El Tribunal Suprem espanyol continua en situació de rebel·lia, quan han passat dos mesos d’ençà de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia. No tan sols es nega a aplicar-la als dirigents polítics del Primer d’Octubre condemnats o perseguits per malversació, començant pel president Carles Puigdemont, sinó que bloca l’opció de recurs al Tribunal Constitucional. Encara avui, el jutge instructor Pablo Llarena no ha resolt els recursos de reforma que Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig van presentar, fa més d’un mes, contra la decisió de no amnistiar-los. I Manuel Marchena manté congelats els recursos de súplica dels ex-presos polítics. El president de la totpoderosa sala segona del Suprem i els seus magistrats més afins han portat al límit la rebel·lió judicial, perquè saben que és ara o mai: l’amnistia ha arribat al final del regnat de Marchena, que a final d’octubre ha de deixar el càrrec. I això obre també un nou escenari a Puigdemont.

Hi haurà una sala penal del Suprem que no serà dirigirà per Marchena, artífex del cop d’estat judicial per a decapitar políticament el moviment independentista. Marchena i Llarena no tenen Puigdemont a les seves mans, i el president sap que d’ací a pocs mesos hi haurà una sala segona diferent, cosa que pot ser cabdal a l’hora de decidir el futur de la trama russa ordida pel jutge Joaquín Aguirre i, fins i tot, a l’hora de tancar l’expedient de l’amnistia inaplicada abans no arribi al Tribunal Constitucional. El fet que el president continuï a l’exili ara mateix en aquest sentit és determinant, perquè pot decidir en llibertat i no sota la coacció d’un empresonament els pròxims passos a fer amb la perspectiva de la fi del regnat de Marchena.

Marchena acabarà, el 30 d’octubre vinent, el seu segon i darrer mandat de cinc anys com a president de la sala penal del Tribunal Suprem. La llei orgànica del poder judicial estableix una limitació de dos mandats. S’acaba, doncs, una dècada en una posició de molt poder, on ha dirigit la repressió contra l’independentisme coincidint amb els anys del procés que van de la consulta del 9-N del 2014 fins a (la inaplicació de) la llei d’amnistia.

A final del 2018 i quan faltaven poques setmanes per a l’inici del judici contra el procés, Marchena havia de ser el nou president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem per un acord a què havien arribat el PP i el PSOE. Però l’acord el va dinamitar la filtració d’un whatsapp del senador del PP Ignacio Cosidó als seus companys de grup felicitant-se pel fet de “controlar la sala segona des de darrere i presidir la sala 61 [la sala excepcional del Suprem que, entre més coses, té l’atribució d’il·legalitzar partits polítics]” amb Marchena presidint el poder judicial espanyol. Aquell escàndol va trencar l’acord, va blocar la renovació del CGPJ fins fa quatre dies i va permetre al PP de controlar la sala segona per la porta del davant i a Marchena de presidir el tribunal que va condemnar els dirigents de l’1-O.

I, sobretot, li va permetre de dirigir, com a president de la sala segona, el to, el ritme, l’oportunitat i l’agressivitat de les accions per mirar de rebentar els indults i la reforma del codi penal, i per mantenir el setge contra el president Puigdemont a l’exili i, finalment, desobeir la literalitat de la llei d’amnistia. Tot això, Marchena ho ha anat fent amb els magistrats més fidels, començant per Llarena i acabant per Carmen Lamela, la magistrada que mirava el mòbil mentre els consellers del govern de Catalunya desfilaven davant seu a l’Audiència espanyola anant cap a la presó.

I s’ha servit de més magistrats fidels, que van quedar retratats, per exemple, quan el ple de la sala segona va votar ara fa dos anys si s’havia de condemnar Tamara Carrasco: Marchena va perdre perquè es va imposar l’absolució, però es va veure qui li feia costat en l’aplicació més despietada del dret penal de l’enemic independentista: a més de Llarena, Antonio del Moral (un dels magistrats del judici contra el procés), Ángel Hurtado, Julián Sánchez Melgar i Vicente Magro, que van subscriure el vot particular contra l’absolució.

El consens en la resposta repressiva contra l’independentisme ha predominat durant els anys que ha presidit la sala segona, fins que es va trencar el mes passat. La magistrada Ana Ferrer va criticar amb duresa la inaplicació de la llei d’amnistia a la malversació atribuïda als dirigents del procés, en un vot particular molt dur. Hi alertava de la vulneració de drets que això significava, i posava el crit al cel perquè aquella decisió entrava en contradicció amb la sentència contra l’1-O, que ella havia subscrit i que no feia cap esment de cap possible benefici personal de caràcter patrimonial pel qual ara es denegava l’amnistia.

Ana Ferrer ha alçat ara la veu. I precisament el seu nom ha començat a circular com a candidata del sector del PSOE perquè el nou CGPJ la designi presidenta de la sala segona quan Marchena plegui. Encara és un rumor, i caldrà veure qui acaba substituint Marchena. Encara hi ha la incògnita de qui el succeirà, però serà un canvi important, perquè la nova sala segona haurà de decidir, molt probablement, què fa amb l’exposició raonada del jutge Joaquín Aguirre sobre la causa de la trama russa contra Puigdemont i més investigats per alta traïció. I perquè podria ser que encara hagués de resoldre recursos sobre la no-aplicació de l’amnistia que hagin quedat penjats.