La Ferrusola, aquesta dona

Una mena de pudor polític, antropològic, d’arrels profundes, s’ha estès entre el catalanisme i sobretot entre l’independentisme respecte dels Pujol, la família que ens va governar durant tants anys, ara que el fill gran ha entrat a la presó i, més encara, que comencem a saber més coses del paper que hi ha fet la mare. La Ferrusola, l’esposa i mare que tantes vegades va ser rebuda en mítings de Convergència, també al carrer i als mercats on es deixava veure, amb aquell crit que ara ressona més i tot: ‘Això és una dona!’

Passen tantes coses respecte de la corrupció, en sabem tantes i de tants llocs, en relació amb els partits polítics que van governar la transició, que fins a un cert punt –només un cert punt– és comprensible que no en vulguem saber més, dels Pujol. Que engarjolin qui convingui –ara el Júnior, aquest home crescut a les faldilles de la mare com a pal de paller de l’enriquiment de la família i de la continuïtat institucional del pare– i no hi pensem més: aquesta sembla ser la tònica entre els comentaristes polítics que més prop són o han estat de Convergència. Una cosa similar es dóna respecte de la corrupció en els altres partits (socialistes i també entre les esquerres) entre els comentaristes que els van seguir el corrent durant anys, és cert. Però els silencis respecte de la Ferrusola són més eloqüents.

Recordem-ho: el jutge li atribueix la direcció, des de la banca andorrana, de les finances ultraopaques de la família. Una família que ha evadit, diu la judicatura, fins a trenta milions d’euros. La directora financera era la mare dels set fills i del vuitè, el president Pujol, tal com escriu –el ‘vuitè fill’– Cristina Palomar en un llibre que és una ‘biografia no autoritzada’ de la Ferrusola i precisament titulat Això és una dona. ‘Biografia no autoritzada’ vol dir que l’autora ha treballat amb independència del personatge. El llibre no diu gran cosa de les finances de la família, que la biografiada dirigia, però sí que informa que a través seu entra Lluís Prenafeta a casa dels Pujol.  Veurem la Ferrusola – això és una dona a la presó?

Silencis eloqüents, sobre aquesta dona, també ara.  De què, sobre què, per què?  Barcelona és la capital del silenci. La discreció catalana, ja se sap, és sovint un tapar les vergonyes sota l’estora. Callem, callem. Ara resultarà que tot el que s’està desvelant en les investigacions judicials sobre els Pujol són només una qüestió familiar, res més. Res més?

Tal vegada aquest és el punt, una qüestió antropològica de pes. Aquest res més que no sigui el familiar. Significa una cosa decisiva: la família com a exemple clau de la patrimonialització mafiosa de Catalunya.  El pare que deixa fer, abduït per una visió ‘superior’ del seu ‘destí’ polític institucional i complint a casa potser només al llit, que set fills no es fan així com així; un pare-president del país que no vol saber res més de res, sense importar-li que dels set fills i filles no n’hi hagi cap ni un que no sigui corrupte. La mare, mestressa d’un regne construït a la seva mida, amb filles i fills com a exèrcit d’ocupació de les finances que es deriven de l’exercici del poder. La mainada, set germans, criada així. Digueu-li Shakespeare o House of cards amb fills.

Hi ha altres exemples familiars a la vora, com els germans Blasco al País Valencià, per exemple; i altres dones, la Barberà, o l’Aguirre, que han fet així mateix el paper de la mestressa que tot ho domina, sense fills i tot. Però poques com la Ferrusola han aconseguit que la majoria dels observadors polítics i culturals del seu propi medi no gosin dir ni fava ara que se sap tant d’ella. Una mare-esposa com la Ferrusola fa un pànic que no s’acaba.

El silenci dels anyells, potser en podem dir també.