjant gofres, creps, creïlles fregides, els avis triant el gaiato de l’any per als néts, indiquen que és diumenge de fira. I, de sobte, ens veiem dins del maremàgnum bascós que recorrerà el carrer d’una punta a una altra. Els pares novençans passegen els carretons amb les criatures; els més grans saben que les tradicions cal cuidar-les; els més joves, cubates en mà i vestits per a l’ocasió, se cerquen. Alguns, fins i tot, parlen que en tal lloc hi ha no sé quin Pokémon i corren esperitats a aconseguir-lo. Se sent un xiquet que vol que el pare li compre un joguet, i una xiqueta que vol la samarreta de Messi. L’olor de vinagre i salmorra arriba a barrejar-se amb el sofregit dels xurros. Com un caos ben ordenat.

Ens aturem, a mig camí del recorregut, a la botiga dels llibres de segona o tercera (o quarta, a jutjar per les tres tintes dels subratllats o de les anotacions al marge) mà. Autoajuda, bestsellers, les col·leccions de tapa dura que solen adornar les prestatgeries… Poc en català; ni tan sols el tender amb bigot l’empra. Però encara hi ha lloc per a la sorpresa –i l’esperança–: tres llibres de l’antiga obra completa de Joan Fuster a vint-i-cinc euros cadascun. I, quasi sense voler, ensopeguem amb el poemari S’ampara baix ton mant (1953) de Josep M. Bayarri. Mentre el fullegem, el tender amb bigot ens diu que val cinquanta euros. Ell mateix s’estranya que ‘un libro tan pequeño valga eso, pero es el precio que nos han indicado’. En canvi, ens diu mentre ens ensenya un llibre més gros, ‘este que es más gordo sólo vale diez euros más’. És una llàstima que no s’adone que el preu siga tan alt perquè té una dedicatòria de Bayarri mateix. Agafem dos Fusters i continuem endavant.

Mentre caminem ens vénen al cap alguns dels articles que hem llegit al Llibre de la Fira de Xàtiva 2016, que el lector pot trobar a la xarxa. Per exemple, l’escriptor Xavier Aliaga explica la falta de ‘particularitat’ de la fira. I té raó: nosaltres sabem que és de Xàtiva perquè hi som, a Xàtiva. Però llevat del cartell amb Felip V cap avall, obra de Mariscal, no hi ha ‘identitat’, per a simplificar-ho a l’extrem. Venedors ambulants que ens podríem trobar al mercat qualsevol dia de la setmana, andròmines del ‘tot a cent’, material de bricolatge, parades de greix que s’assembla al menjar. De fet, Aliaga mateix declara que ‘l’origen de la festa, la Fira del Bestiar, té un pes testimonial’. L’endemà dilluns, també hi ha concursos de tir i arrossegament, de motociclisme o d’escacs, entre més activitats. No obstant això, i en la línia de què diu Jesús Badenes a l’esmentat llibre, sembla que els microobjectius de la fira siguen anar emplenant requadres de l’horari amb activitats, sense un macroobjectiu definit. De tota manera, i a efectes pràctics, la fira més antiga –i més calorosa– del país cada any aplega milers i milers de persones que vénen de tot arreu.

Quan arribem al final, i sense ànim d’endinsar-nos en l’espai de les atraccions, fem mitja volta. Malgrat les hores, això no para; i no ha fet més que començar! Ens demanem granissats de maduixa i desfem el camí. Les escenes semblen repetir-se: els pares novençans passegen els carretons amb les criatures; els més grans saben que les tradicions cal cuidar-les; els més joves, cubates en mà i vestits per a l’ocasió, se cerquen, etcètera. I li peguem voltes a les paraules dels lletraferits. Per exemple, Aliaga també parla de passada sobre els concerts d’aquesta setmana. Hi ha una gran varietat musical, no solament al camp de futbol la Murta, sinó també a l’Espai Jove del Jardí de la Pau o a la plaça de la Seu. La curiositat –com recordava un piulet llegit fa unes quantes setmanes– és que el concert gratuït és el de Rosario Flores, mentre que el de Zoo (l’únic grup que canta en català dels concerts del camp de futbol) és pagant. Escriuria allò de ‘o tots moros o tots cristians’, però no cal mesclar festes. A pesar de tot, però, el camp s’omplirà tots dos dies.

No sé si és la calor, el bon temps, el caràcter obert i festiu dels valencians o què. Diuen les veus dels qui més saben que, a molts pobles, les festes són sagrades: els governs locals poden fer més zones verdes o no tantes, poden apujar o abaixar impostos, poden decidir quines banderes volen posar, però les festes són intocables. Tanmateix, i a pesar d’aquesta ‘intocabilitat popular’, la Fira de Xàtiva podria explotar molt més el seu complement del nom i potenciar-ne la identitat amb les alternatives que proposen els xativins mateix. No cal restar res: la gent s’atura a mirar collarets, gaiatos, albargines, carcasses de mòbil, bosses de mà, tabalets, espases de plàstic, peluixos. Però sí que s’hi pot donar un toc més personal i personalitzar una fira amb molt de suc encara per a extraure. Ep, i això, torne a repetir, és l’opinió d’un foraster que únicament es mostra d’acord amb les iniciatives dels xativins mateix. Vull dir que no hi ha cap voluntat de capgirar la festa d’uns altres pobles.

L’endemà dilluns, encara hi tornem a fer unes quantes fotografies i a fer l’esmorzar tradicional de la Fira de Xàtiva. Potser aquesta és la màgia d’aquesta fira, o d’aquesta ciutat, o d’aquest país: saber aplegar i fer que els veïns de les poblacions pròximes o no tan pròximes troben tradicional, és a dir, que senten com a pròpia, la cita de cada any. Si això, malgrat la temperatura altíssima, no és fer país…