La (falsa) roda de l’hàmster

La convicció demòcratica de Fachín, no independentista, però valent davant la comoditat aburgesada-equidistant de Iz, i dels Comuns és d’agrair.
Però… aquest segment, no hagués hagut d’estar més treballat des de 27/09/15, via Súmate, sobretot, amb l’acompanyament dels partits sobiranistes? Tinc la sensació que les raons materials quan a benestar social havien de poder convèncer, si més no, fer dubtar, l’espanyolisme rampant de Besòs / Baix Llobregat, que ara se n’anirà en braços de C’s.
No serà que no s’hagués comentat en aquests i d’altres forums.
En tot cas, el pecat de la falta de competència i/o valentia per part dels nostres dirigents ha estat purgat amb la penitència de presó i exili. Mereixen -encara- la nostra confiança, més crítica, perquè ho hagin fet millor o millorable, la decència i la dignitat, els salva. Virtuts que són absents en els que han permès, per activa, per passiva, la intervenció de les nostres institucions.

La diferència de tracte en aquestes eleccions entre els partits sobiranistes, caldria dir republicans, i els unionistes, potser en podríem dir monàrquics o franquistes, és tan grossa que no caldria ni esmentar-la. Penseu que el ridícul de les prohibicions és tan gros que han arribat a prohibir el color groc. És un esperpent. Per això cal estar molt tranquil. En realitat, no són unes eleccions. És el referèndum que no van voler fer a bones i ara els toca organitzar-lo a contracor. I cal guanyar-lo. En escons i en vots. Res més que això. Està clar que Oriol Junquera no pot fer campanya i ballar a la sexta com fa Iceta perquè està tancat a la presó. Per esmentar-ne un. O el President Puigdemont, a l’exili, o els de la CUP, a qui els veten propaganda electoral a TVE. Només s’ha d’anar, d’avui en vuit, votar i esperar els resultats. Ells tenen al·lèrgia a la democràcia. Per això ens cal una gran voctòria. Incontestable. Ja ens diran que ens hem equivocat. Si poden.

L’estratègia de l’estat és el punt de partida. Si el nostre és exigir la independència, ens donaran autonomia. Si demanem sobirania (que no independència) ens donaran la mòmia de Franco. En això juguen.

El que em sembla impossible de creure és que Puigdemont no expliqui dia sí i dia també, i sense cansar-se, en una conferència de premsa que no pot ser que hi hagi unes eleccions amb presos polítics en l’europa del “gairebé” 2018. Jo no vull estar en aquesta Europa, i vull que el meu president també comuniqui i faci saber a tothom que molts pensem que, o ens escolten, o marxem directament. De veritat que Puigdemont no pot dir segons quines coses? Què faran, decidiran extradir-lo? Si és així, millor: que se’ls destapi la careta.

Completament d’acord. En aquestes eleccions trobo que el de menys és el programa de cada partit (programes que ningú no es llegeix, només els periodistes). Ja som grandets per saber com és cadascú i aquesta vegada, el més important, l’únic important, és assolir com a mínim la majoria d’escons i, és clar, si pot ser la majoria de vots. No em puc ni imaginar un govern dels colons lerrouxistes (no els titllo del que penso que són per no complicar-me la vida). Es tracta de dir-los a la cara que, per molt que tanquin els ulls, com les criatures, els independentistes no desapareixerem. Estem en guerra i el la guerra hi ha batalles que es guanyen i batalles que es perden. I de les que es perden cal aprendre’n per atacar en el moment oportú amb una estartègia diferent. Estic convençut que en els propers dos o tres anys passaran coses i coses bones per als catalans. Espanya és encara un Estat que té força, però els partits que el manegen estan podrits i no sabran gestionar res del que els ve a sobre (impagament del deute, retallades dràstiques de les pensions, tensions territorials pel finançament…). El 21D és el dia del cop de puny a la taula i mostrar-los que encara hi som i que encara som més. L’unionisme fa molt de soroll i ostenten els diners que es gaste. Naltros hem de ser discrets i eficients. I d’això en sabem.

Primera cosa: quan algun unionista digui que un partit o líder independentista no parla clar, la resposta és que els unionistes els han prohibit parlar calar.
Segona cosa: aqui njo hi ha cap roda de hamster . Si guanyem el dia 21 farem un gran pas endavant, que ara poca gent s’imagina. Haurem rematat la nostra legitimitat en condicions impossibles.
Si en canvi perdéssim no ens quedariem allà mateix sino que retrocediríem 50 anys en tots els sentits . I sí. He escrit 50 i no 40 amb tota la intenció.

Doncs per a evitar el perill de la desmotivació, hi ha tot un seguit de campanyes i eines de les que em permeto la llicència de publicitar-ne unes poques. Només gent pro-indepe al darrera, òbviament.

Raons per a la República. http://www.raonsxrepublica.cat Un grup de gent es dedica a respondre qualsevol tipus de dubte sobre la independència. Via xat. Des-de casa o via mòbil.

Birres per la República. Un compte de twitter (@birresrepublica). Semblant al anterior, però en viu en un dels molts bars adscrits a la iniciativa, inercanviant opinions i resolent dubtes al voltant d’una birra.

Cartells per la República. @CartelesxRep, un canal de Telegram i una web (www.resistenciadigital.cat) amb una tona de cartells. I una convocatòria per a encartellar aquest proper dissabte 16D arreu. Fins i tot tenen un hashtag a twitter d’allò més encoratjador: #EmpaperaStorm.

Si voleu involucrar en qualsevol d’élles, sereu benvinguts.

De ben segur que hi ha d’altres iniciatives similars. Les publiciteu, sisplau ?

No ens desmovilitzem !

Jo crec que ERC, PDECat i CUP no van fer un bon plantejament des d’un principi.
No els culpo, doncs els fets d’octubre, en que hem pogut constatar que l’Estat espanyol pot arribar fins on calgui per impedir la independència de Catalunya i que la UE mira cap a un altre costat davant la brutal repressio política, judicial, policial i mediàtica, ens han deixat a molts descol·locats i en estat de xoc.
Aquest estat de xoc i amb la principal preocupació posada en les persones que injustament estan patint presó o exili, unit a la pèrdua del control dels temps, va fer que l’estratègia dels partits independentistes no fos clara des d’un començament.
No em fico en si havien d’anar junts o separats. Ja m’està be com s’han presentat. Pero, tal i com vaig comentar al seu dia, aquesta decisió hagués hagut de derivar després de decidir quin era l’objectiu politic i quin sentit li donaven a aquestes eleccions.
Entenc el que diu Vicent Partal sobre el fet que els partits no tenen llibertat per exposar els seus plans de futur. Jo afegiria que son uns plans molt difícils d’establir, doncs ara mateix depenen molt del que faci l’autoritarisme espanyol i la interessada UE.
Per aixo, jo hagués establert uns mínims objectius comuns i hagués dit, amb tota franquesa i claredat, que no estan en disposició de comprometre’s públicament amb res mes. I quins punts mínims o objectius politics podien haver acordat?
1) Rebuig a l’aplicació del 155: aplega el vot de ERC, PDECat, CUP i CeComu. Per a mi, aquest hauria de ser el principal plebiscit davant la mirada de la UE. El principal missatge a enviar al món. I crec que el guanyaríem de forma clara.
2) Recuperació de les institucions perdudes de forma ilegitima mitjançant el colp d’Estat de Rajoy i el Senat.
3) Suport popular a la Republica. Un segon plebiscit que seria important poder-lo guanyar en vots.
4) Recolzament politic a les persones que estan empresonades i exiliades. Aixo no vol dir que aquestes persones hagin de restituir el govern anterior o no. Ja es veurà. En aquests moments no es pot prometre res.
I com que els principals objectius es mesurarien en vots, ja m’estaria be la formula d’anar separats. Pero caldria sobretot mostrar una unió del bloc democràtic enfront el bloc autoritari o del 155.

Tothom que té la capacitat de pensar mínimament estarà d’acord que a Catalunya hi ha convocades unes eleccions, il·legals, il·legítimes i immorals però després de la brutal repressió del 155 ha quedat clar que era l’únic camí que quedava a l’independentisme català per seguir viu i amb la possibilitat de tornar al poder que ens van prendre després d’un cop d’estat i revertir la situació angoixada que ens ha tocat viure. El que potser no tothom era conscient que tal com es faci la campanya electoral per part d‘aquest bloc, poden perjudicar a les persones que encara estan preses per la dictadura actual o els que estan a l’exili. Les persones candidates d’aquestes formacions han d’anar molt de compte en el que diuen perquè la llibertat d’expressió en aquest estat és una fal·làcia i una expressió poc curosa pot provocar encara més problemes per als polítics represaliats i també conseqüències molt negatives pels que les diuen. Ara ja es fa córrer que el jutge del tribunal suprem espanyol, ha demanat informació a la guàrdia civil per buscar proves per encausar a diversos membres de les candidatures independentistes.Aquestes consideracions vénen a tomb pel fet que cal mesurar les crítiques entre polítics independentistes fent demandes que ara, pel que acabo d’explicar, no es poden concretar més.
En definitiva, ni hi ha eleccions lliures, ni s’ha respectat la llibertat d’expressió, ni tothom hi pot concórrer amb les mateixes condicions econòmiques –és escandalós l’informe que ha fet arribat Julian Assange sobre el finançament de Ciutadans- ni polítiques en general i, dins del camp polític independentista, no és el mateix que uns caps de llista puguin sortir en tots els mítings del seu partit, encara que sigui de forma virtual a través de Skype, que no poder-ho fer de cap manera. És evident que tots aquests impediments afectaran els resultats de les eleccions i per això ja podem dir clarament que són unes eleccions completament anormals però que tot i això, el bloc independentista hi ha d’anar i guanyar per una majoria clara si no volem tenir el 155 sobre el nostre poble per sempre.

L’endemà de la declaració de la republicà el govern va prendre la
decisió d’ignorar al poble i decidir en el seu lloc la mort de la
republicà acabada de declarar.
Les raons poden ser mes o menys bones però el fet és aquest.
L’editorial pot ser encertada o no però el que està clar és que no
podem confiar en aquesta gent que ara es presenta, pel que ja han fet
i pel que no poden fer per les pressions que l’editorial esmenta.

S’ha de guanyar les eleccions, no per la republicà sino per l’autonomia.
S’ha de fer president en Puigdemont per anular, encara que només
sentimentalment el 155.
S’ha de destituir aquest govern acabat de posar per un altre de net,
per nosaltres i per l’influencia dura de Madrid.

Amb aquest govern, podrem recuperar l’autonomia i d’aquí a 50 anys,
després d’aquest bombardeig, intentar-ho de nou.
Per que tenim el poble, però no tenim cap líder.

I sobretot hem de ser-hi perquè defensem la racionalitat davant del mal govern. El procés sempre ha estat la sortida, la crítica, la resposta al mal govern. Una visió possible, pràctica i nova. Si Espanya permet un mal govern incrustat i permanent en la seva història, nosaltres oblidem Espanya i fem Catalunya. Aquest contrast no ha de mancar mai, i ara ha d’esdevenir concentrat. Al final, la dinàmica de les coses acabarà escollint què es llença al calaix del subdesenvolupament, i que es manté entre les apostes viables. Escollim entre ser Grècia o Dinamarca.

O sigui que resulta que els consellers excarcerats no són lliures de dir el que vulguin?, que el jutge, que és un tipus que ha de judicar fets consumats, els ha prohibit expressar el seu pensament?, que no poden parlar “de segons quines coses”?. Si és així, ho passen del jutge o no s’haurien d’haver presentat, no ens fan cap favor. Sí que es pot entendre la repressió que pateixen, el que no s’entén és que no deixin pas a gent més lliure, i si no hi ha recanvi és que el moviment independentista no és prou madur. Estem tips d’escoltar del Sr. Junqueras allò tan repetit: si ens tanquen, després de nosaltres en vindran uns altres i després uns altres,… Si aquestes eleccions l’estat les ha dissenyat per fer impossible la victòria de l’independentisme, perquè els hi posem tan fàcil?, no es pot ajupir tan el cap després de tot el que hem passat. Algú ha llegit l’article de l’Enric Juliana d’ahir ? http://www.lavanguardia.com/politica/20171212/433597521648/subjetivismo.html
No estic disposat ha admetre que els ciutadans lliures no puguin canviar l’estat de les coses perquè hi ha un mur inexpugnable d’interessos que ho impedeix, això és un menyspreu total a la llibertat, a la democràcia i a la humanitat, és d’un sarcasme insuportable.

Molt d’acord: “…En aquest context, crec que fer acusacions fàcils i criticar els partits independentistes dient que no parlen clar és injust.”

Però també és “injust” (si els objectius són els mateixos), no el que no poden dir, sinò el que diuen en marcar els perfils pròpis atès que van separats. I aquí no hi compte l’ombra del 155. No podem perdonar qui entra en el joc de la divisió que preten l’estat d’excepció.

No podem disculpar-los quan hom diu que el meu vot és el vot útil, o que jo sóc la garantia, o que es facin podiums del patiment entre presó i exili…. No! Són criteris excloents. No sumen. I això si que els és imputable i genera desconcert. Una cosa no treu l’altra.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!!

‘Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años.’ ‘El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo’). [Azaña].

Ens han bombardejat altra vegada i amb tècniques militars estudiades per deixar l’enemic desmoralitzat (Ex Coronel M Inglés).
El monstre ens ha amenaçat amb sang al carrer. En campanya electoral no tenim les televisions espanyoles que a tota hora ens calumnien. Ni ens deixen parlar de presos polítics.
De fet vivim en una tupinada perpètua i constant.
I seguim lluitant tristois però engrescats per un nou País on no sigui delicte parlar la nostra lléngua i on, sense dèficit fiscal aterrador, la sanitat, l’escola i la cultura siguin de primera qualitat.

Jordi Pedemonte, 6:36, com l’estat, és inhumà i té el cor de pedra.
Però nosaltres encara treballem per la llibertat de Catalunya.

Gràcies Vicent! dés del sofà de casa és fàcil ser revolucionari i no patir per les conseqüències. Qui vol escoltar, sent. Ningú dels partits republicans ha dit que renunciin a res, però és lògic que amb el que els pesa a sobre, siguin intel.ligents i no posin en safata a l´Estat el seu empresonament. Prou tenim amb els que encara hi són, i els que romanen exiliats. Ja ens han escapçat prou, no volem perdre més líders, els necessitem a tots. Ara mateix el que hem de fer és anar a votar i guanyar. Després recuperar la normalitat institucional, i finalment caminar cap a la República de la manera més efectiva. Ara ja sabem qui és l´Estat Espanyol, ara ja sabem que Europa no farà res fins que no tingui més remei. Per tant, estem sols i hem de ser molt intel.ligents. Amb pit i collons ens esclafaran i ningú s´inmutarà. No podem perdre el sentit de l´oportunitat. No podem perdre el capital humà que hem aconseguit, ans al contràri, l´hem d´augmentar. I no ho farem si anem a les braves i l´economia es resenteix al punt de fer mal a la gent més feble. Haurem d´aprendre a caminar en la corda fluixa, en l´equilibri d´avançar sense trencar la base troncal de la pau social.

Moltes gràcies Vicent,
Malgrat tot els republicans es mobilitzen de nou, per què la independència té bona salut.
Ahir vaig assistir com a voluntari per apoderat el dia de les eleccions. Hi havia entusiasme i responsabilitat, i de força combativa no en mancava. Normalment al districte s’aconsegueix reunir un nombre estable de voluntaris per a interventor i apoderat, ahir n’hi havia tres vegades més. Personal suficient per cobrir totes les meses i encara en sobraven.
Altra cosa serà la batalla posterior quan els recomptes dels partits no coincideixen amb l’oficial. No podem esperar altra cosa de gent ufana i soberba que han intrigat contra els catalans, els han colpejat salvatgement, els han enganyat durant quaranta anys O ho han intentat al menys. I que en definitiva faran el que voldran perquè tenen la violència a flor de pell. Tot i que jo pense que la pluma acabarà guanyant a l’espasa.

La qüestió no és si els nostres polítics poden o no dir les coses ara. La qüestió és que un cop acceptat el 155, rebutjada explícitament l’unilateralitat i acceptades aquestes eleccions il·legals, tampoc no podran dir-les després ni, molt més problemàtic, fer res en defensa de la república sense arriscar-se al mateix que ara. L’unionisme (monàrquic o no, Sr. Partal) els ha tancat en una gàbia, i un cop acceptada la gàbia, amb roda o sense, no hi ha cap possibilitat de moure’s del lloc. El “mal menor” d’acceptar unes eleccions il·legítimes per por que governi l’unionisme ha fet que entressin a la ratera tot sols. L’espantall de C,s ens ha empès a dins, acceptant un joc on perds tant si guanyes com si no. Si perden ho tenim fotut, però si guanyen governaran amb les mans lligades, amb el pressupost intervingut i amb l’unionisme legislant desde Madrid amb el TC sempre a punt per donar-los la raó.
Ara ja és tard, però a l’error transcendent de no haver defensat la república quan era possible (el cost de no haver-ho fet serà immensament més gran que el d’haver-ho intentat) cal afergir-hi el no menys garrafal d’haver acceptat aquestes eleccions el mateix cap de setmana de proclamar la república.
Votaré el president. No per la persona. Encara menys pel partit. El votaré perquè, malgrat ell mateix, representa la legitimitat de la república catalana que no ha sabut defensar, però que nosaltres no estem disposats a deixar-nos prendre sense lluitar.

Estic amb el que diu en Victor Gonçal.

Crec totalment (vull creure) que va ser de bona fe, no per manca de convicció, per haver-se cregut les paraules dels hipòcrites de la UE, per patir per la gent davant una possible repressió el dia de la proclamació (i dic possible perquè potser va ser un “farol” de poker per veure d’atemorir el govern legítim de la República).

Però per mi l’error va ser donar aquells 30 o 60 dies per a negociar, deixant en suspens la República en el mateix moment de la proclamació.
Això es va interpretar com una mostra de manca de convicció per part de la UE, i els hi va fer respirar alleugerits, tornaven la pilota a “asunto interno de espanya”.

No se que hagués passat,, però si passava alguna cosa la UE s’hagués vist empastifada i implicada. Ara mira cap un altre costat o es comprada (Junckers) amb títols de Doctor Honoris Causa o Príncep d’Astúries.

Ara cal votar, no hi ha alternativa, i cal votar al President per tornar a demostrar que Catalunya està amb ell i el seu govern.

El lloc on ens hem posat no és pas una roda de hàmsters, és una roda d’esclaus. La roda d’esclaus era una gàbia rodona, semblant a una roda de hàmsters on s’hi posaven esclaus i els feien moure a fuetades. Aquestes rodes eren el motor de les grues amb les que aixecaven les grans pedres per les construccions. Nosaltres el que estem aixecant es Espanya. Es per això que en Rajoy esta dient a Espanya que no facin boicot als productes catalans: Els interessa que siguem productius. Un esclau que s’amputa les mans no serveix per a res. Es una forma d’alliberar-se. Em direu que pot ser que el matin per que es converteix en una carga. Doncs si, però morir es un altra forma de llibertat. Recordeu Numància. Si més no van salvar l’honor.

La situació és realment de sinistre total, això és evident.
Resulta evident que aquestes vergonyoses eleccions són una imposició d’España per tenir l’excusa de poder esclafar-nos “democràticament”, i no dictatorialment com ho estan fent des de l’inplantació del 155.
Ningú de l’independentisme hauria d’haver fet cas d’aquestes eleccions. Boicot i lluita al carrer era la única resposta digne i coherent. Fins fa pocs dies jo no tenia ni la més mínima intenció de votar.
Però vaig anar a Brussel·les i vaig parlar amb un dels consellers exiliats, amic i company. Només a partir d’aquella conversa vaig decidir votar.
Però resulta clar que els polítics independentistes, tota la majoria independentista que teniem fins que España va decidir suprimir-la, es van equivocar. En el moment decisiu, el moment clau, el moment final, el moment de la glòria… es van fer enrera i van acotar el cap.
I amb el cap acotat, els clatellots cauen l’un darrere l’altre i cada vegada amb més força, i així estem. Tants anys de lluita i a l’hora de la veritat ens vam fer enrera…
Votaré sense cap esperança, perquè ningú, cap independentista, m’ha dit què farem el dia 22 de desembre si guanyem. Votaré només per la dignitat dels presos i dels exiliats, i per la memòria dels qui van defensar la democràcia contra els criminals de les policies españoles el dia 1 d’octubre.
I que Déu ens agafi confessats.

Aquestes eleccions no han estat dissenyades de cap manera. La gran fatalitat de la política espanyola, està en aquesta incapacitat de dissenyar massa res. El fet que uns candidats estiguin empresonats, evidencia la incapacitat de cap disseny polític. Coneixem cap país europeu o occidental amb candidats empresonats? Cap sistema polític com déu mana es permet un cul de sac de tal magnitud. Per això mateix no estem donant voltes, com els hàmsters. El que està passant marca història, i tindrà més conseqüències de les que pensem.

Per descomptat que els vots i el domini o no domini del Parlament són el més important, però jo consideraré un èxit brutal de l’independentisme guanyar les eleccions submergits en un claríssim estat d’excepció, que no tan sols ho és, sinó que és un estat d’excepció amb tota la mala llet que poden expel·lir. Si ara no són capaços de guanyar-nos utilitzant lliurement totes les seves perversions, possiblement algú els obligarà d’una manera o altra a negociar, i això serà la seva derrota més gran. Tots els seus cants de sirena callaran d’una vegada, i el somniat govern de la Generalitat que tanta humitat li crea a aquella dona, l’haurà de continuar somniant per sempre més.

Jo sóc dels que penso que les eleccions les tenia que haver convocat Puigdemont, va tenir una rebel·lió o quelcom que no sabem i finalment va desistir. Jo i crec que molts que ens agraden els números ben fets voliem eleccions desde el 1O a la nit, voliem jugar el partit de tornada, no tenim por a les urnes oi?.. per molta llei escrita que hi hagués, la gent va primer, i si 2 milions de persones no venien a l’1O, se’ls tenia que fer sortir de casa d’alguna manera, se suposa que també havien de pagar impostos a la República no?…

Imagineu-vos l’escenari si ho hagues fet.. no tindriem cap República a l’incubadora ni cap lleig internacional encara, i probablement la EU del nostre costat.. però tindriem control absolut.. potser gent a la pressó per l’1O.. i segurament tothom hauria carregat contra ell i els seus, per treure’n profit com estan fent ara…

No culpabilitzaré a ningú.. cadescú que tregui conclusions..

No sé qui es va inventar això dels hamster però no tenia visió històrica de l’independentisme.. molt mal exemple.. pobrets hamsters..

Victor Gonçal (10.14), l’has clavat. Per això ara és tan important parlar molt clar, sense paternalisme. Els que ens han de liderar han de plantejar l’estratègia per sortir de la ratera, per desenvolupar la República, i ho han d’explicar, ho hem de saber. El poble ha demostrat sobradament que està disposat a seguir. Qui no pugui seguir, gràcies pel seu servei, passarà a la història com un heroi, però que deixi pas als més forts i decidits. Tinguem-ho clar: l’estat no aturarà la repressió que està en pendent ferroviària, com diu en Partal, i ni els jutjats ni la policia s’aturaran.

L’editorial d’avui de la M.Terribes és una prova ben evident de com no donem voltes. El fragment del Cirano que fa referència al peix al cove, ens dóna una idea ben clara de la distància abismal entre la transició i ara. Estem, vulguem o no, instal·lats en un altre escenari. Fins i tot l’afaire de Sixena ens explica quan lluny estem ja de ser considerats espanyols. Si senyor, s’enduen el patrimoni a casa seva. Primer pas per Madrid, però Barcelona ja no és metròpoli, en tot cas colònia. Com el no vot a Barcelona com a seu de l’Agencia Europea del Medicament. Dubto que ni l’Iseta fes possible un encontre; que si hi és, estarà sempre i des d’ara, ple de malfiança.

I també, per descomptat, molt d’acord amb Gemma R.

El referèndum no va tenir plena legitimitat davant del món o, almenys, així ho devia valorar el President quan estava per convocar eleccions, com una segona volta que haguera deixat tothom amb la boca fermada, …si part dels nostres no li hagueren llançat aquells improperis que el deixaren estabornit uns quants dies és clar..

Però es dóna el cas que tenim una altra oportunitat,

I no sóc optimista de mena jo,,, però és evident que més que molts dels que escriviu per aquí si que ho sóc.

Molt cert tot això, però aquesta idea de creure que és respectant les regles del joc espanyol -la repressió- com podrem sortir de la presó que és l’Estat espanyol és com a mínim sorprenent. Ens estem instal.lant en una mena d’esquizofrènia recurrent (i aquí sí que veig una roda de hàmster) consistent en voler sortir de la presó tot acatant les regles en què justament (!) consisteix aquesta presó… Se’m dirà que cal fer l’enèsima prova de guanyar als unionistes a les urnes i veure si seran novament capaços de negar, de torpedinar el resultat… Val, potser ens cal carregar-nos de nou de raó, però siguem conscients que en algun moment o altre (i millor més d’hora que tard) ens caldrà persones, preferentment líders, disposades al sacrifici (i capaces, per tant, de demanar-lo també als altres!), i de moment el que tenim és gent que corre riscos molt considerables (presó, ruïna econòmica, civil i familiar) però que no sembla disposada a anar fins al final amb el seu compromís ideològic-identitari ni a acceptar tampoc que el poble hi vagi… Acatar el 155 per poder fer campanya… per fer fora el 155 no deixa de ser un contrasentit, una dilació un xic patètica. Se’m dirà que la política consisteix en aprofitar les escletxes del sistema per tal de fer avançar les pròpies posicions, cert, però hi ha un moment en que hom s’ha de plantar: no hem arribat ja a aquest punt. Què diria en Xirinacs? El dilema és tan vell com clar: sols estant disposats a donar-ho tot podrem assolir la llibertat. Resumint i ras i curt: si guanyem, vull creure que no es reproduirà un 28 d’octubre…