09.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 10.07.2019 - 12:32
‘Penso que mai no s’està preparat per a entrar a la presó. De fet, encara avui em sorprenc que la meva prioritat no sigui sortir-ne. Però no ho és. I us asseguro que no és pas ni per voluntat de martiri, ni perquè a la presó s’hi estigui bé.’ Així comença el llibre de Jordi Cuixart i Navarro, Ho tornarem a fer (Ara Llibres) que el president d’Òmnium ha escrit a les presons de Lledoners i Soto del Real, i que va acabar just abans de Sant Joan. L’obra, que es presenta demà, és un destil·lat memorable, gens carregós, precís com un ganivet, del pensament de Cuixart, que es pot llegir en una hora i mitja, i que ocupa encara no noranta planes amb cos de lletra generós. Són pensaments, gairebé aforismes, que ha escrit a mà, primer, caçant els pensaments al vol, i posant-los en un paper, i que després personalment ha editat en els ordinadors del plistocè que tenia a disposició a la presó. Els advocats de Cuixart els han anat traient de mica en mica, i Xavier Antich, Jordi Gabarró i Jordi Còdol han acabat d’editar el llibre que inclou fragments ja coneguts dels discursos de Cuixart davant el jutge Marchena, però també prosa nova i desconeguda escrita dins els murs de les presons on el tenen tancat avui fa exactament 631 dies.
L’obra, editada per Ara Llibres, es divideix en vuit capítols d’una desena de pàgines cadascun i és un cant teòric a la desobediència civil, però és més que això. Arrenca amb un potentíssim primer capítol, ‘Des de la presó’, on es recull el material potser més sensible de l’obra, per viscut i en primera persona. La resta del llibre es divideix en els següents capítols: ‘Jo acuso’ (crítica del judici), ‘Demà pots ser tu’ (homenatge a les altres víctimes de la repressió), ‘La desobediència civil’ (explicació teòrica), ‘El problema és l’obediència civil’ (amb exemples pràctics), ‘Amb tota la tendresa’ (dedicat als espanyols, poble germà), i els dos capítols finals, que parlen tots sols: ‘Cap por’ i ‘Cap renúncia’.
L’obra, breu i concisa, permet d’entrar dins el món i el cap de Jordi Cuixart, que abasta de Núria Cadenes a Gramsci, de Ramin Jahanbegloo (director de Centre Gandhi) a Hannah Arendt i Òscar Camps, de Xirinacs al Moviment Otpor serb, de Gene Sharp a Rosa Parks. Es nota, doncs, que Cuixart ha llegit sobre desobediència civil dins la presó, des que la seva companya, Txell Bonet, li va portar el clàssic Walden o la vida als boscos, de Thoreau, els primers dies de captivitat. Com deia una periodista després de visitar-lo a la presó, ‘Cuixart s’ho ha llegit tant tot, sobre la desobediència, que ara ja ha d’anar a buscar els coreans que no es llegeix ningú!”. Persones del seu entorn destaquen aquests autors com els de referència i lectura dins la cel.la: Xirinacs, Fontana. Thoreau, Martin Luther King, Gandhi, Arendt, Viktor Frankl, Primo Levi, Karl Liebknecht, Dimitrov, Rosa Luxemburg, Dworkin, John Rawls i Gene Sharp.
Precisament, la introducció del llibret és de Jamila Raqib, directora executiva de la Institució Albert Einstein dels EUA, fundada el 1983 per Gene Sharp (1928-2018), referent de Cuixart. Aquest ens es dedica a promoure l’estudi i l’ús de l’acció no violenta, motor i inspiració de l’obra. Les paraules són de Raqib: ‘Tot i que l’Albert Einstein Institution roman políticament neutral, aplaudim els activistes que lluiten per la independència de Catalunya per haver triat una estratègia disciplinada no violenta. S’han decantat per un mètode en què tots els membres de la societat, joves i vells, dèbils i forts, hi poden contribuir. Aquest enfocament no només evitarà la tragèdia de la violència que ha castigat civils en països d’arreu del món, sinó que tard o d’hora acabarà demostrant que és el més efectiu.’
Finalment, heus ací una tria dels aforismes, bells pensaments o llargs paràgrafs que Cuixart ha escrit en aquest llibret potent i sense pretensions, que entra molt endins i que se situa en un dels extrems de l’independentisme català actual. Concretament, en l’extrem més allunyat possible de les batalles partidistes. Com ell recorda, ‘no sóc un polític pres, sinó un pres polític’. I és que la guerra de Cuixart és tota una altra, i potser per això és referent de tants, ell que té el discurs més radical de tots plegats.
«No vaig prendre consciència del que vol dir ser un pres polític de manera immediata. El segon cop que vaig declarar al Suprem ja feia dos mesos que era a la presó de Soto del Real. Les expectatives de sortir en llibertat provisional eren molt escasses, però semblava que si dèiem el que el jutge volia sentir sortiríem en llibertat. Recordo que, plorant de vergonya, vaig dir-li allò que havíem convingut amb l’advocada.
Un cop feta la declaració, vaig estar moltes hores al calabós; un habitacle més petit que la cel·la, sol, sense llum natural i amb una sensació d’humitat esgarrifosa. Feia fred i em sentia brut, vençut, desmoralitzat…I, de cop, vaig recordar un mantra que m’havia donat la mestra de ioga molts anys enrere.
Vaig començar una meditació que no sé quant va durar, però que va fer que passessin per davant meu milers d’homes i dones que al llarg de la història havien lluitat per la defensa de la democràcia i la llibertat, en circumstàncies infinitament més adverses que les meves. Aquell dia que havia de ser una derrota es va convertir en l’inici de la meva victòria particular.»
«En ple segle XXI, lluitar per la llibertat podria semblar un anacronisme, tot i que en el fons és un privilegi. Sé que és difícil creure que algú pugui ser feliç a la presó, però seria injust negar-ho. Un cop dominada la debilitat del cos, l’esperit i la ment, un presoner polític pot ser més lliure que molta gent del carrer.»
«Si alguna cosa he après a la presó, és que sense la desobediència civil hauria estat impossible transformar i millorar la societat.»
«La unitat d’Espanya no pot estar per damunt dels drets humans.»
«Després de cinquanta-dues sessions al Judici a la Democràcia del Tribunal Suprem, tampoc l’amenaça d’una sentència de disset anys de condemna no em farà renunciar a res del que he fet.»
«Fa molt de temps que el meu objectiu no és sortir ràpid de la presó, sinó, primer de tot, sortir-ne amb dignitat.»
«[A Òmnium] vam néixer per salvar els mots, i avui també lluitem per salvar els drets i les llibertats.»
«El Suprem ha sigut la millor plataforma electoral per a un partit neofeixista d’inspiració franquista que era marginal i que, aprofitant-se del ressò mediàtic del judici, ha entrat en les institucions espanyoles, d’Andalusia fins al Congrés. Els nostres intents de recusar-los sempre han topat amb l’Estat. El seu emblanquiment públic ha sigut vergonyant i inaudit en qualsevol país de tradició democràtica.»
«L’actitud autoritària del president de la Sala, Manuel Marchena, amb reiterades decisions unilaterals, molt lluny de vetllar per la celebració d’un judici just, ha acabat controlant per la porta del davant el que el PP pretenia controlar per la porta del darrere.»
«Sí, jo acuso a l’Estat d’aplicar el dret penal de l’enemic. Amb violència policial i les clavegueres de l’Estat afinades per fiscals en actiu.»
«Avui protestem perquè els nostres fills també ho puguin fer el dia de demà.»
«No hi ha cap excusa per transigir o mostrar-se equidistant davant la violació dels drets i llibertats.»
«Sí, davant del dilema d’acatar una suspensió del Tribunal Constitucional considerada injusta o exercir els nostres drets fonamentals, l’1-O vam decidir exercir els nostres drets fonamentals.»
«Com ens explica Ramin Jahanbegloo, director del Centre Mahatma Gandhi, l’1-O va ser el moment gandhià de Catalunya. La dolçor subversiva i la tendresa radical de la no-violència no constitueix només la revitalització de la vida pública a tot el país, sinó també una transformació fonamental de la manera espanyola i europea de pensar i viure la democràcia.»
«No vaig voler fer el servei militar perquè sempre he detestat les armes. Imaginem-nos què passaria si el dia que els governants declaressin la guerra no tinguessin soldats ni funcionaris per obeir les seves ordres.»
«A l’Estat espanyol, l’obediència civil ha permès que s’hagin executat més de 600.000 desnonaments des de l’any 2008, tot i haver rescatat el sistema bancari amb 60.000 milions d’euros públics.»
«Quan la llei no permet canalitzar les aspiracions legítimes, democràtiques i pacífiques de la ciutadania, la gent aspira a canviar la llei i la desobediència civil esdevé un deute moral.»
«En un temps marcats per la immediatesa, pensar i treballar a mitjà i a llarg termini no és fàcil. Si els objectius de la desobediència civil no s’assoleixen immediatament, és molt important no caure en el parany de la frustració.»
«Quan les lleis només es poden defensar i mantenir a través de la força és que potser tenen els dies comptats. Només cal perdre la por, o, en qualsevol cas, tenir sempre més esperança que por.»
«És l’obediència civil la que permet que els oceans siguin mars de plàstic o que l’escalfament global sigui irreversible.»
«Els nostres herois sempre seran els qui, de manera insistent i anònima, ho han donat tot per aquells que encara no han nascut.»
«Més del 70% dels ciutadans de Catalunya tenim les arrels a Espanya o en altres llocs del món. Com la resta de pobles del planeta, els de l’Estat espanyol són pobles germans. I, encara que alguns ho pretenguin, no aconseguiran enfrontar-nos. Ens empeny la fraternitat. Com va dir Antígona: “No hem nascut per compartir l’odi, sinó l’amor”.»
«Perquè si no permetem que divideixin els nostres fills a les aules per raó de llengua, tampoc no ho faran al carrer.»
«A Catalunya, els moviments identitaris, tot i que ben presents, altament agressius i connectats amb les clavegueres de l’Estat, no han tingut cap suport destacable.»
«L’Estat s’ha interessat a amagar que la qüestió social és un dels motors del procés d’emancipació nacional.»
«Vet aquí la nova dreta franquista acusant els demòcrates que avui estem defensant els valors de la llibertat.»
«Hem d’explicar serenament que no demanarem un indult que no tindria sentit, perquè l’objectiu no és sortir a qualsevol preu de la presó, sinó resoldre democràticament el conflicte polític.»
«Encara no han entès res. Creuen que la presó ens farà renunciar als objectius polítics, quan no fa més que enfortir-los. Així, la prioritat col·lectiva no pot ser fer-nos sortir de la presó, ni tan sols que ningú més no hi entri. L’amenaça de la repressió no pot guiar les nostres decisions.»
«Ara i aquí, siguem coherents amb els avisos de Gramsci: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força.”»
«La nostra causa és noble i justa: l’autodeterminació de Catalunya com a exercici de legitimitat democràtica. No sabem a hores d’ara si el mitjà per aconseguir-la serà un nou referèndum o una altra via democràtica que permeti canalitzar la voluntat majoritària, però sabem que, per damunt de tot, preservarem l’exercici de drets fonamentals, utilitzant la desobediència civil quan calgui.»
«No ens podem permetre el luxe de la desesperança: deixem el pessimisme per a quan arribin temps millors.»
«No visc aquest captiveri amb tristor, sinó amb la consciència de formar part d’un acte col·lectiu de responsabilitat democràtica.»
«Som hereus dels republicans que van lluitar contra el feixisme l’any 1936, però avui la nostra no és una lluita a mort.»
«A partir del consens de la societat civil, el sobiranisme ha d’enfortir estratègies clares i compartides. Cadascú des del seu rol, sense confusions. Cal una consciència clara que tenim una causa comuna més important que les causes individuals de cadascú.»
«I sí, ho tornarem a fer. Ho farem per amor a la vida.»
