La fi del silenci

Tanco la finestra per evitar la mirada dels curiosos. De desenes de curiosos, que avui tenim el carrer ple de visitants, que em passen davant de la planta baixa tot fent rua en el primer pessebre vivent. Mentre tanco els finestrons i m’aïllo penso que anem vuit-cents anys tard, que aquesta tradició es veu que enguany arriba als vuit segles i aquí tot just ens hi posem, diria. I després penso que més val que calli. Què he de saber si abans no l’havien fet mai? Catalunya té mil anys. Pardines ja hi era. Potser és tot just una represa, que el poble ja és tot un pessebre, ple de racons on no faltava sinó bona il·luminació –la molsa ve de fàbrica, diguem, i és ideal per a fer-hi pessebres vivents.

La gent no arriba a gentada, però n’hi ha molta i va passant revista a l’escena de l’anunciació, del forat dels dimonis, i desfila sense pausa just pel canaró, a tocar de casa, pel camí de l’anunciació, del naixement, del caganer, del forner, del brou calent que s’ofereix, mentre veig aparèixer uns peuets per l’escala. Són els de la meva filla que deixa, ella també, un any, el 2023, que serà llastimosament la fi del nostre silenci. De fet, ja hem començat a parlar. Ja diu algunes paraules i el fet no sé si m’alegra o no: diu hola, bye-bye, no, oh no !, mama, papa, teta, au, i el polivalent “nina” que val per a tot. En fi, que té quinze mesos i és la fi del nostre silenci. Una autèntica llàstima, penso mentre l’encalço a mitja escala i la pujo als braços. Una llàstima de veritat, perquè el nostre silenci era ple d’idees.

És la tercera criatura i sempre em passa igual. Entro en fase de dol quan comencem a parlar. Les paraules, sí, són portes a tot un món: Què més bell que una coloma / que no dubta per triar / el cop d’ala més exacte / quan té ganes de salpar (Miquel Bauçà). Però també són presons, les paraules. Quedem atrapats per paraules que ens esclavitzen, ens aclaparen (Déu, Pàtria, Fe). O quedem frustrats pels seus límits, obstacles al nostre pensament: he vist gestos, por, plaers, gustos o tremolors tan subtils, o profunds, que els mots són o massa barroers o massa petits per a descriure’ls. Ho fem igualment. I ho empetitim. Les paraules, de fet, també són matèria de malentesos i d’errors de comunicació i, per tant, viure amb un ésser amb qui bàsicament t’entens amb comunicació no verbal és una de les grans portalades que s’obren quan els infants corren per casa.

Ens ha dit que té set (tancant repetidament els llavis), que té gana (amorrant-se al pit de la mare), que ja no vol menjar més (aixecant els braços enlaire de la trona estant), i un cop comença a assenyalar amb el dit és un festival: baixa’m, porta’m allà, he fet caca, em sap greu (es posa la mà al front). Només amb l’expressió facial ens hem dit juguem, parem, mal dia, t’estimo, prou, adéu i un milió de coses meves que les paraules limiten de sentit. 

Hem jugat a peek-a-boo (a tapar-se la cara amb les mans per descobrir-la de nou), a fer-nos pessigolles, però no hem estrenat mai el “més menjar” que el seu germà feia posant-se la punta dels dits als llavis, com si suqués pa. Fa un any i mig que estem així, i des del minut zero el plor fa el seu paper, cert, però acompanyat de milers de gestos (sobretot les mans, però també un caparró buscant espatlla), mirades i expressions facials que ara que arriben les paraules passaran a segon pla. 

Les paraules i el seu imperi, ple de poesia, burocràcia o ciència exacta, porten a paisatges i nous mons, cert, però també a terribles presons, grillons i malentesos que ens encapsulen el pensament. Hi ha un punt de mort, en l’arribada de la llum de les paraules. I, vulgues que no, entres en dol perquè veus morir un món, que aquest 2024 quedarà tan llunyà, i tan endins teu, com un pessebre vivent.