La filosofia de la història, encara

Afirma Hegel a Les lliçons sobre la filosofia de la història que l’exclusió mútua és el mode d’existència propi d’allò que sols és natura. “Aquestes diferències naturals s’han de considerar d’antuvi com a possibilitats especials, de les quals germina l’esperit del poble en qüestió.” La història era el camí que feia l’esperit cap a una totalitat autoconscient a través de la vida particular de les nacions. Vist per mitjà del prisma materialista de Marx, aquesta totalitat corresponia a la societat sense classes; del punt de vista del materialisme burgès, duia a la globalització.

Tenint en compte que el hegelisme exhalà els darrers sospirs al segle XX amb les lliçons d’Alexandre Kojève i la dialèctica negativa d’Adorno, la referència al filòsof cabdal de l’idealisme pot semblar una entrada de cavall sicilià. Però sospito que les repercussions de la teoria hegeliana de la història encara no s’han extingit i que la mirada d’àguila amb què l’autor de La fenomenologia de l’esperit contemplava l’esdevenir dels pobles des de l’altura del segle XIX conserva una part gens negligible de la seva perspicuïtat. El catalanisme del segle XX li deu no pas poc de la seva influència i poder explicatiu. A La nacionalitat catalana, Prat de la Riba reitera la idea de Hegel que el caràcter de les nacions es realitza en tots els aspectes de la vida col·lectiva. Prat n’apunta dos: el dret civil i l’idioma. Tot i que Hegel pensava en Alemanya, encara fragmentada en múltiples estats, podria aplicar-se a la Renaixença quan escriu que l’art poètica es presenta amb força i maduresa fins i tot en un poble que encara no ha aconseguit d’organitzar-se políticament. L’enigmàtica referència a l’imperialisme al final de La nacionalitat catalana no té cap sentit si no és contemplar, com si diguéssim amb un potent telescopi, un estadi molt llunyà de l’esperit que començava de remoure la vida catalana. La mateixa idea d’esperit animant la catalanitat a través dels segles es troba en el cèlebre llibre de Josep Trueta, escrit a l’exili durant una de les èpoques més precàries de la vida nacional. La certesa d’una represa a venir es fundava en l’opinió de Hegel que “els graus que l’esperit sembla haver deixat enrere, encara els posseeix en les profunditats del present”. 

La persistència del passat en els replecs d’un present esquiu no convida gens a l’optimisme, però sí a l’esperança, a condició que no romangui passiva, car “l’esperit és essencialment el resultat de la seva pròpia activitat”. Dit planerament: la catalanitat sols existeix exercint-la. I si bé l’esperit aspira a objectivar-se en un estadi universal, també és veritat, sempre d’acord amb Hegel, que les fases del seu desenvolupament romanen orgànicament dins el moviment ascendent de la raó. Que l’esperit nacional tendeixi a evolucionar fins a integrar-se en l’esperit universal no implica, doncs, cap contradicció; és simplement una ampliació i elevació del punt de vista.

La catalanitat, com qualsevol altra particularitat nacional, per força ha de ser excloent, car no hi ha identitat sense exclusió. Allò que restant idèntic pren consciència de si ha de perfilar nítidament el seu caràcter si aspira a ser reconegut en la seva particularitat. Per això sorprèn la contradicció en persones altrament intel·ligents, que alhora que es declaren nacionalistes defensen un país sense fronteres, és a dir, sense perímetre polític ni jurisdicció pròpia. La contradicció entre el límit natural d’una nació, en aquest cas una de conspícuament petita, i la proposta d’accessibilitat il·limitada equival a la incoherència de concentrar la infinitud de l’esperit dins la finitud de l’espai que els catalans han estat capaços de retenir del que han ocupat en el curs de la història. Considerat en termes de projecció del poder, aquest espai avui resulta pràcticament nul, la qual cosa fa especialment patètica la generositat amb què alguns criden a compartir-lo urbi et orbi independentment de la intenció i del respecte als elements constitutius de la vida catalana.

El cofoisme de ser un poble residual enmig d’un cementiri de nacions pertany a la moral de la resignació. El bonisme resultant és l’altra cara de l’adaptació a les condicions imposades per una força exterior. L’acceptació passiva de condicions alienes a l’esperit propi insensibilitza la voluntat mitjançant tota mena de recomposicions subjectives. És una forma d’avançar somnambúlicament cap a la irrellevància.

Per a Hegel, una nació és moral (virtuosa, diu, en el sentit de vigorosa) en tant que s’esforça a realitzar el seu propòsit, defensant la seva activitat contra la violència exterior. Si la nació catalana, a més de fracassar en l’intent de realitzar l’estat a què aspirava, esdevé ella també un foc follet elusiu, no és sols ni principalment per l’oposició de l’estat, sinó per la pusil·lanimitat amb què els catalans s’encongeixen fins i tot en qüestions tan elementals com la llengua. No cal insistir-hi, perquè tothom en té prova en la pròpia conducta. La timidesa del català davant la resistència idiomàtica més lleu és proverbial i no cal dir quan topa amb graus creixents d’amenaça moral, de declarar descortès el fet de parlar l’idioma nacional fins a, pujant de to, titllar-lo de racista i de nazi.

És un greu error i una distracció consolar-se considerant que el català, amb una presència notable a internet, pot sobreviure factíciament als sistemes de producció de discurs de la intel·ligència artificial mentre desapareix audiblement de la conversa humana. Com el gel que es fon per sempre més a les congestes o com el llatí que deixà de parlar-se i fins de llegir-se quan fou relegat als fons de les biblioteques, el català no perviurà com a llengua d’esperit si no és present en la intel·ligència natural i en boca de la gent. Un símptoma de la precarietat de l’idioma és l’exultació quan alguna celebritat es digna a pronunciar unes frases en català o un estranger el parla correctament. Com si presenciessin un miracle, que no ho és en cap altre idioma, molts catalans semblen tocats del ball de Sant Víctor. El mal ve de lluny. Tot començà quan una majoria social ensinistrada pel franquisme s’acostumà a parlar el català en la intimitat. En aquell ambient resclosit la llengua perdé tensió formal i musculatura cultural. Quan l’estat afluixà, en lloc de reaccionar per a recuperar el terreny perdut, aquella mateixa majoria continuà encongint-se.

Diu Hegel: “El costum és activitat sense oposició, per al qual sols hi ha una duració formal, de la qual han desaparegut la plenitud i fogositat que originalment caracteritzaven el propòsit de la vida. […] Així sucumbeixen els individus, així moren els pobles de mort natural; i encara que aquests últims continuïn essent, és una existència sense intel·lecte ni vitalitat, no sentint necessitat de les seves institucions, perquè ja és satisfeta la necessitat de tenir-ne –una nul·litat política i tedi.” 

Els darrers anys la nul·litat institucional i el tedi de la política a Catalunya han assolit màxims històrics. Hi han contribuït els mitjans de comunicació fent bullir l’olla en què s’ha escaldat la granota catalana. La minorització de la catalanitat en tots els aspectes: demogràfic, cultural, mediàtic, comercial, lingüístic, pràcticament no ha trobat oposició, i la manca d’oposició ha conformat una societat tèbia en la defensa i propagació de la identitat, però molt agressiva interiorment. L’única oposició fogosa ha consistit a obrir fronts de guerra endògens. Els catalans treballen diligentment en la desunió i  compensen amb una hostilitat incivil la incapacitat de defensar la particularitat davant els qui aspiren a substituir-la al cor del seu territori històric.