14.12.2019 - 21:50
Aquesta setmana, el 18 de desembre, farà quaranta anys de la promulgació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un aniversari que passarà probablement desapercebut, perquè el model d’autogovern que definia el va exhaurir l’erosió sistemàtica de les seves competències i l’incompliment del seu contingut. La irrupció del procés independentista ha situat l’horitzó reivindicatiu més enllà del marc autonòmic i els intents de recuperar el debat estatutari es limiten a forces com ara el PSC, que ha tornat a posar damunt la taula la necessitat d’un nou estatut per a superar el conflicte català. Però el PSC i els partits autonomistes no tenen la majoria al parlament per a impulsar-lo. En el context actual, l’estatut ja no recolliria el suport del referèndum del 25 d’octubre de 1979, amb una participació del 59,7%, un 88,6% de vots afirmatius i un 7,8% de negatius. Després de la votació, el 18 de desembre de 1979, Joan Carles I el sancionà com a llei orgànica de l’estat espanyol i el 31 de desembre el publicà el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. L’ordre dels factors era important. L’Estatut de Sau va ser una carta atorgada per la monarquia, cosa que explica moltes de les seves mancances.
La redacció es va fer per consens de totes les forces polítiques d’aquell moment, de CDC fins a ERC, passant per la UCD i Alianza Popular, a més del PSUC i el PSC. Però a la pràctica el van acabar redactant Miquel Roca, Jordi Solé Tura i Eduard Martín Toval. Amb l’Estatut es culminaven en teoria les aspiracions del catalanisme majoritari amb el restabliment de la Generalitat i l’autogovern. Ben aviat es va veure que no era exactament així. Els pactes de la transició, fets sota soroll de sabres, van convertir l’estat espanyol en un estat amb 17 autonomies, tres de les quals van ser anomenades històriques i la resta ordinàries. Les tres històriques havien de ser les que ja tenien institucions pròpies abans del cop d’estat franquista del 1939 i havien referendat un estatut propi: Catalunya, el País Basc i Galícia. La pressió del lobby andalús del PSOE, amb Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant, va aconseguir que Andalusia també fos reconeguda com a nacionalitat història i accedís a l’autonomia per l’article 151 de la constitució, mentre que les ordinàries hi arribaven pel 143.2. No és una pura distinció legal o administrativa. La consideració d’Andalusia com a nacionalitat històrica va ser el primer gest per a aigualir l’autogovern de bascs i catalans.
La constitució espanyola de 1978 distingia entre nacionalitats i regions, però a l’hora de la veritat aquesta distinció no va tenir cap traducció pràctica dins l’homogeneïtzació progressiva de l’estat de les autonomies. Si hi hagués hagut voluntat política, s’hauria pogut desenvolupar un estat asimètric a partir d’un model de federalisme diferencial, però més enllà de les ponències del PSOE, aquest federalisme no va existir mai i en tot cas sempre es proposava igualitari, d’inspiració jacobina, no pas canadenca. Les possibilitats de convertir Espanya en un estat autonòmic asimètric, on es respectessin els fets diferencials de Catalunya, el País Basc i Galícia, es van acabar després del cop d’estat fallit del 23 de febrer de 1981. Un cop d’estat que no va reeixir militarment, però sí políticament, perquè va desembocar en l’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització Autonòmica pactada entre el PSOE i la UCD.
La idea va sorgir després de l’alçament a partir d’un informe de l’advocat Eduardo García de Enterría. Entre més, preveia que la transferència de competències es realitzaria progressivament segons la capacitat de cada comunitat autònoma fins a arribar a equiparar-les totes. El famós ‘cafè per a tothom’, servit pel consens entre socialistes i centristes, per a liquidar els ‘privilegis’ d’algunes autonomies, concretament la catalana i la basca. Tant CiU com el PNB hi respongueren amb la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat perquè van considerar que els estatuts, texts amb caràcter constitucional, no podien estar limitats per una llei estatal. El 13 d’agost de 1983 el Tribunal Constitucional espanyol en declarà anticonstitucional alguns dels articles, però amb la part que es va salvar es va aprovar la Llei de Procés Autonòmic, amb la mateixa finalitat. El cop d’estat, del punt de vista territorial, havia triomfat.
A partir d’aquell moment es va generar una dinàmica perversa que consistia a igualar les comunitats autònomes. No donant a les ordinàries les competències que tenien les comunitats històriques, sinó laminant les competències de les segones a còpia de la presentació sistemàtica de recursos al TC per part de l’executiu espanyol. La majoria es resolien en favor dels demandants. En el cas català, això anava acompanyat d’una asfíxia financera premeditada –tal com la va definir Ramon Trias Fargas– que impedia d’aplicar les polítiques de l’autogovern i perjudicava l’economia amb un dèficit fiscal creixent. En aquest punt, el País Basc es va ressentir menys d’aquesta involució autonòmica perquè disposava del concert econòmic, que vol dir que recaptava tots els impostos dels bascs i pagava a Madrid només pels serveis que els prestaven. Catalunya funcionava i funciona al revés: és l’estat espanyol el qui recapta i el qui decideix quina quantitat ha de rebre la Generalitat. Una dependència insostenible que ha acabat portant al col·lapse. Però Catalunya li aporta el 20% del PIB i un govern espanyol mai no estarà en disposició de negociar un model equiparable al concert, perquè significaria la fallida econòmica.
Quan el govern de la Generalitat, presidit per Pasqual Maragall, va intentar fer un nou estatut actualitzat i més ambiciós, aprovat el setembre del 2005, va acabar retallat al Congrés espanyol i sentenciat a mort pel Tribunal Constitucional espanyol amb la famosa sentència del juny del 2010. En endemig, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero va pactar el text rebaixat amb el líder de CiU, Artur Mas, durant una reunió secreta a la Moncloa el gener del 2006. En canvi d’aquest suport, Zapatero es va comprometre a respectar la força més votada a les eleccions autonòmiques catalanes següents. Un acord que no va complir, perquè el novembre del mateix any es va reeditar el tripartit, encapçalat per José Montilla, malgrat que CiU havia estat la força més votada.
La sentència del TC ignorava la sobirania popular dels catalans, que havien aprovat el text en referèndum el 18 de juny del 2006, tot i que sense gaire entusiasme. La participació va ser del 48%, un percentatge curiós vist del moment present, quan es nega a l’independentisme que tingui una majoria suficient que aleshores va ser prou per a validar l’estatut. En tot cas, l’anomalia democràtica que implica que l’opinió de 12 persones tancades en un tribunal tingués més pes que no pas la voluntat popular dels catalans expressada a les urnes va ser la guspira que va engegar el procés independentista.
Tot i que el procés independentista ja era en marxa, el juliol del 2014 el president Artur Mas va fer un últim intent de negociar el compliment de l’estatut amb el govern de Mariano Rajoy. Va traslladar un document amb 23 punts, entre els quals hi havia la inversió en infrastructures dels anys 2008 a 2013 segons l’addicional tercera de l’estatut, de 3.960 milions, que no s’havien rebut malgrat el mandat legal. El document recordava que la inversió de l’estat espanyol a Catalunya havia caigut si més no d’un 50% en deu anys. Precisament en matèria d’infrastructures enumerava entre les prioritats el corredor mediterrani i els accessos al port de Barcelona. En el text també s’exigia la retirada de lleis invasives del marc competencial estatutari com la llei Wert, que s’apliqués la llei que obligava a tenir a punt el nou finançament el primer de gener del 2014, que complís amb el pagament del 50% de la llei de dependència (aleshores només en pagava el 20%, incomplint la seva pròpia llei), la transferència de les beques, o que compensés la Generalitat per haver blocat l’impost als dipòsits bancaris malgrat haver-lo permès en les altres autonomies. Aquests 23 punts de Mas no van ser mai complerts i continuen damunt la taula. Tant és així que una bona part la va utilitzar el president Quim Torra en la reunió amb Pedro Sánchez el desembre de l’any passat.
En l’actualitat, formalment Catalunya disposa d’un text estatutari que no ha estat ni votat al parlament ni ratificat pels catalans a les urnes. Un text que no respon a la voluntat de la majoria del parlament i que només és reivindicat per aquells mateixos que van mutilar-lo o van aplaudir-ne la mutilació. Quan el govern espanyol demana de tornar-hi, la primera pregunta és a quin: el que va aprovar el Parlament de Catalunya el setembre del 2005? El que va mutilar el Congrés el 2006? El que van aprovar els catalans en referèndum? El que va retallar el TC? En el context actual de negociació amb el futur govern de l’estat espanyol, per la necessitat de Pedro Sánchez d’obtenir l’abstenció d’ERC, la possibilitat de tornar a la via estatutària és impossible, perquè és esgotada. Aquesta setmana el vice-president de la Generalitat va proposar un augment del salari mínim català, que hauria de ser de 1239,5 euros bruts al mes en 14 pagues, però el govern català no té les competències per a implantar-lo. No hi cap en l’estatut vigent.
Qualsevol proposta que sigui de tornar a l’autonomisme, encara que sigui amb un estatut millorat, difícilment serà acceptada pels catalans si és posada a votació. La via estatutària ha fracassat perquè els mateixos que la van impulsar la van acabar matant. Espanya no accepta la diferència i Catalunya només pot triar entre la submissió i la dissolució com a nació o bé aconseguir esdevenir un estat propi que garanteixi el seu futur mitjançant l’exercici del dret d’autodeterminació. Qualsevol solució que no sigui la segona serà tancar el conflicte en fals.
