La festa de la democràcia

Quin atxa, aquest Pedro Sánchez. Després de sis mesos marejant la perdiu i posant el dit a l’ull dels seus aliats potencials va i convoca unes eleccions que guanya per quedar-se igual. Bé, igual igual: dir igual és com dir pitjor. Ara, si el que volia és que el panorama general fos una mica més clar, es pot dir que se n’ha sortit i airós.

Perquè el bis electoral ha permès que el suflé de Ciudadanos es desinflés d’una vegada en favor de Vox. És una gran notícia: així és Espanya, ja no cal que dissimulin més. En realitat la seva base sociològica de votants no era liberal, era falangista. El xou aquell de l’altre dia no el van fer per bellugar la mòmia de Franco entre lloses, sinó que van airejar el feixisme perquè es mostrés rediviu sense complexos. I ho han aconseguit. Amb la ultradreta com a tercera força, ara Espanya ja es pot sentir ben homologada amb les democràcies més avançades d’Europa. O amb les que no ho són tant…

Segur que us hi heu fixat. Hi ha hagut un moment en la compareixença del ciutadà Rivera que semblava que tindria el gest de dignitat que correspon als polítics honestos quan es troben en el seu mal tràngol. Però no, no ha dimitit, sinó que ha fet una bona jugada de triler, al punt de la llagrimeta i tot, perquè els seus el ratifiquin aquest dilluns en tots els càrrecs. Millor, que així no deixaran de fer aigües.

A Catalunya, les dretes unionistes perden representació. I així i tot la incomparable Cayetana treu pit dient que ara ells són el referent de l’autoanomenat constitucionalisme a casa nostra. És clar, com que és indiscutible que ha doblat resultats pot estalviar-se una vegada més de contrastar la seva retòrica amb els fets. Total, quina importància té la realitat quan el que hi ha en joc és salvar la seva pàtria?

I a Espanya tot indica que continua sense haver-hi cap suma simple que permeti formar govern al voltant del PSOE ni formar-lo al voltant del PP. I no serà pas més fàcil l’acord que seria raonable, vist en la seva clau, entre tots dos partits grans per estabilitzar la situació. Tan pagats com estan d’ells mateixos, tant els uns com els altres, abans trobaran més honrós convocar unes terceres eleccions. I ja no vindria d’aquí…

Però parlem una mica dels resultats de casa. Globalment no són gens dolents. L’independentisme –que representen, amb els matisos que calgui fer-hi, Esquerra, Junts i la CUP– continua essent majoritari, i guanya vots i escons en aquesta repetició dels comicis. La desmoralització de les bases és alta, el caïnisme entre les tres formacions no minva i baixa la participació, però amb tot continuem sumant més que els altres. Per poc no hem assolit la meitat dels escons, bé que en aquesta ocasió no s’ha catalitzat prou l’èpica per sobrepassar d’una vegada la meitat dels vots. Ja en vindrà l’ocasió.

Vegem-ho per partits. Si els dos escons de la CUP fan apujar l’envit a les altres dues forces republicanes l’aposta per presentar-se a les espanyoles haurà estat prou rendible. Laura Borràs ha aconseguit un gran resultat, que és gairebé segur que Junts per Catalunya no sabrà llegir, i deixarà a mig fer un procés de renovació en què es juga el resultat a les pròximes eleccions autonòmiques. Per dir-ho clar: com més PDCat conservi menys possibilitats tindrà. Una cosa semblant li pot passar a Esquerra: ho té massa fàcil per no advertir en el petit retorcés d’escons l’avís que la base social de l’independentisme cada dia combregarà menys amb rodes de molí.

Però això potser ho acabarem de constatar aquests dies, si el nou tour de força que ens proposa el Tsunami va tan bé com el primer.