18.10.2020 - 21:50
L’any 1955, Claude Lévi-Strauss escrivia a Tristes Tropiques, el seu magnífic llibre sobre les cultures indígenes del Brasil, que els estudiants de la universitat de São Paulo tenien una curiositat universal. Volien saber-ho tot, però sols els semblaven dignes d’aprendre les teories més recents. Les grans creacions intel·lectuals del passat sols les coneixien per referències i no els interessaven gaire. Per contra, sentien enorme entusiasme per la novetat. Permeteu-me de citar textualment: ‘Als seus ulls les idees i doctrines no oferien pas cap interès intrínsec; les consideraven uns instruments de prestigi dels quals calia assegurar-se la primícia. Compartir una teoria coneguda amb altres equivalia a portar un vestit ja vist; un s’exposava a desprestigiar-se.’
L’observació de Lévi-Strauss no sols és aplicable a les elits dels països que abans en deien ‘en via de desenvolupament’ i que potser els esqueia més l’adjectiu ‘arribistes’ pel fet d’exhibir més aspiració que no pas solidesa. També serveix per a descriure les persones. Bona part de la meva vida professional ha transcorregut sota l’ègida de la ‘teoria’. He estat testimoni dels excessos i del frau que sovint ha comportat la dèria per una cosa tan heteròclita i indefinida com és la ‘teoria’. He conegut i tractat algunes estrelles d’aquesta constel·lació de prestigi –paraula que etimològicament vol dir ‘truc’ o ‘joc de mans’– sense deixar-me enlluernar i he vist com molts aspirants a la titularitat en algun departament del ram es comportaven exactament com els estudiants brasilers de fa tres quarts de segle. Als treballs de curs i fins als articles de revistes especialitzades, els motius es repeteixen de manera formulària, salpebrats de referències als mateixos teòrics de moda. En una època hem tingut miralls lacanians a dojo, en una altra ‘diferència’ i ‘alteritat’ pertot arreu, més tard cossos que importen i fins i tot que no importen, subalterns de tota mena, masculinitats i feminitats per a donar i per a vendre, posts- a balquena i trans- a cullerades. Alguns objectes d’aquest vassallatge són o han estat pensadors de mèrit; alguns altres són comodins que serveixen per a inflar una catxa i seguir el joc.
D’anècdotes viscudes en tinc a cabassos, però amb un parell n’hi ha prou per a donar una idea de l’ethos d’una època de degradació intel·lectual. Un teòric de relleu internacional i extraordinària facúndia dissertava intensament sobre el cinema de Rossellini quan, de cop i volta, va aturar l’exposició i confessà que no havia vist mai cap pel·lícula del director italià. A cop calent em va semblar d’un cinisme insòlit, però potser era una demostració pràctica de com les antenes d’un molí voltegen més de pressa quan a la mola no hi ha gra. Una altra vegada vaig assistir a una taula rodona en què la figura cabdal de la desconstrucció, vinguda expressament de París com les baguets que es transporten a Amèrica amb avió, va provar debades de fer algun calembour desconstructiu amb la idea del jetlag. Per aquell intent de subtilesa encallada devia cobrar un grapat de milers de dòlars.
Després d’anys d’embolicar la troca amb el fil del llenguatge, la conseqüència fou una reorganització de les disciplines humanístiques sense el llast del saber. Com al São Paulo dels anys cinquanta del segle passat, ja no calia conèixer els textos originals. N’hi havia prou de referir-s’hi de segona o tercera mà per a estar à la page. Amb el mateix esperit de l’aristòcrata que opinava que l’enuig de tenir fills podia encomanar-se als criats, una figura de les humanitats digitals –mancada de coneixements d’informàtica– va declarar que llegir les obres literàries era una feina subalterna, apta per a becaris i ajudants de recerca. Això evidentment fa escola. Fa uns quants anys, en una reunió per a assessorar una universitat de nivell, el director d’un departament va parlar-me d’un doctorand que pretenia escriure una tesi sobre Mimesis, una de les obres cabdals de la literatura comparada, sense llegir cap dels llibres que Erich Auerbach estudia en aquella magna obra.
Tan segur com que les lectures ens influeixen és que delaten la nostra edat. Certes lectures impregnen una època i desapareixen per un temps o per sempre. Els qui menyspreen la literatura d’altres segles acostumen a creure que els llibres no tenen cap valor intrínsec. No els jutgen per la seva penetració sinó pel reclam de la novetat, que sovint no és res més que l’efecte de la promoció, car no és original tot allò que llueix un elogi a la solapa.
Des de jove que arrossego una biblioteca considerable per aquests mons de Déu. Una part ha travessat l’Atlàntic, fins i tot dues vegades, una altra ha recorregut els Estats Units de costa a costa, també en totes dues direccions. He passat hores incomptables regirant llibreries de vell i parades de llibres en un grapat de països; podria, com Walter Benjamin, escriure tot un assaig sobre les vegades que he empaquetat i desempaquetat la meva biblioteca, sobre l’angoixa de decidir quins llibres transportar i quins deixar enrere com bestioles abandonades. De vegades rumio amb pesar la quantitat d’hores que he consumit així i com la passió pel paper imprès, o més exactament la seducció de la promesa que emana dels títols, m’ha ‘pastat’, per dir-ho a la manera de Mercè Rodoreda. Hi ha moments que, quan poso la mirada sobre els rengles de llibres que entapissen les parets de casa, em pren el vertigen de considerar que, al meu ritme de lectura, no tinc prou anys per a intimar amb molts d’aquests vells coneguts.
Diuen que les amistats arriben en el moment adequat. Amb els llibres passa això mateix. Hi ha lectures que ens captiven després d’anys d’haver-les encetat per primera vegada. O no estàvem a la seva altura o l’esperit no hi convergia. Potser les circumstàncies no eren adients o la nostra atenció s’afanyava en una altra banda. Llibres que ens havien enardit de joves ens deixen indiferents en rellegir-los de grans. O ens deixen el regust agredolç d’una sensibilitat periclitada. Hi ha llibres per a cada etapa de la vida i llibres per a totes les etapes, llibres que ens parlen amb un llenguatge diferent a cada cruïlla. De vegades passen anys fins a copsar l’efecte d’una lectura, igual que no ens adonem de les conseqüències d’una decisió que en el seu moment ens semblava insignificant o revocable. Diguin què diguin sobre les lleis de la història els partidaris del materialisme dialèctic, la sort o la dissort de les persones i dels pobles moltes vegades penja d’una acció o una omissió. Hi ha causes acumulatives, però també moments definidors. És per això que la vida té drama i, com els personatges de la tragèdia, ens n’adonem en havent fet tard, quan les cartes del destí ja són jugades.
El crític francès Roland Barthes parlava d’una ètica de la lectura. A primer cop d’ull pot semblar banal, però per poc que s’hi pensi es veu que és una idea multivalent. D’antuvi es pot entendre en el sentit de la responsabilitat del lector. Hi ha una deontologia de la lectura que exigeix d’esmerçar tota l’atenció que demana l’obra, sense forçar-la a dir allò que no diu, sospesant allò que diu i la manera de dir-ho i respectant el context. No tota la lletra de motlle té la mateixa complexitat, per més que l’alfabet sigui el mateix i els mots, d’un en un, resultin familiars. Però Barthes al·ludia a una altra ètica, la que aconsella triar curosament l’objecte de lectura. La brevetat de la vida obliga a jerarquitzar les experiències en què invertim les hores disponibles. Tant si ens n’adonem com si no, cada vegada que prenem un llibre a les mans (o quan no en prenem cap) fem una taxació de l’univers de lectures possibles. Potser no cal anar a l’extrem de capgirar el materialisme de Ludwig Feuerbach afirmant que som allò que llegim; però és lícit de modificar la dita popular proposant sense reserves: digues-me què llegeixes i et diré de quina pasta és feta la teva ment.
La pedanteria té la pell molt fina i per principi veu la palla a l’ull d’altri. Ara ens diuen, per exemple, que Barcelona perd vigor cultural i se cerquen responsables. A Barcelona i no sols a Barcelona s’hi hauria instal·lat una cultura del plany. Però les grans crisis socials no són cosa d’un dia, sinó que provenen de decisions molt anteriors, preses persona a persona en la intimitat de la consciència, contribuint totes a l’aparença d’una fatalitat ambiental. L’ús que fa cadascú de les seves possibilitats acaba establint el to de la societat. Allò que fa poc exportable la vida intel·lectual catalana no és pas cap tendència conservadora a reciclar productes obsolets –la indústria catalana del llibre engoleix indiscriminadament les ‘novetats’ amb criteris de vegades tan indigents com el preu de la traducció–, sinó la por de sondar els oceans del pensament sotmetent els pulmons a la pressió de segles, la basarda de moure’s entre els peixos insòlits que viuen a les profunditats, abans de declarar amb displicència de boia que la mar és plana i tota del mateix color.
