La Filmoteca dedica una retrospectiva a Godard amb la projecció de 22 films

La Filmoteca de Catalunya ha programat del 15 de març a l’1 de maig la retrospectiva ‘JLG/ GOD-ART‘ dedicada al director franco-suís Jean-Luc Godard (París, 1930). S’hi projectaran 22 films, des d’alguns dels més coneguts fins al darrer treball. El cicle serà presentat per Fabrice Aragno, director de fotografia i muntador dels últims films del cineasta. La Filmoteca presenta el cicle d’aquesta manera: ‘Amb aquesta retrospectiva, no exhaustiva però sí molt representativa, es confirma com Godard, encara ara, des del seu refugi suís, continua revolucionant el llenguatge i la tecnologia, i mantenint el seu cinema i la seva persona tan controvertits com sempre.’

El 16 de març es projectarà el darrer treball de Godard, ‘Adieu au langage’ (‘Adiós al lenguaje’) (2014). Els dies 18 i 20 es podrà veure la lúcida comèdia ‘Week-end’ (1967), que retrata com la vida moderna, la tècnica i el consum poden dur fàcilment a la catàstrofe. Una altra obra cabdal de Godard és ‘Tout va bien’ (1972), que es projectarà el 26 i el 29 de març; en aquest film, després del fracàs del maig del 68, fa una dissecció de l’estructura social i el cinema, i es pregunta si amor i revolució són compatibles. El cicle continua durant el mes d’abril, i l’1 i el 10 es podrà veure l’últim film de Godard destinat a un públic ampli, ‘Pierrot le fou’ (1965), una obra apocalíptica i desesperada, romàntica i risible, amb Jean-Paul Belmondo i Anna Karina que fugen del món i es refugien en una illa solitària. Els 16 i 23 d’abril es projectarà ‘Vivre sa vie’ (1962), en què Anna Karina exerceix la prostitució ‘per salvar la seva ànima’ i parla de filosofia amb Brice Parain. S’ha programat per al 28 d’abril ‘Le Mépris’ (1963), amb música de Georges Delarue, un film basat en la novel·la homònima d’Alberto Moravia.

La Filmoteca defineix Jean-Luc Godard així: ‘Un dels grans renovadors del llenguatge cinematogràfic i un dels pocs cineastes vius que manté les essències d’un art. Reflexiu i teòric, irritant i fascinant a la vegada, va dur a la pràctica les teories de la “Nouvelle Vague” per convertir-la en quelcom més que una reivindicació generacional i ha creat una gramàtica i una poètica pròpia, trencant amb el seu cinema la línia entre el sublim i l’irrisori.’