28.10.2018 - 21:50
|
Actualització: 29.10.2018 - 07:39
Després del xoc entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana al parlament, una de les coses que m’han sorprès més ha estat sentir membres del govern, de tots dos partits, com repetien una vegada i una altra que dins l’executiu del president Torra hi regnava el bon ambient. Fins i tot un va arribar a afirmar que l’enfrontament al parlament era ‘un miratge’ realment menys important que no sembla, vist que de totes maneres el govern necessitava la CUP o els comuns per a aprovar el pressupost. Doncs bé, aquest cap de setmana han passat moltes coses, especialment en el camp independentista, a les quals no trobe explicació sense tenir en compte aquest detall, sense tenir en compte la possibilitat que la trencadissa entre els dos partits al parlament només siga, només, una de les diverses cares de la moneda.
Xavier Vendrell, probablement la persona d’ERC amb més portes obertes en l’entorn de Puigdemont, dissabte al vespre al ‘Preguntes freqüents’ de TV3 i diumenge en aquesta entrevista exclusiva de VilaWeb, va proposar allò que defineix com una marxa sostinguda de milers de catalans per tot Europa, marxa que va presentar com el possible instrument per a acorralar l’estat espanyol. I de seguida el compte de Twitter del vice-president Junqueras s’hi va avenir. Cal suposar, per tal com ell és a la presó, que aquest compte el gestiona algú de confiança màxima i també és possible que, tenint en compte qui és Xavier Vendrell, la decisió de fer la piulada i el contingut de la proposta haguessen estat pactats, o si més no Junqueras en persona en tingués coneixement. Seria la cosa més lògica.
Però el que em va semblar realment significatiu va ser que el president Puigdemont també s’hi adherí immediatament, només quatre minuts després, amb un altre piulet. I no sembla pas que fos un gest casual, sinó deliberat. Ahir s’hi afegí el president Torra, de manera que completà una unanimitat gairebé total, ja que no sabem encara què en pensa la CUP, de la proposta de Vendrell. Algú pot pensar que és poca cosa, però no puc deixar de formular la qüestió en aquests termes: quant de temps feia que no teníem constància pública d’una proposició concreta que rebés el suport simultani i en públic del president i el vice-president del govern legítim?
Juntament amb aquesta situació, també dissabte, la presentació de la Crida a Manresa ens va permetre d’observar coses poc habituals. Una de les més destacades va ser l’adhesió de Josep Andreu, batlle de Montblanc, al nou moviment. Adhesió que va fer pública amb una xapa amb la cara d’Oriol Junqueras, ben visible, a la seua camisa. Josep Andreu és un dels batlles de referència dels republicans. Les seues credencials d’esquerres i independentistes vénen de molt lluny i fou un dels impulsors de les esmenes que en la conferència nacional varen obligar la direcció a tornar a acceptar la possibilitat de la via unilateral. És veritat que la Crida naix sense exclusivitats i que no demana a ningú que deixe de militar enlloc per a formar-ne part. Però el detall de la presència de Josep Andreu, i més gent d’Esquerra, en l’acte i la reacció del seu partit no pot passar desapercebuda. O no hauria de passar desapercebuda. Més enllà dels inevitables piulets descontrolats, en els comentaris dels republicans no vaig saber veure-hi cap agror ni cap retret. Es va voler marcar la diferència i la distància del partit de Macià i Companys amb el nou moviment, com és lògic i normal, però res més. Tot molt elegant.
La qüestió, en conseqüència, és si hi ha res al darrere de tot plegat, si s’albira, o si podem esperar, una reconducció de les tensions extremes que hem viscut entre els dos partits centrals de l’independentisme, especialment al parlament. I jo diria que és possible que sí. En part, precisament, perquè el govern funciona i no té problemes interns, cosa que és molt i molt important. En part, perquè l’anunci imminent de les penes que demanaran als presos necessàriament l’han d’entomar en comú. En part perquè la posició conjunta a Madrid davant Pedro Sánchez els obliga a tots dos. I potser també perquè la Crida significa una reconducció molt important de l’espai postconvergent. Una reconducció que podria facilitar un canvi també de la relació amb els altres, especialment si, com sembla que passarà, el PDECat passa a ser una força clarament marginal.
Ara, més enllà de totes aquestes raons, tot el que m’arriba aquests dies em fa deduir que tant els uns com els altres van entenent que es pot continuar fent camí junts sense que siga obligat d’entendre’s en tot ni de tenir un full de ruta estricte. A Manresa el president Torra va explicar que cal arribar a un consens social, que és el consens contra la repressió, contra la monarquia i pel dret d’autodeterminació. Un consens en què ERC ha insistit de fa temps i en què podrien avenir-se la CUP i els comuns. I alhora ERC, per mitjà de Xavier Vendrell, fa propostes de pressió política, de no acomodar-se a la situació actual ni d’acceptar-la com a inevitable, molt en la línia d’allò que fins ara havia propugnat l’entorn més immediat del president Puigdemont.
És com si dos trens, després d’haver-se barallat molt pel nom del conductor de la màquina o pel de l’estació, de sobte es posassen tímidament d’acord a explorar el tram de via que tenen davant. Mirant-se de reüll, potser. L’un potser amb voluntat d’assumir més risc que no l’altre. L’altre potser amb més ganes d’anar bé que no de córrer. Però assumint tots dos que encara hi ha un tram de via, abans de poder dir segur quin va pel camí més adequat i quin és el mapa real que porta a la destinació volguda. Potser sí que es mou alguna cosa…
