La festa, l’elefant i una hemorràgia electoral al Botànic

El discurs oficial dels partits del govern del Botànic és desmenjat, com de sentir ploure. Frases fabricades per omplir forats i no dir res. “Cada territori té la seua idiosincràsia i tots sabem què passa en els territoris on governa el PP, com ací al País Valencià”, va dir la síndica de Compromís, Papi Robles. “Els andalusos han triat un govern i la Generalitat vol col·laborar amb aquest executiu, sobretot en matèria de finançament autonòmic”, va dir el cap dels socialistes valencians, Ximo Puig. “Els resultats d’Andalusia no són bons per als sectors populars. En moments com aquests cal valorar la importància de tenir governs com el valencià, que protegeixen i defensen els drets socials. Responsabilitat, diàleg i capacitat d’unitat”, va piular el vice-president segon del Consell, Héctor Illueca, d’Unides Podem. Intents vans d’eixir del pas que no amaguen el drama d’una lectura en clau valenciana d’allò que va passar a Andalusia.

Els resultats de les eleccions andaluses són terribles per al Partit Socialista. Una derrota sense pal·liatius per a una formació que, de tanta hegemonia com va arribar a tenir, funcionava com un règim. A més, era el pou d’on el socialisme espanyol treia milions de vots a cada convocatòria electoral. Amb Susana Díaz van arribar els primers clevills. L’any 2018 van dissimular la pèrdua del poder amb una victòria en vots i en escons. Ara la solsida ha estat inevitable i sense precedents en aquell territori. Les urnes de diumenge han demostrat que el pou s’ha assecat, que el sòl que tenia el PSOE era molt fràgil i que, en política, no n’hi ha, de sòls, com tampoc no hi ha sostre.

Unides Podem també ha obtingut un resultat pobríssim. Castell de cartes ensorrat i fracàs de les operacions d’última hora per a confegir una candidatura a l’esquerra de l’esquerra. A banda de la trifulga pública entre les dirigents de Por Andalucía i Adelante Andalucía, que, en compte d’atacar l’enemic que se suposa que els és comú, van atacar-se l’una a l’altra.

Fins ahir a mig matí, les tres potes del Botànic van provar de dissimular, de fer com qui sent ploure, despistar, parlar del dit que assenyala la lluna en compte de parlar de la lluna, dir que l’elefant no era al saló i no ocupava el teu seient preferit.

Però l’elefant, com el dinosaure, hi és, ocupa molt d’espai i el rei va nu.

Hi és i és més grans després de la nit electoral sevillana i després de l’homenatge tan acolorit que Compromís va retre dissabte a Mónica Oltra. Dos problemes en compte d’un per al Botànic: la catàstrofe electoral del Partit Socialista i l’encausament de la vice-presidenta.

Ximo Puig no està per festes

Sembla raonable pensar que, en aquestes circumstàncies, a la sala de màquines de Presidència de la Generalitat escruten els resultats amb lupa. Que facen quadrants, que els posen en relació amb el context. Que extrapolen. Sembla raonable, també, imaginar que un calfred haja recorregut les darreres hores l’esquena dels assessors de Ximo Puig i de Ximo Puig mateix. I és probable que fruit d’aquest calfred haja estat el sintagma “no estic per festes”, pronunciat secament pel president en un acte a la Universitat de València. Li demanaven per la situació de la vice-presidenta, Mónica Oltra, però la frase és un paraigua contra la tempesta de gel, un retrat del natural del paisatge després de la batalla. Puig va tenir molt de compte a l’hora de separar les situacions personals de les polítiques, això no obstant, va posar data a la decisió: final d’aquesta setmana. La decisió l’han de prendre Mónica Oltra i Compromís. El batlle de València, Joan Ribó, hi està d’acord. I també la síndica a les Corts, Papi Robles.

Ni festes ni balls ni homenatges. A Presidència de la Generalitat no va agradar gens l’acte de Compromís de dissabte a l’antic llit del riu. Amb la plana major de la coalició i amb centenars de càrrecs i militants. Haurien volgut més contenció i discreció. Al cap i a la fi, el 6 de juliol, el jutge espera Mónica Oltra. Un altre elefant assegut a la banqueta i tot de càmeres per a fotografiar-lo.

Ximo Puig és, en definitiva, qui du el pes de la porpra i qui pot, en darrera instància, posar i llevar consellers i, fins i tot, convocar les eleccions. Ell és qui encapçala el partit que ara sustenta el govern del Botànic. El partit que comparteix sigles amb el que ha patit aquest daltabaix històric a Andalusia. Aquest cap de setmana, s’ha cansat de llegir que per optar a un tercer Botànic cal que Compromís i el PSPV estiguen forts.

La dimensió desconeguda de Sánchez i les ofrenes

I mentrestant, Pedro Sánchez orbita en una dimensió desconeguda. En la dimensió espanyola, és clar. En compte d’ajudar Ximo Puig a llaurar èxits, li posa bastons a les rodes i fa el ronso. No li dóna el gran trumfo que representaria per al líder dels socialistes valencians la reforma del sistema de finançament, la solució al problema de la rodalia ferroviària, la recuperació del dret foral valencià o, per exemple, un avanç definitiu en la construcció del corredor mediterrani. Són tantes, les demandes!

I res de tot això no ha aconseguit d’arrabassar-li, Puig, a Sánchez, que sembla que ignora que el País Valencià és, encara, un rebost important de vots socialistes. Malgrat tot d’això, amb tot el menyspreu de Sánchez vers els valencians, la Generalitat organitza actes lúdics i culturals a Madrid. Diuen que és per exportar les maneres de fer dialogants de la Generalitat. És com el xiquet que vol que el pare li faça cas perquè vol anar al bany i li estira la jaqueta mentre ell continua fent l’orni i xerra amb uns i altres en una festa. A vegades, quan el pare s’adona de la reclamació, ja és massa tard i el xiquet s’ho ha fet damunt. I no tan sols això, malgrat el menyspreu històric i oceànic, Ximo Puig ofrena encara a Sánchez l’èxit de la instal·lació de la gigafàbrica de bateries de Volkswagen a Sagunt.

És impossible que Puig no veja l’elefant. La situació no deixa de ser diabòlica per al Botànic, perquè aquests resultats estratosfèrics del PP de Juan Manuel Moreno Bonilla a Andalusia són oxigen i vitamines i proteïnes per a un Carlos Mazón que pilota el Partit Popular valencià a mig gas, a qui encara coneix molt poca gent però que, molt a poc a poc, va guanyant la confiança del seu cap Núñez Feijóo. Sense fer gairebé res, pot seure tranquil·lament i acaronar el gat mentre va comptant els vots que entren dins la seua urna somniada. Amb uns Ciutadans desapareguts, i un Vox a la baixa, és molt possible que l’efecte espill es trasllade a les eleccions a les Corts Valencianes. El PP ancorarà el seu discurs a la clau espanyola i arreplegarà els vots desencantats, d’una banda i de l’altra. Ja s’ha vist que a Andalusia els socialistes no han sabut fer seu ni un vot de l’hemorràgia de Ciutadans.

Mónica Oltra a la intersecció

Com un cistell de cireres, les conseqüències del resultat de les eleccions a Andalusia s’encadenen i s’entrecreuen i totes tenen mal pronòstic per a aconseguir un tercer govern del Botànic. Mónica Oltra és a la intersecció de les dues crisis. Com quan fèiem allò dels conjunts a l’EGB. Mónica Oltra és dins el diagrama que conté el problema del Botànic i dins el diagrama de l’aliança de les esquerres espanyoles que vol posar en marxa Yolanda Díaz i que, per més que escolta uns i altres, sembla que no acaba d’arrencar. Sense posar-se a caminar, aquest projecte ja té dos traus: els resultats de les esquerres a Andalusia i l’encausament d’Oltra, que va ser amfitriona de l’anunciació de l’adveniment d’aquest projecte el mes de novembre passat.

Ximo Puig respiraria alleujat si es llevàs el llast d’una Mónica Oltra encausada i abans del dia 6 de juliol a les deu del matí la vice-presidenta renunciàs al càrrec. Avui, a dos quarts de quatre, es fa l’executiva de Compromís, on, amb paraules eufemístiques, la vice-presidenta haurà de prendre una decisió. El nou triangle geopolític valencià és, de diumenge ençà: plaça del Pilar de València, carrer de Cavallers de València i Palau de Sant Telm a Sevilla.