La ficamenta

Amb el vestit d’inspector Gadget de la filologia contemporània, m’infiltro en una banda de joves per mirar d’esbrinar els efectes reals de la gramàtica. Ai, de la Gramàtica. Treball de camp de risc. Es tracta de veure fins a quin punt les noves disposicions de l’autoritat lingüística modifiquen el comportament d’aquest suposat creador de llenguatge que és el parlant. Perquè el debat, al final, queda circumscrit al cercle dels experts i interessats, però després, curulls de correcció política, ens omplim la cavitat bucal de ‘la gent és la veritable creadora de llenguatge, el parlant no és ruc, la llengua la fem entre tots…’ (això sí, després de la polseguera dels diacrítics, jo del poble català ja me n’espero qualsevol cosa). En el fons, l’exercici és una reflexió sobre el poder en el món globalitzat (suposo que als qui llegiu Bauman per esmorzar no us ha passat per alt).

Calia triar bé l’objecte d’estudi. Perquè agafar segons quina mena de jovent hauria estat massa fàcil. Per això vaig buscar un grup amb estudis superiors, al voltant dels trenta i amb feines més o menys relacionades amb la cosa cultural: llibreries, editorials, ensenyament… Si aquests no saben distingir entre els registres formals i els informals no en sap ningú. Si ells no entenen la importància de l’adequació al context i la genuïnitat no la pot entendre ningú.

Al final del primer dia ja puc descriure de manera força aproximada el sociolecte que fan anar, i a grans trets coincideix amb allò que els ancians definim com ‘aquesta manera de parlar dels joves’: molta innovació, moltíssim calc, força abreujaments, anglicismes, certa alternança de codis… Si de cas, una mica més de lèxic de l’habitual en aquesta franja d’edat (la majoria són lectors, algun de compulsiu i tot). I de seguida em crida l’atenció una espècie d’aparició freqüent: el verb ficar. El fiquen pertot. Es fiquen els uns amb els altres per fer broma, però també es fiquen l’abric i la bufanda, fiquen tofu a l’amanida i es fiquen nerviosos. Encuriosit per l’omnipresència del virus, l’examino de prop i em sembla descobrir una certa plosió gustosa a l’hora de pronunciar-lo, com un punt d’èmfasi. Digueu-me perepunyetes, però em fa la impressió que aquest grupet de llicenciats diuen ficar amb més ganes que els altres verbs. La situació em recorda el periple del verb follar, que de ser un perfecte desconegut va passar, en poc més de dècada i mitja, a arraconar totes les variants col·loquials de ‘coitar, copular o fornicar’. L’entusiasme dels amants catalans a l’hora de proferir follar, que evidentment els provocava calfreds més sensuals i orgasmes més sentits, va empènyer el DIEC a acceptar-lo com a mot normatiu, i des d’aleshores ja no cal reivindicar-lo perquè tots els altres (sucar, cardar, catxar, tirar-se, petar, fotre…) sonen tan pagesos i antiquats que és com enforquillar una pubilla sense treure-li els enagos, i això ni és follar ni res.

La majoria d’aquests nois i noies van començar a ampliar el camp semàntic de ficar al parvulari. És un hit de la primària des de fa temps. Però aviat van ser reprimits pels profes de català, encabotats a explicar-los que és un verb d’abast força reduït i que, per regla general, només s’usa quan és sinònim d’introduir i poca cosa més. Per què, doncs, aquesta revifalla postadolescent? Per esperit de rebel·lió? Per ganes de tocar el botet? Si el jovent lletraferit experimenta aquest plaer voluptuós engegant a tort i a dret usos que sap incorrectes, què no faran els altres, els ferits d’altres coses? I si no ho fan volent sinó perquè no van entendre el significat d’un simple mot, què no faran amb les preposicions, que són punyeteres de mena, o les combinacions de pronoms?

Creador de llenguatge? Què voleu que us digui, a mi el parlant em sembla cada dia més un calcador de llenguatge. Com s’ho faran, els mestres superats o els correctors aclaparats, per fer-li entendre les subtileses que proclama la nova norma? Potser la culpa no és ni tan sols de les subtileses. Potser, simplement, és que el d’avui ja no és món per a gramàtiques.