La Fageda, una bogeria de iogurts que fan trenta anys

“Fem cent milions de iogurts l’any. Tenim un 7,4% de quota de mercat a Catalunya, on som líders de iogurt natural. Sí, en venem més que Danone, de iogurt natural. I del iogurt sense lactosa també en som líders”, diu Francesc Galí, director comercial i màrqueting dels iogurts la Fageda. Parent del pedagog Alexandre Galí, fotògraf amb obra exposada, el senyor Galí treballa a la Fundació la Fageda (abans cooperativa), que està situada dins l’idíl·lic bosc de la Fageda d’en Jordà, al cor de la Garrotxa. Des d’aquí es fabriquen els iogurts de granja la Fageda, que aquest 2023 arriben al seu trentè aniversari en plena forma, i trencant mites sobre la manera de funcionar del mercat, les empreses i la salut mental.

Els iogurts de la Fageda són elaborats bàsicament per treballadors amb malalties mentals  de la Garrotxa, però també amb discapacitats intel·lectuals o amb risc d’exclusió social. I és un èxit, no tan sols pel seu projecte social, sinó pel seu projecte econòmic. La Fageda neix fa quaranta anys amb catorze persones provinents del manicomi, i avui són prop de cinc-cents treballadors (un 70% dels quals tenen discapacitats), fan iogurts, melmelades, gelats i jardineria i, segons la darrera memòria publicada (2021, pdf), tenen una facturació de 26,4 milions d’euros, i només un 7% dels ingressos són subvencions públiques (a diferència de la banca privada, la Fageda no ha hagut de ser rescatada). Els seus iogurts, el producte estrella (responsable del 80% dels seus ingressos), fan enguany trenta anys. “Nosaltres venem bé perquè el producte és bo. No hem fet mai bandera del tema social, ni expliquem als envasos que ajudem gent amb discapacitats. S’ha cregut que el iogurt s’havia de vendre independentment de qui el fabriqués”, diu Galí. De fet, iogurts la Fageda no s’anuncia a les televisions, ni a les ràdios, ni als diaris. Però arriba al 98% de la distribució, que inclou grans superfícies. L’etiquetatge és en català, i s’arriba poc, però s’arriba, al País Valencià i les Illes, i es mira d’entrar a Catalunya Nord. La setmana que ve s’anunciarà l’expansió dels iogurts a territoris no catalanoparlants, on l’etiquetatge serà bilingüe. I si van començar contractant gent provinent de manicomis, l’any passat es va anunciar que volen ampliar la plantilla amb alumnes expulsats del sistema educatiu, molts dels quals immigrants.

El model la Fageda, estudiat a Harvard, trenca alguns mites del funcionament econòmic. Per exemple, ara fan melmelades: “I no fem melmelades perquè hi hàgim vist un nínxol de mercat. Fem melmelades perquè els psicòlegs, els terapeutes del grup, ens van dir que necessitaven donar feines repetitives, monòtones, estables. Que aniria bé a alguns dels treballadors amb discapacitat. I per això fem melmelades a mà, en grans olles, on els treballadors remenen durant tres hores seguides. I creixem en dos dígits les vendes”, diu Galí. “És una melmelada artesanal, que només porta sucre de canya i llimona. Com els iogurts, res d’additius”. En paraules de Sílvia Domènech, directora general adjunta: “Ens definim com un projecte social que genera llocs de treball, ocupació i serveis molt diversos  per a persones en risc d’exclusió. Per fer-ho, el projecte s’ha dotat d’una estructura empresarial com a mitjà per a complir la seva missió. Per això, sempre diem que les nostres activitats empresarials i objectius de negoci no són un fi, sinó un mitjà, un instrument. I els beneficis que generen aquestes activitats sempre es reinverteixen.”

La manera de contractar a la Fageda també és diferent. Hi intervenen, per exemple, treballadores socials, a sou del grup. Parla Ester Campdelacreu, tretze anys a la casa: “Quan una persona toca a les portes dient ‘busco feina’ i té el certificat de discapacitat, nosaltres, a l’equip de valoració, li mirem la història laboral, escolar, mèdica, li fem entrevistes, tests, pràctiques. I li dissenyem un itinerari laboral. Se li fa un vestit a mida. El diagnòstic ens marca: gent que no pot estar-se en un lloc tancat? La posem a jardineria, que també en fem. O a la granja. Uns altres, per diagnòstic, volen molta rutina i un lloc tancat? A la fàbrica. I els tracem l’itinerari. Potser veiem que aquest serà el seu lloc per sempre. I procurarem que creixi aquí dins. N’hi ha d’altres, en canvi, que veiem que poden acabar al mercat laboral d’empresa ordinària, i procurem fer-los de trampolí.” I afegeix, orgullosa: “He vist treballadors amb trastorns severs, que amb prou feines sortien de casa, ballar i socialitzar en discoteques dalt d’un creuer, enmig del Mediterrani, en alguns dels viatges que organitzem com a empresa.”

I és que la Fageda també inclou l’aspecte de lleure, dóna molta importància als viatges que ofereix cada any als treballadors, acompanyats per terapeutes, i que també serveixen per a fer créixer la persona. A banda, la Fundació també ofereix serveis d’habitatge (residències o pisos) a setanta persones (assalariades o no). Aquesta és una fundació que s’ocupa del treballador més enllà de la feina.

“Jo estic diagnosticat d’esquizofrènia paranoide i el meu autor preferit és Stephen King. N’he llegit Doctor Sueño, Rose Red, It, La trinxera infinita, Silver Bullet i molts més. De música, m’agrada la música heavy”, diu Josep Solà, de 56 anys, que en fa divuit que treballa a la Fageda. Quan va entrar-hi, hi havia un sol magatzem i una sola màquina que envasava iogurts. Ara n’envasen cent milions l’any. “He passat per tots els departaments, i ara sóc a melmelades. Oficial de cocció. Vivia amb la mare, en un pis, però ara me n’he pogut comprar un, on visc tot sol. Formo part de l’associació de veïns del barri d’Olot, i pràcticament no tinc atacs, perquè em prenc medicació. Una pastilla d’Abilify cada dia, que la d’abans ens deixava molt botits. Ara, a tots ens agafa nyonya després de dinar. Faig horari partit. Entro a les 8.30, parem per dinar i surto a tres de sis. Amb els esquizofrènics us espanteu més del compte. Jo, bàsicament, puc tenir al·lucinacions, pensaments descontrolats. Res d’atacs. I amb mediació faig vida bàsicament normal”, afirma Solà, que també és lector de Harry Potter.

“Tancant el malalt, el desresponsabilitzem. Tornar la responsabilitat al malalt, això fem aquí”, deia en una entrevista de fa un any el fundador i alma mater de la Fageda, Cristóbal Colón, home amb un nom difícil d’oblidar. Recuperant-se d’una malaltia, Colón, de 74 anys, de tant en tant passa per la Fageda, dedica el seu temps a escriure les idees que han permès d’aixecar el projecte, i en prepara el relleu. Home referent, nascut a l’Aragó, orfe de pare de nen, comunista de jove, va passar per la presó franquista, on va conèixer psiquiatres del partit, i un cop fora va estudiar psicologia i va treballar a manicomis de Saragossa, Martorell i Salt. Esverat de les males condicions dins els manicomis, desencantat del marxisme i la psicoanàlisi, i decebut amb els pobres resultats de la laborteràpia (ajudar el malalt fent-lo treballar en empreses o feines inventades, amb un producte final que no arribava enlloc) el senyor Colón va creure que la solució per a ajudar l malalt era fer-lo treballar en feines de veritat, amb sous de veritat i amb productes de veritat. I que això donaria un sentit a les seves vides, i els ajudaria. Aplicació pràctica de la tesi brillantment explicada anys després per David Graeber a Feines absurdes, on explica el mal que fa als treballadors (malalts o no) fer feines sense sentit. I el bé que fa fer feines amb sentit.

Colón va acompanyat de la seva parella, la terapeuta Carme Jordà, que com tantes dones queda a l’ombra però és clau. Actualment, el 37% dels càrrecs de direcció són dones, com la directora general adjunta, Silvia Domènech. Carme Jordà ha estat clau en l’aspecte terapèutic, i Colón en el de visió de la Fundació. El projecte que van aixecar Colón i Jordà s’explica al llibre La Fageda, història d’una bogeria, de Dolors González, on es veuen els inicis del iogurt. I com la crisi dels vuitanta va permetre de comprar, el 1984, la Masia de la Fageda, on són ara, per 15 milions de pessetes, en uns terrenys on hi ha unes vaques que escolten música clàssica (actualment, 250 vaques de raça frisona, però fan servir llet d’altres vaques de la Cooperativa Lletera de l’Empordà). Al llibre també es veu com la crisi de la llet dels anys noranta els va obligar a reinventar-se, i en comptes de fer llet i prou, van passar-se al iogurt. I la importància de tenir l’Hospital de la Vall d’Hebron com a primer client important, el Màxim d’Olot com a primera botiga, i el Corte Inglés com a primera gran distribució d’uns iogurts que funcionen bàsicament gràcies al boca-orella, i que són la cinquena marca de iogurt català, i en procés d’expansió.