06.07.2022 - 19:50
La moneda europea, a mínims de vint anys en relació amb el dòlar, encareix més les importacions d’energia, les primeres matèries i el cost dels transports, que es paguen amb bitllets verds, mentre afegeix pressió a la inflació interna.
Per si no hi hagués prou enrenou al nostre entorn econòmic, ve’t aquí que l’euro es va convertint en un maldecap més. Avui, la moneda única es troba sotmesa a una immensa pressió per l’anomenada “tempesta perfecta” que s’ha desfermat a la zona euro, entre la inflació, el temor creixent de caure en recessió, la guerra d’Ucraïna… i l’enorme fortalesa del dòlar. El motor principal i immediat de la caiguda de l’euro a mínims de vint anys en aquests moments en relació amb el dòlar, cal anar-lo a cercar en la lenta marxa del Banc Central Europeu (BCE) cap a la normalització de la seva política monetària i el contrast amb el ritme gairebé frenètic que sembla que vol imprimir la Reserva Federal dels EUA (Fed) en les pujades de tipus. De moment, des de començament d’any, l’euro s’ha depreciat respecte del dòlar de més d’un 9% i avui marcava un canvi d’1,0181. I això és bo o és dolent per a nosaltres?, ens podem demanar.
La veritat és que hi ha de tot. Per exemple, per a les empreses que exporten a països de l’àrea del dòlar és bo, perquè els preus dels productes catalans s’abarateixen per als compradors americans. Però la realitat ens diu que a la zona euro hi exportem més del 60% i als Estats Units i a l’Amèrica del Sud solament un 9%. Per tant, sembla que no seran pas majoria les empreses que s’aprofitaran de la situació. En canvi, les importacions comunitàries són sols d’un 50%, si fa no fa. Això vol dir que un territori com el nostre, que no té riquesa en el subsòl, ha d’importar petroli i primeres matèries, que sempre es paguen amb dòlars. D’aquí ve que la balança es decanti –sobretot en aquests moments de preus alts en tots aquests productes– clarament en contra de la majoria, perquè no fa sinó atiar els preus de fabricació interiors.
Per fer-nos una idea de la importància que té la caiguda de l’euro, com a afegitó de la crisi, tenim l’exemple del petroli. Habitualment, les pujades i baixades del preu del Brent ens arriben en dòlars. Bé, doncs en un any, per a nosaltres, les pujades que hi ha hagut són més altes, a causa de l’euro. Si en dòlars el barril de petroli ha pujat d’un 67%, en euros l’augment del mateix barril ens ha costat més del 82%.
I que pot fer el BCE? Hem de pensar que històricament s’ha posat un preu teòric d’equilibri per a l’euro –ateses les transaccions comercials entre ambdós blocs– entorn d’1,10 dòlars. Quan l’euro cau per sota, vol dir que s’encén un llum vermell i ara ja fa temps que el tenim encès. Passa que el vermell és com més va més intens. Per una altra banda, els analistes saben que el BCE es troba entre l’espasa i la paret, perquè ha d’apujar els tipus d’interès per tallar la inflació i impulsar la seva moneda i, alhora, donar suport a unes economies que les passen magres i que amb prou feines es van recuperant de dos anys de dificultats relacionades amb la pandèmia. I ha d’enfrontar-se, a més, a una zona euro on hi ha risc de fragmentació, és a dir, que el cost de l’endeutament augmenti molt més de pressa en uns països que en uns altres. La resolució d’aquesta qüestió a tres bandes és molt complexa, i això fa que alguns analistes pensin que la pujada de tipus a Europa no serà excessiva, una raó addicional perquè la diferència amb els EUA sigui més gran i faci guanyar més força al dòlar.
Aquesta és la cara financera de la qüestió. Però hi ha més. Als mercats d’ahir van fer molt mal dues notícies. Per una banda, la publicació de l’índex compost dels directors de compres (PMI) per Europa i, per una altra, la forta baixada de les exportacions alemanyes al maig.
“Caiguda històrica de les exportacions a Alemanya”, titulava Die Welt per informar sobre les xifres de comerç exterior del maig, les pitjors per al país d’ençà de la reunificació. “Per primera vegada des del 1991, la balança comercial alemanya és negativa”, admetia. I assenyalava dos culpables: la Xina i Rússia, els seus dos principals socis exportadors. La dada és molt seriosa. El comerç amb Rússia s’ha enfonsat d’ençà de la invasió d’Ucraïna, però va ser amb la Xina on Alemanya va registrar el dèficit més gran al maig, amb 8.000 milions d’euros. Les dificultats de la cadena de subministrament i les restriccions, a causa de la pandèmia, també hi pesen, en aquesta balança. Tot plegat és un “avís molt seriós sobre l’estat econòmic del país”. A més, Alemanya ja sap molt bé quins maldecaps li origina la dependència de les importacions d’energia. Per això tornen a preparar les velles centrals de carbó…
Sobre els PMI, l’informe global referit al juny assenyalava: “El fort deteriorament en el ritme de creixement de l’activitat empresarial de la zona euro fa créixer el risc que la regió caigui en un declivi econòmic el tercer trimestre.” La lectura del juny assenyala una moderació del creixement del PIB trimestral fins al 0,2%, i els indicadors amb vista al futur, com les noves comandes i expectatives empresarials de l’enquesta, indiquen una caiguda de l’activitat total els mesos vinents.
I ho reblava una dada: el sector manufacturer ja ha entrat en contracció, per primera vegada en dos anys, mentre el sector dels serveis ha tingut una forta pèrdua d’impuls de creixement per l’augment del cost de la vida. La despesa familiar en productes i serveis no essencials s’ha trobat especialment sota pressió, per l’encariment dels preus. I, mentrestant, la despesa i la inversió empresarial també van disminuint, en resposta a unes perspectives més preocupants i a l’enduriment de les condicions financeres.
Cal afegir que l’estat espanyol és el que en surt més ben parat, al juny. Segons l’informe, dels estats de la zona euro estudiats, és el que va registrar l’expansió més ràpida, si bé l’índex ajustat estacionalment va assenyalar el ritme de creixement més lent del març ençà. Però el fet és que les desacceleracions van ser generalitzades a la resta de les economies de la zona euro, sobretot a Irlanda i França, on els ritmes d’augment de l’activitat total van caure bruscament fins a assolir els mínims de setze mesos i catorze, respectivament.
Caldrà, en definitiva, a més dels indicadors habituals, seguir també de molt a prop l’euro, en el camí cap a la par amb el dòlar. Avui, això sembla indeturable.
