La ferida d’una decisió mai presa: la batalla interna d’ERC a Barcelona es concentra en el vell pre-acord amb Collboni

No ha aparegut cap qüestió més gran de discrepància. Les eleccions internes d’ERC a la federació de Barcelona semblen destinades a convertir-se gairebé en un plebiscit sobre la presa de decisió de l’entrada o no al govern de Jaume Collboni. Aquest és el principal punt de fricció entre les dues candidatures que aspiren a formar la nova direcció: la d’Endavant Barcelona!, afí a la direcció nacional, i que aplega les cúpules de les dues llistes que van rivalitzar pel control de l’executiva en l’anterior congrés barceloní, i la de Dignitat Republicana, que reuneix militants enquadrats en els sectors crítics de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou.

L’enfrontament no té tant a veure amb la decisió final com amb la manera de prendre-la. El cas és que cap de les dues candidatures no defensa, a hores d’ara –si més no, obertament–, l’entrada al govern de Barcelona. Però els crítics han bastit la seva candidatura sobre la necessitat de votar-ho. Per això han proposat de convocar abans de l’estiu una votació en línia entre la militància per decidir si han d’entrar al govern, una volta hagin exposat el contingut del pre-acord. Es tracta, tanmateix, d’una entesa amb el PSC que Oriol Junqueras –en una entrevista a Nació Digital, durant la campanya interna del congrés– va dir que s’havia fet vella perquè la votació del juny de l’any passat s’havia ajornat sense data.

Contrapesos amb els socialistes

El pacte ha caducat, igual com han caducat els interessos tant dels socialistes com d’Esquerra. Una entrada al govern barceloní, enmig de la legislatura, podria donar una certa visibilitat a ERC però al mateix temps li dificultaria de desmarcar-se dels socialistes amb vista a unes municipals que seran decisives per a ERC, perquè faran visible si el partit ha aconseguit de contenir o no la davallada de vots del darrer cicle electoral, i seran la primera prova de foc per a la direcció de Junqueras. És difícil, a més, que ERC reconsideri la col·laboració amb el PSOE a Madrid, i tot fa pensar que mantindrà una entesa com a soci prioritari, no exempta de tibantors, amb el govern de Salvador Illa. Barcelona es presenta com l’escenari més favorable per a guardar distància amb els socialistes, especialment si es manté el malestar entre les bases que va originar el juny de l’any passat la votació del pre-acord.

Diverses informacions periodístiques d’aquests darrers dies, que indicaven que la direcció nacional d’ERC havia descartat definitivament de formar part del govern barceloní, han tornat a agitar el debat intern. “Qui ha pres aquesta decisió? I com? La militància ha de tenir veu i vot en les decisions estratègiques”, va piular ahir Creu Camacho la candidata de Dignitat Republicana. La candidatura que encapçala l’actual presidenta de la federació, Eva Baró, mantenia silenci oficialment mentre la direcció nacional ho refusava. “El que passi a Barcelona es decidirà a Barcelona i ho decidirà la nova direcció de Barcelona que surti del congrés”, va afirmar Isaac Albert, portaveu adjunt i vice-secretari general de Comunicació del partit.

Qui mobilitzarà més?

La federació de Barcelona d’ERC ha tingut històricament dinàmiques pròpies i sempre ha estat decisiva per a la governabilitat interna del partit. És on es concentren més militants: un miler. El juny de l’any passat, l’Orfeó Martinenc, on els militants havien de ser informats i havien de decidir sobre el pre-acord amb Collboni, es va desbordar tant com la direcció barcelonina. Les dinàmiques i els interessos vinculats al congrés nacional ho van condicionar tot, enmig de les negociacions del partit amb el PSC per a la investidura d’Illa.

L’afluència multitudinària d’afiliats va ser interpretada com un símptoma d’una possible oposició majoritària de les bases a entrar en l’executiu municipal i, si s’hagués fet efectiva, hauria estat un revés dur per a les aspiracions, després complertes, d’Oriol Junqueras de ser reelegit president d’ERC. Més encara amb Elisenda Alamany, líder del grup municipal, com a candidata a la secretaria general. Però la ferida continua oberta.

La votació es va esvair i els crítics l’han agafada per bandera, com un símbol de democràcia interna a recuperar. La clau és si aconseguiran de mobilitzar els mateixos militants que es van trobar a la cua de l’Orfeó Martinenc o si l’hegemonia de Junqueras acabarà de consolidar-se a la capital.