La dreta espanyola també plora

Corbata fosca, camisa blanca i amb pessimisme. Així es va presentar ahir José María Aznar al Círculo Ecuestre de Barcelona, on va xerrar durant una hora amb el periodista Martí Saballs, director adjunt del diari El Mundo. L’ex-president dels espanyols (1996-2004) va marcar el to amb la negritud de la corbata, però va ser sobretot el discurs que va enfonsar l’auditori en un cert dol, una certa visió tràgica de la vida, de destí fatal. La dreta espanyola també plora, aquests dies. I plora per la seva divisió interna, la imatge fragmentada d’Espanya des del Primer d’Octubre, l’actual govern del PSOE o les eleccions a Castella i Lleó. La conferència es pot veure sencera en vídeo ací:

Aznar, que va presidir Castella i Lleó dos anys (1987-1989) diu que el preocupa molt el fenomen dels partits nous que han nascut a Castella i Lleó, fenomen que fragmenta Espanya i que ve de lluny. És la vella cançó del perill per la fragmentació espanyola, ara sorgida des de Castella mateix. “És extremadament preocupant. Si té efecte contaminant, en termes de victimisme provincial, o local, aleshores el que veiem és una tendència en la política espanyola al cantonalisme. Si el que veiem és una reclamació de més atenció i cura, i no victimisme ni reivindicació identitària, aleshores hi ha esperança que pugui ser manejable. Si no és així, Espanya s’endinsa en un terreny de fragmentació molt preocupant.” Aquest perill de fragmentació Aznar el situa l’any 2004. Quan ell plega i entra Zapatero: “Aquell any es presenta com a referència de les polítiques excloents que van portar els espanyols als enfrontaments dels anys trenta. Greu error. I això ha anat creixent. Una esquerra com més va més radical, un nacionalisme que es converteix en separatisme i una dreta que es fragmenta. Totes són expressions de manca de voluntats compartides.”

La dreta espanyola, a diferència de la dreta europea, no censura el franquisme, i encara culpa els republicans de la guerra de 1936-1939, com hem vist en el paràgraf anterior. L’altra diferència és que la dreta espanyola no fa cordó sanitari a la ultradreta, com fa l’europea. Quan Saballs demana a Aznar si Vox és un partit radical, Aznar se’n distancia, però sense cordó sanitari: “Vox és a la dreta de la dreta, i té els seus referents a Europa: Le Pen i altres moviments. El PP és un partit constitucional, europeista. No veig els avantatges que a Europa hi hagi un govern de dreta radical. No veig els avantatges per a Espanya, ni per a França, que la senyora Le Pen fos al govern. Vox vol eliminar les comunitats autònomes. Vol ser vice-president d’una cosa que vol liquidar? Ho hauran d’explicar. Puc entendre els sentiments i les emocions, però si volem preservar la democràcia liberal parlamentària, o actuem com a fills de la raó o no ens anirà bé.”

Aznar, doncs, pot entendre els sentiments i les emocions de la ultradreta, però s’alinea amb Pablo Casado, sembla, i s’estima més que Vox no entri al govern.

L’altre plor d’Aznar, i no solament d’ell, és el cas català. Il·luminador, el seu pessimisme. A la pregunta de Saballs –”es pot convèncer els independentistes que van equivocats?”–, respon: “Vejam si els que no som secessionistes ens convencem que tenim la raó. No sempre passa. N’hi ha que tenen dubtes. Crec que Catalunya viu allò que el gran escriptor basc Juan Juaristi ha definit com un bucle malenconiós, que es fonamenta en la irrealitat. No hi ha autogovern possible per a Catalunya sense Espanya. No hi ha Europa sense Espanya. No hi és, ni hi serà, la independència política de Catalunya. I, a més de no ser possible, no és desitjable.” Però és que a la pregunta “Rajoy, Zapatero, Sánchez, haurien pogut fer les coses més bé per seduir els independentistes?”, Aznar rebla: “Si sóc governant he d’estar preocupat per l’interès general, el respecte de la llei i l’estat de dret. No hi renunciaré per mirar de seduir ningú. És una seducció probablement impossible. La qüestió és: estic disposat, en el marc constitucional, a aconseguir l’exercici d’autogovern major, respectant la lleialtat a la unitat espanyola? O estic disposat a entrar en una cursa que em duu a la reclamació de la secessió, a la independència, fins i tot amb la utilització de la violència? Aquesta és la pregunta que han de respondre.”

El plor d’Aznar sempre va acompanyat de frases plenes d’ira que, per als qui no som de la seva corda, ens sobta per la sortida de to, pel marc mental que dibuixa, que et fa demanar: de debò que diu això? Un exemple l’hem vist en la referència a l’ús de la violència del darrer paràgraf, però no va pas ser l’únic. Ahir, l’home sota el mandat del qual es van il·legalitzar partits al País Basc, va dir això sobre Catalunya: “Voler silenciar una part de la societat és un error enorme. És la negació de la convivència. I això es veu en els que volen imposar polítiques o decisions al marge dels consensos de la realitat social catalana, que és plural. I s’ha de respectar en tots els àmbits. No discutim avui com es protegeix el català, sinó si es vol exterminar el castellà, que és diferent. Quina és la realitat? La realitat és que el castellà és inexterminable. Encara que s’hi aboquin, és inexterminable.” (El castellà, com totes les llengües del món, es pot morir, com demostra l’exemple de les Filipines. Però per Aznar és etern.)

De moments irats, també en va dedicar al govern del PSOE. Així va explicar per què el president dels Estats Units no havia trucat a Pedro Sánchez en la crisi amb Rússia: “Per què no li truca? Perquè ja no ets un soci fiable. I no ho ets perquè vas organitzar la retirada unilateral en un àmbit estratègic dels EUA, perquè vas cridar a la dissuasió internacional, perquè a l’exterior el país es veu amb problemes d’esquinçada i perquè amb un govern amb comunistes, separatistes i antics terroristes és molt difícil que el president dels Estats Units s’assegui a parlar amb tu. No vol compartir informació amb tu.”

Aznar, el plor de la dreta espanyola, i tota la seva ira (un xic passada de rosca, havent-hi Vox), visitant el Circulo Ecuestre, que era ple a vessar.