Quan el president Jordi Pujol va confessar que tenia diners a l’estranger, allò que més va doldre als pujolistes que m’estimo no fou tant el delicte com la sensació d’haver estat enganyats. La nuesa íntima per haver escoltat les lliçons d’un home que no les complia en privat, per haver atès les seves instruccions de conducta. Després d’haver assumit massa acríticament l’ètica i l’estètica d’un lideratge doctrinari, la deixa de l’avi Florenci causava una desorientació dolorosa, d’orfandat política. “Milers de catalans vam decidir de no mirar”, diu Pilar Rahola al documentari La sagrada família. No era la magnitud, sinó la mentida. Avui, molts vells sequaços convergents creuen que va ser un error confessar, perquè el temps hauria posat les coses a lloc. En realitat, volen dir que, sense confessió, s’hauria pogut consolidar la idea que tot era un complot dels espanyols, com en el cas de Banca Catalana. S’equivoquen: la confessió no va ser un error de càlcul personal, sinó una conseqüència difícilment evitable de l’apoderament en què s’immergia llavors el país, que començava a trencar les trampes del pujolisme. 

Sovint, l’espanyolisme ha presentat la corrupció com una característica gairebé intrínseca del catalanisme polític, per justificar que els catalans tots solets no som capaços de governar-nos bé –històricament, un pretext habitual per a justificar les situacions de dominació nacional. D’aquí sorgeix, per exemple, la cantarella que tota tradició política i cultural és obra de la burgesia catalana. Per protegir-se’n, Pujol va jugar a la identificació d’ell mateix amb la nació, com si l’encarnés, erigint el seu matrimoni en una mena d’ideal monàrquic. I així, després, l’espanyolisme de dreta i d’esquerra ha tractat el procés com una cortina de fum per a amagar la corrupció, i no pas com el fruit d’una acumulació històrica que desemboca el seu curs natural en l’independentisme. Tots dos bàndols han contribuït a confondre Pujol amb Catalunya, per això una part tan gran de l’independentisme està atrapat en el dilema de criticar la corrupció pujolista i alhora relativitzar-la. Ara bé: al cor del pujolisme no hi ha ni la corrupció ni la patrimonialització, sinó una cosa prèvia, que és la doble moral.

A començament dels seixanta, els dos anys i escaig que va passar a la presó pels fets del Palau de la Música, Pujol es queixava que Catalunya era un poble “habituat a l’encongiment i a viure marginalment; tan habituat a viure en un clima resclosit i per sota de les seves possibilitats que ha arribat a trobar-se bé en aquesta situació antinatural”, com recull a Des dels turons a l’altra banda del riu (Comanegra). Llavors es proposava de revertir aquesta espiral de derrota, però quan va arribar a la presidència, més d’una dècada després, el país havia canviat i ell també. La duresa del poder va substituir l’esperança de la transformació. Pujol es va acabar de convèncer que “aquesta situació antinatural” era massa fondament arrelada, que la gent no estava preparada per revoltar-se, per deixar de “viure en un clima resclosit” i, en lloc d’armar-la, en lloc d’articular una cultura política diferent, es va aprofitar de les tares i dels defectes que havien cristal·litzat al país per culpa de la manca de llibertat política i, així, va poder construir l’hegemonia política que li va permetre de governar vint-i-tres anys: una cort de perdedors és més fàcil de controlar.

Aquesta assumpció trista del Pujol polític, un cop mort l’activista,  va permetre la doble moral que primer va dur el pujolisme al cim de tot durant dues dècades, i després el va fer caure com un castell de cartes. El president va caure, repudiat, i les bases polítiques del seu programa van ser impugnades pel creixement de l’independentisme, que considerava superat l’acord pragmàtic amb l’estat espanyol, i que creia –s’equivoqués o no– que la victòria era possible. Pujol va obrar sempre amb la tesi que el país no era adult, que Catalunya havia perdut i que els catalans havien de renunciar a la llibertat nacional completa i només podien llogar-la, durant un temps, si es portaven bé, i va evitar qualsevol viarany que dugués al conflicte. L’estètica pujoliana de l’austeritat era una expressió d’aquest pensament: no és realista, per als catalans, de somiar horitzons que transcendeixin la moderació i la castedat. El realisme esdevingué una forma de repressió autoinfligida. El paper aquí de la seva dona, Marta Ferrusola, era un element indispensable per a arrodonir l’equació: tot i tenir un caràcter fort, tornava l’abnegació en una virtut política. 

El problema és que l’austeritat també era mentida, perquè era més una excusa que no una convicció. Haver assumit la derrota i la manca de llibertat va forjar la doble moral que ha acabat buidant la política catalana de sentit. Si les aspiracions democràtiques no es poden satisfer democràticament, la democràcia es torna un teatre, com ha passat després del referèndum; i si el guany i la progressió a la vida no es poden aconseguir a través de la llibertat, la gent mira d’aconseguir-les a les fosques i d’amagat. Per això els discursos i les opinions polítiques, en aquest país, són tan diferents quan es fan en públic i quan es fan en privat. La corrupció generalitzada de Convergència no respon tan sols a les voluntats particulars d’enriquiment, sinó a la lògica perversa de pensar que, una volta assumida la subordinació a contracor, és legítim aprofitar-se del sistema. La creença pujoliana que “si jo m’he sacrificat per Catalunya, Catalunya em deu alguna cosa a canvi” s’ha reproduït després en l’ús que els dirigents del procés, per exemple, han fet de la seva repressió per blindar-se políticament.

Si ara hi ha qui mira de restituir el projecte de Pujol és perquè, després del 2017, cal recuperar la tesi que el país ha perdut. Cal reconstruir un sistema polític a partir de l’assumpció que l’alliberament és impossible. La figura de Ferrusola està en disputa, aquests dies, perquè presentar-la com una corruptora i reaccionària no permet d’entendre d’on sortia la força d’un rol social tan influent, ni la part genuïna del seu turment, que li servia per a connectar amb molts catalans; i simplificar-la com una àvia divertida que baixava del Dragon Khan, com el símbol d’una familiaritat concreta, en deixa de banda la dimensió política que sens dubte tenia. L’única solució perquè l’independentisme no hagi de trobar-se permanentment incòmode amb les figures de Pujol i Ferrusola, blasmant-los i perdonant-los alhora, és trencar amb l’esquema del pujolisme, estripar les circumstàncies polítiques de submissió que fan néixer la doble moral. La trama familiar és un bon material literari per a una telenovel·la, però Ferrusola no es va inventar res: la degradació del pujolisme és impossible d’entendre sense la política.