La finestra Overton

A alguns lectors, aquesta expressió potser els resulta familiar. És el títol d’un thriller polític de Glenn Beck publicat el juny del 2010. Beck es va inspirar en un concepte formulat per Joseph P. Overton, que fou vice-president del Mackinac Center for Public Policy, un think tank d’ideologia liberal situat a Michigan, als Estats Units. Overton, que morí el 2003, va definir l’estratègia política que dóna nom a la novel·la de Beck i a aquest article. Consisteix a fer que gradualment la societat vagi acceptant polítiques impopulars a fi de promulgar-les eventualment en lleis. Overton parteix de la premissa que la política sempre ve després de l’opinió, i que, per tant, l’instrument més important per canviar les polítiques, en un sentit o un altre, és incidir en l’opinió. Hi ha idees que anys enrere eren políticament inviables i que han esdevingut no ja acceptables sinó normatives, fins i tot de compliment legal. Per exemple, la legalització del matrimoni homosexual, l’obligació de destriar la brossa, o la flexibilització de l’acomiadament a la feina.

És important assenyalar que el concepte de ‘finestra Overton’ és neutre pel que fa a l’eix esquerra-dreta. L’espectre de possibilitats, representat en línia vertical de menys a més llibertat, mesura les polítiques depenent del grau d’intervenció de l’estat. Però no és en cap cas un gràfic de la naturalesa de les polítiques, sinó del marc del discurs relatiu a com són tolerades en un moment determinat. El que fa anys podia semblar radical, avui pot ser considerat conservador, i a l’inrevés. La finestra sols pretén ser un instrument analític per mesurar la viabilitat d’un projecte polític, tot i que, evidentment, també pot utilitzar-se com indicador dels esforços que cal fer per alterar-ne les perspectives d’èxit. No sols per fer acceptable una política que abans no ho era, sinó també per expulsar del discurs públic postures que abans eren perfectament assumides. Un altre cas, el dret d’autodeterminació dels pobles ibèrics, que va passar de ser d’acceptació oficial al PSOE, i per tant del centre de la seva finestra Overton, a ser-ne expulsat, i apartat a la categoria d’idees de les quals no es pot ni parlar.

Que Catalunya és una societat diferent de l’espanyola ho demostra la gran diferència entre les finestres Overton respectives. El que és inimaginable a la finestra espanyola ha esdevingut central a la catalana. Tan central que és fins i tot oficial per al govern català i la majoria parlamentària. És curiós com la trajectòria del dret d’autodeterminació ha anat en direccions inverses a cada una de les dues. Durant el darrer franquisme i la primera transició, els liberals espanyols (les esquerres, per dir-ho grosso modo) el tenien incorporat  a la seva doctrina. Els semblava tan evident, tan d’esquerres, que els hauria fet vergonya negar-lo. En cavi, per a l’opinió catalana, més poruga, la independència era inimaginable. Per això acceptà un estatut d’escassa ambició i unes condicions fiscals lamentables. Durant dècades el govern català va excloure la independència del discurs polític, amb el vist-i-plau de la majoria social. Més endavant, va començar a ser possible parlar-ne teòricament, i la independència ingressà al discurs acadèmic primer, i mediàtic després. El llibre de Xavier Rubert de Ventós, De la identitat a la independència, marcà un punt d’inflexió. A partir d’aquí i amb l’aportació cada cop més freqüent de dades de l’espoli fiscal i amb les polítiques cada vegada més agressives de l’estat espanyol, la secessió començà a semblar una idea assenyada, que anà esdevenint popular entre el 2010 i el 2014, en què l’opinió va empènyer el govern de la Generalitat a organitzar un referèndum ell mateix.

A l’altra banda ha passat el contrari. La FAES d’Aznar va programar una estratègia de modificació de la finestra emprant tots els recursos de l’estat espanyol, inclosos els mitjans de comunicació. El projecte no era sols expulsar de l’espai del discurs nocions abans tolerades per la societat espanyola, sinó introduir-hi i fer cada cop més acceptables actituds i idees que eren inacceptables pocs anys abans. A la fi hem vist convertir-se en política d’estat el que hauria estat impensable en una època no gaire allunyada. Tot el que ha passat des de l’agressió policíaca del primer d’octubre, la passió persecutòria del ‘a por ellos’, el violent discurs reial del 3 d’octubre, la criminalització de més de la meitat de la societat catalana, l’aplicació il·legal del 155, la permissivitat de la violència neofranquista, els empresonaments contra legem, els intents de forçar la jurisprudència europea, les crides a un alçament militar, i en fi, la declaració del nou secretari general del Partit Popular aprofundint en la fundació de Tabàrnia, o sigui, de l’Ulster anunciat per Ciutadans; tot això, que ara és acceptat i fins i tot aplaudit per la societat espanyola, és resultat d’una calculada estratègia de recentralització d’allò que havia estat inacceptable durant la transició i tota la dècada dels vuitanta. El canvi ha estat gradual, però el resultat és espectacular. La setmana passada el World Values Survey (WVS) informava que un 40% dels espanyols preferiria un règim autoritari a un sistema democràtic. L’enquesta va del 2010 al 2014; per tant és molt probable que el percentatge hagi augmentat el darrer any a conseqüència del referèndum i la resistència de l’independentisme malgrat la repressió.

Ja hi ha prou perspectiva per entendre que a Espanya la democràcia ha estat sotmesa a una involució de llarg recorregut. El 23-F en fou el globus sonda i el fracàs (relatiu) dels colpistes indicà que l’aposta autoritària era prematura. Però llavors s’engegà un procés inexorable que arriba fins avui. A conseqüència de la sentència del tribunal de Slesvig-Holstein, s’ha introduït una altra idea, fins ara exclosa del règim del discurs, que caldrà vigilar. La idea d’un possible Spanexit, o sigui, la sortida de la legislació europea per poder ignorar la comunitària i retenir Catalunya a qualsevol preu. Arribi o no a convertir-se en política d’estat, caldrà estar amatent a l’evolució d’aquesta idea dins la finestra Overton espanyola.

Una estratègia relacionada amb la finestra Overton és el ‘cop de porta al nas’. Consisteix a fer una demanda exorbitant sabent que no té cap possibilitat de ser acceptada. La idea és estovar l’interlocutor perquè n’accepti una de més moderada, que no hauria acceptat si la hi haguessin presentat d’entrada. És l’estratègia del 155, amb l’empresonament dels polítics i el desencadenament de la violència ultra. Conscient que els catalans no acceptarien excloure l’autodeterminació de la negociació, l’estat espanyol creà condicions inacceptables a fi de més endavant poder fer una oferta que els catalans ‘no podrien rebutjar’: l’alliberament dels presos després de rebaixar-los la pena o d’indultar-los, la restitució de l’autonomia en termes si cal més restrictius que abans, la retirada de la violència ultra; en definitiva, la ‘normalització’ que l’estat vol fer passar per assenyada a fi que acabi cristal·litzant en una nova situació oficial. L’estat exclou fèrriament l’autodeterminació del discurs, tractant-la no ja de radical sinó d’impensable, de cosa de la qual no es pot ni parlar. Una negativa tan extrema delata el desplaçament a què s’ha sotmès la finestra espanyola. Sols cal recordar que hi hagué una època que el mateix estat assegurava que, en absència de violència, es podia parlar de tot.

El que revela la finestra Overton són els límits de l’opinió pública, i la manera de modificar-los tenint en compte el factor temps. No és que una mentida repetida moltes vegades esdevingui veritat, que també és una estratègia relacionada, sinó que un concepte reiterat acaba essent plausible. També intel·lectualment som rutinaris, animals de costums. Però la finestra és manipulable en totes dues direccions. El poder tampoc pot actuar fora de la finestra Overton. Deia l’intel·lectual abolicionista Frederick Douglas que el límit d’allò que el poble està disposat a acceptar com a raonable és la mesura justa de la injustícia que haurà de patir. El límit de la tirania el marca la paciència dels oprimits. Per això, la majoria que ja ha dit prou a l’estat espanyol sols s’ampliarà a mesura que d’altres estrenyin el perímetre de l’abús que estan disposats a suportar.