La festa d’aniversari sense Joan F. López Casasnovas

En Joan F. López Casasnovas va fer setanta anys ahir. Bé, els hauria fet si no s’hagués mort el 19 de juliol passat. A pesar que ell no hi era físicament, sí que va ser ben present a l’acte celebrat a Líthica, a les Pedreres de l’Hostal. Escenari imponent fet de marès i d’esforç de braços d’homes que hi feinejaven de sol a sol per a traure’n aquesta matèria primera tan noble i tan fràgil de què es fan les cases a Menorca. La metàfora surava a l’aire. El cel gris i bascós i una temperatura superior als trenta graus van emmarcar un acte molt sobri fet de paraules justes i sentides, i d’emocions amb prou feines contingudes.

El públic era tota Menorca. Els amics, la família. Alumnes, companys de claustre, de militància política i social, poetes, músics, narradors, llibreters… Gent de la vida econòmica, social, institucional… Persones, en definitiva, que, com va dir un dels intervinents, alguna vegada han anat a demanar alguna cosa a Joan López.

“Aquesta no era la festa que desitjàvem per en Joan, però la vida va com va”

“Farem una altra mena d’aniversari”, va dir Mercè Orleans, la seva companya durant tants anys. D’ençà de, com ella va recordar, que va arribar com a professora a l’institut Josep Maria Quadrado, un mes de setembre, i es van conèixer i el va sentir recitar versos. “Un home que diu la poesia així, ha de ser bona persona, i me’n vaig enamorar, i hem fet molt de camí junts, i hem rigut i hem cantat i hem ballat molt, abraçats, i encara rèiem més”.

És per tot això que Mercè Orleans no va voler que l’acte fos un homenatge perquè, diu, els homenatges els fan les institucions, i allò d’ahir era un acte d’amor, de celebració amb la família i els amics. Gent que el coneixia més o menys. Gent que l’admirava. Gent que el llegia al diari, que l’escoltava a la ràdio, que llegia els seus versos, que anava a escoltar-lo quan dictava conferències… Gent òrfena, ara.

“En Joan era poesia”, va dir Orelans. I per a celebrar-ho els també poetes Pere Gomila i Francesc Florit Nin, van dir els versos de Joan F. López. Florit Nin va destacar que un tret que defineix la modèstia de Joan López és que tenia molta més poesia inèdita que publicada. Va remarcar també que en Joan era un poeta, però les urgències d’aquest país el van forçar a batallar per diverses causes notables i justes. “Tenia molta memòria, sabia la importància de la poesia dita. Lligava poesia amb paraula. La seva era una poesia molt elaborada amb un gran domini de la llengua, però mai oblidava els lligams amb la poesia popular”, va dir Florit Nin.

Al llarg de tota la nit van ser presents tots els activismes de López Casasnovas. El polític, el cívic, i el literari. “Era el mestre a qui s’havia d’escoltar”, va dir el poeta d’Alaior, Pere Gomila.

“Els valors no cauen del cel”

Assuès, el fill de Joan F. López, va remarcar de quina manera son pare el va introduir en la literatura amb la lectura de contes quan era un infant, com li va mostrar a estimar Menorca i el valor d’arribar a una plata verge i estimar-la. El valor d’estimar la llengua. Valors que no cauen del cel, va dir.

La novel·lista i professora Maite Salord, alumna de Joan F. López a l’institut, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta del segle passat, va recordar com era com a professor en aquella aula on tot eren alumnes, i aquella apel·lació que els feia quan no callaven: “Al·lotes!” Va recordar també que, encara que era professor de literatura espanyola, aprofitava qualsevol ocasió per a descobrir a aquelles alumnes que la llengua catalana també era llengua de cultura amb una producció literària riquíssima, vilment amagada i menystinguda durant els anys de la dictadura.

Salord va glossar la generositat del mestre que sempre enriquia qualsevol text que queia a les seves mans sense empetitir qui li demanava opinions o consells. “Donava tot el que tenia. Ara hem d’agafar el timó de la barca i mantenir viva la seva memòria”.

La barca-pàtria, el timó i el vent

La metàfora del timó i la barca va ser un dels leitmotivs d’aquesta festa d’aniversari feta d’absències. Ve arran del vers amb què arranca el poema Mariners sense barca, escrit quan López tenia poc més de vint-i-cinc anys i que diu “Els qui hem nascut a la mar, tenim per pàtria una barca”. L’antropòleg i professor de la Universitat de Barcelona, Jaume Mascaró, amic de López, va sobreposar a la pena, el deute de l’amistat, a l’hora de parlar de qui va anomenar mestre i guardià de la llengua. Aquest poema li va servir de fil conductor per a parlar de la tasca de Joan F. López vers la llengua catalana. El va descriure com a un home de conviccions molt arrelades i va recordar un vers que esqueia al moment. “La mort és arribar al fons de l’horitzó i descobrir l’infinit”.

Els Casero i la militància social

Sara Casero, filla d’Antonio Casero, un activista social, que va arribar a Menorca des d’Andalusia els anys seixanta i que va compartir militància amb Joan F. López al partit comunista, i amb qui va trenar una amistat que mai no es va trencar, ha recordat aquells anys, quan ella una filleta. Antonio Casero, és el germà de Paco, que també era a l’acte, acabat d’arribar d’Andalusia, on va tornar després de viure uns anys a l’illa. Sara Casero ha remarcat que Joan i un grup d’altres ciutadellencs que van tenir la sort de poder estudiar a Barcelona, no van perdre mai la consciència de classe, que van saber que havien d’ajudar socialment els conciutadans que no van tenir aquesta oportunitat i de ben joves van haver de posar-se a fer feina a les fàbriques de sabates o de bijuteria. “Va fer una feina per revifar la cultura i la llengua dels menorquins sense perdre mai de vista els drets de la classe treballadora.

“Governava el que era de tots”

L’última persona a parlar ha estat Rafael Ribó, fins fa poc síndic de greuges de Catalunya. López i Ribó eren amics per les simpaties que el ciutadellenc tenia amb el PSUC. Ribó va dir que ha conegut presidents, consellers, diputats i diputades, responsables polítics de tota mena, però que no n’ha conegut cap com en Joan F. López. El va qualificar de responsable, transparent, lluitador i honest. “Ja practicava allò que diu Eiximenis: governa el que és de tots, l’interès general”. Ribó va recordar el paper de Joan López a la política lingüística. “Probablement, va ser el primer conseller de normalització lingüística dels Països Catalans, sense pressupost, però ell va assumir aquell càrrec tan important”.

Mariners sense barca

La festa d’aniversari inesperada i estranya de Joan F. López també va tenir música en directe. La cantautora Maria Àngels Gornès, de qui era cosina, va recordar com, quan eren molt jovenets tots dos, ella li va demanar poemes per a musicar, li va fer llegir Gumersind Gomila i li va passar poemes seus. A l’acte va fer un tema amb el seu fill, també músic, Guiem Soldevila. Un poema recentment convertit en cançó, inclòs en el darrer disc de Gornès. Una de les cançons més celebrades de la vida musical de la cantautora és aquesta Mariners sense barca que és crit i himne i que va cantar, emocionada, per a cloure el comiat a Joan Francesc López Casasnovas a les pedreres de l’Hostal.