La família com una illa

“Puc tenir amb ella un contacte ambiental, com si encara fos a dintre seu, puc respirar amb els seus pulmons i, de puntetes, mirar de treure una mica els ulls pels seus ulls.” És Toni Sala, aquest cop a la tercera part d’Una família, la que dedica a la seva mare, “ella”. Sóc incapaç d’adjectivar el relat-retrat que en fa, seria com enredar-me a valorar com era la mare de l’autor, però és la part del llibre que m’ha interessat més, perquè la mena de mare del retrat-relat no és una mare-mare d’aquelles de llibre escrit pel fill que es desfà en elogis i brots d’emocionalitat de vegades morbosa, sinó que és una dona, una persona amb els seus maldecaps, penes, mancances, alegries, tristeses i necessitats d’individualitat, i això, escrit pel fill, fa el doble d’efecte, perquè l’esforç que has de fer per parlar d’algú com a persona independent que té la seva pròpia vida quan per a tu ha (havia) de ser el centre del món em sembla esgotador. No em dec explicar gaire, però és que Sala ha necessitat mitja vida i 61 pàgines per fer-ho, així que no me’n puc haver sortit de cap de les maneres en tan sols un paràgraf, l’haureu de llegir, per entendre-ho.

Hi ha un moment que Sala parla d’una mena de tristesa que li ve quan pensa en la seva mare, i és un fragment que he rellegit unes quantes vegades perquè conté aquella mena de veritats epifàniques que de vegades s’escriuen pensant en un mateix i que un cop són en un llibre passen a ser esclats de llum per a qui les llegeixen; aquella frase que els que escrivim salivem quan ens la diuen: “Has escrit el que penso però mai no he sabut com dir.” Escriure ve a ser això, també.

“Ja no tinc la precisió de fa trenta anys però tinc la precisió més afinada. Ja no pateixo amb la intensitat perillosa d’abans però detecto millor el patiment. Els anys són distància.” Els anys són distància. En una entrevista Sala va dir que havia pogut escriure aquest llibre, que feia anys que tenia pendent, perquè els seus “protagonistes” són morts. Qualsevol que el llegeixi ho entendrà de seguida. No et pots imaginar cap dels tres “personatges” retratats (pare, avi, mare) llegint-lo, però sí que pots imaginar que el “llegeixen” ara que no hi són, i que s’hi troben, que el seu fill, el seu nét, els ha sabut perfilar gràcies al seu ofici i també al pas dels anys, a la distància.

La distància. No fa gaire vaig llegir un elogiadíssim llibre que una autora italiana va escriure sobre la seva infantesa en família, una mena de La meva família i altres animals de Durrell però potser més passada de voltes, i em va semblar un “exercici” simpàtic, una lectura d’aquelles que distreuen i animen, que encomanen les ganes de viure menys capficats, però que no anava gaire més enllà perquè estava narrada tant des de dins que no podia. Parlo de Planimetria d’una família feliç de Lia Piano. Segurament Piano no pretenia el que jo li volia veure escrit, hi vaig entrar per una porta equivocada. Però si ara l’esmento és perquè a Una família hi he trobat el que buscava a Planimetria, el que ara busco si un escriptor es llança amb un coratge que envejo a escriure sobre els seus. El problema és aquest buscar, que no és problema, en el fons.

Sóc conscient que no estic sent gaire endreçada, que cada paràgraf va a la seva en aquest article, i que en resultarà una mena de patchwork que cadascú entendrà com li sembli o li convingui, i m’està bé. M’interessa això, precisament: que no m’ho donin tot tan cuinat, que els lligams entre els diferents ingredients d’un text no siguin tan evidents, tan visibles, que calgui aturar-se i rumiar-hi i que el que en resulti, d’aquesta pausa per pensar, sigui diferent en cada cas, en cada lectura. Això amb un article és complicat, però ho empaito una mica. Per això ara me’n vaig a El llibre de l’estiu de Tove Jansson, un clàssic escandinau del 1972 on tenim la Sophia, una nena a qui se li acaba de morir la mare, passant l’estiu amb la seva àvia, una dona força eixuta que salvant les distàncies se’m lliga amb la mare de Toni Sala.

Hi ha un moment que l’àvia de la Sophia, arran de la visita d’una nena amiga de la néta, pensa (la novel·la transcorre en una illa remota del golf de Finlàndia): “Una illa pot ser un lloc espantós per a algú que vingui de fora. Tot ja està fet, cadascú hi té el seu lloc, i la gent és tossuda, tranquil·la, autosuficient. En aquest entorn tot funciona segons uns rituals estrictes fets a còpia de repeticions, i, paral·lelament, els habitants passen el temps d’una manera tan capritxosa i fortuïta, com si el món s’acabés a l’horitzó.” Amb la lectura d’Una família encara tan present penso que una família és una illa, i que la Sophia necessita aquella àvia eixuta per refer-se d’haver perdut un tros d’aquesta illa, per aprendre a caminar pel terreny que li queda…, i que amb això en tingui prou.

Quan ve algú de fora a la família, aquella mirada que ho abasta tot amb els ulls nets ens incomoda perquè pot veure el que fa anys que donem per bo perquè és illa, però que en realitat potser no ho és, o perquè ens pot fer pensar fins al punt de fer perdre l’equilibri sobre el qual se sosté l’estructura familiar, que sol ser fort i fràgil alhora, fort perquè la sang, fràgil perquè la sang. La família, sigui com sigui, és la nostra illa i l’hem de defensar dels bandits, perquè tothom qui arriba de fora d’entrada ens inspira desconfiança, i podem arribar a cometre els errors més colossals perquè la família, perquè la sang.

I llavors me’n vaig a Mare of Easttown. La sèrie de Kate Winslet a HBO que representa que explica la investigació de l’assassinat d’una mare adolescent però que vol anar més enllà i retratar-nos una dona, policia, mare i àvia, la Winslet i tota la seva òrbita familiar, la seva illa amb els seus bandits. No n’explicaré gran cosa perquè no tothom la deu haver vist amb la pressa que ho hem fet a casa, només vull dir una cosa sobre l’“ambient” de la sèrie. A Mare hi pesa l’aire, hi costa respirar, i és per això de l’illa que deia Tove Jansson fa gairebé cinquanta anys, per la cosa insular, per aquesta actitud a la defensiva que tenen les famílies esquerdades, que ho són totes en més o menys mesura. Les esquerdes només les poden veure i comentar els que les han vistes des de sempre, perquè la seva mirada les ha amorosides i per tant es pot dir que o bé no les veuen o bé les tenen integrades al seu paisatge diari. Si arriba algú de fora, el bandit, i els ulls se li escapen cap a les esquerdes, tothom s’endú la mà a l’arma que tingui més a prop per activar l’autodefensa. Això es respira a la sèrie de la Winslet des dels primers minuts, o més aviat, es mastega, i hi ha moments que penso que hi ha tanta solemnitat que ofega i fins i tot emboira la vista de l’espectador.

Em passa, potser, com amb Sala i Piano, que li demano a Winslet el que em dóna Jansson, que m’ho deixi tot menys cuinat, que em reservi un espai per fer-hi jo alguna cosa, quan miro o quan llegeixo. I seguiria trenant aquests tres llibres i aquesta sèrie, escrits des de llocs i temps ben diferents, però que tenen fils comuns o jo els hi trobo, perquè són aquests els fils que busco, perquè és així com me’ls miro o llegeixo. És perillós llegir buscant, sempre és més recomanable posar més pes en el verb trobar, però no és una cosa que sempre es pugui triar. Tothom llegeix des d’una illa.