25.07.2015 - 06:00
Imaginem un historiador de finals de la pròxima dècada, allà pel 2039. Li encarreguen un llibre sobre els orígens de la república i encarat a explicar què va passar al Principat als anys vint del present segle, molt probablement titularia el capítol previ al 9-N i al 27-S alguna cosa així com ‘La fi de la Catalunya autònoma’.
Perquè això, la fi de la Catalunya autònoma o la fi de l’autonomia catalana, és el que estem vivint. De fet pràcticament ja hem acabat i tot amb aquesta fase ja que a partir del 28 de setembre s’iniciarà una nova fase històrica, també en termes institucionals. Des dels anys vuitanta del segle XX fins avui el Principat ha viscut reflexant-se en el concepte autonòmic. Però uns quants cops dur han acabat amb aquesta representació. Un d’ells, evidentment, la confessió de Jordi Pujol.
No és el més important. El més important és la sentència del constitucional contra l’estatut. I no és l’únic. Mireu les llistes que es presentaran a les eleccions del 27-S i compareu amb les que s’han presentat en les deu legislatures autonòmiques: no hi ha CiU, no hi ha ERC, no hi ha la tradició que representava el PSUC-ICV, hi ha Ciutadans com a possible líder de l’espanyolisme, el PP i el PSC són pura marginalitat i hi ha la CUP. Després de deu legislatures d’una gran estabilitat poca broma amb el bolc que ha fet el parlament.
Dit tot això, però, la confessió de Jordi Pujol, avui fa un any és també un dels grans moments del final de l’autonomisme. Primer perquè ningú com Pujol representa la Catalunya de l’autonomia. I després perquè la seua confessió ha cristal·litzat les crítiques a un model de país que estaven més o menys soterrades i ha desfet, literalment, el que va ser el seu partit. CiU no només s’ha partit. CDC s’ha evaporitzat. Hi ha polítics, començant per Mas, que segueixen al capdavant d’aquest projecte però cada dia trenquen més ponts amb el seu passat i intenten allunyar-se més i més d’ells.
Si és cert, que ho és, que CiU va ser un dels instruments privilegiats a l’hora de configurar i dirigir la Catalunya autònoma la fi de CiU és una d’aquelles imatges que escenifica també la fi de la Catalunya autònoma. És en aquest marc, en aquesta lògica, que els historiadors emmarcaran la caiguda de Jordi Pujol, avui fa un any. Així d’important és i aquesta és la seua rellevància, més enllà de l’escarni pel personatge, més enllà de l’inevitable qüestionament de tota la seua vida política.
