La feina de resistir

Fa dos mesos llargs que vivim enganxats a la informació mediàtica de xoc, un ruixat d’imatges i de titulars canviants d’assimilació difícil que els francesos en diuen informació ‘ansiògena’, denominació que ha anat fent fortuna des dels atemptats repetits per aquelles terres de fa més de dos anys. Si comptem l’atemptat de l’agost a Barcelona i la seqüela a Cambrils, amb el rerefons de Ripoll, encara fa més temps que vivim ansiògenament. L’ansietat, per tantes raons, per tants motius. Tots ho sabem, pocs se n’escapen. En aquest escenari les notícies que cada dia ens persegueixen deixen sovint darrere el teló fets capitals de l’autogovern intervingut. La feina de resistir és moltíssima. El tercer sector social no pot més.

És una de les realitats catalanes més consistents. Més d’un milió i mig de persones en condicions de pobresa, de malaltia mental, de drogodependència,  de les tres coses a la vegada i més, tenen en el tercer sector una font de subsistència. O la hi tenien, perquè ara, tot perilla. Parlem de més de 3.000 entitats (1.200 amb activitat econòmica i empresarial), de 92.000 professionals i de 348.000 voluntaris que atenen aquest milió i mig llarg de persones necessitades. Des del 20 de setembre s’han paralitzat els pagaments i les subvencions a causa de la intervenció econòmica de la Generalitat, unes subvencions que ja anaven amb retard.

Un costum, aquest retard, que en els últims temps ja ha collat massa el tercer sector social, sense el qual la cohesió de la societat catalana hauria estat molt molt més difícil. Però és que a més, ara, no han arribat els diners de les subvencions del 2016, de l’any passat. Paral·lelament, el conflicte polític ha aturat la convocatòria de les subvencions d’enguany, convocatòria que també anava amb retard.  

No parlem de poca cosa, ho saben els voluntaris, professionals, gestors i empresaris del tercer sector social. No es tracta de ‘caritat’, sinó de l’obligació democràtica de fer-se càrrec de les persones que viuen en la precarietat i la malaltia, com fa anys que fem.  Desenes de programes d’atenció a les drogodependències, de salut mental, de VIH, projectes de voluntariat social i d’igualtat efectiva entre homes i dones tenen avui un gran interrogant pel que fa a la seva continuïtat i dubtes, fins i tot, sobre com pagaran les nòmines i els deutes adquirits aquest any, mentre esperen les subvencions del govern que encara no han arribat, escrivia Elena Freixa dijous en un extens informe a l’Ara sobre l’abisme a què es veu abocat el tercer sector. En el mateix diari Francina Alsina i Joan Segarra, de la Taula del Tercer Sector, que ara forma part també de la Taula de la Democràcia, publicaven un article exigint a l’estat espanyol que desbloqui les ajudes perquè les entitats puguin garantir els serveis.

La Taula del Tercer Sector ha demanat a l’estat espanyol una partida de deu milions d’euros en l’actual situació. Per la seva banda, els treballadors del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies han denunciat que l’aplicació de l’article 155 per part del govern espanyol els deixa ‘en una situació d’incertesa legal i bloqueja l’activitat ordinària del departament’. El ritme dels esdeveniments ho fa tot incert, mentre els vulnerables –aquesta paraula que vol dir pobres i desassistits socials, per a no dir els oblidats— fan el que poden, resisteixen com poden. I els agents que s’hi dediquen, persones en contacte constant amb la pobresa i la malaltia socials, potser també acabaran malalts.

Aquestes ratlles potser contribueixen a augmentar la informació ansiògena, per bé que la intenció és una altra: la d’alertar sobre les exigències de la vida diària en els seus múltiples vessants que cal atendre com sigui.