La distopia de Dubai i allò que no es veu per internet

A fora del vehicle, l’aire cremava la gola i es desfeia a l’horitzó. Érem en una àrea de servei de l’autopista que connecta Abu Dhabi amb Dubai, les dues ciutats més importants dels Emirats Àrabs Units. Havíem decidit de fer una pausa per recarregar combustibles. Gasolina per al cotxe; cafè per a nosaltres. De cop, un turisme es va aturar a menys de deu metres dels sortidors. En van sortir dos nois i el van començar a empènyer pel maleter. S’havien quedat sense gasolina just a l’entrada de la benzinera. Allò sí que era escurar fins a l’última gota. Ràpidament, els vam ajudar fins que el vehicle tenia prou inèrcia per a plantar-se a la vora del sortidor. Les dentadures blanques d’aquells nois ens van donar les gràcies amb alegria.

No érem els únics que havíem participat en aquella breu missió de rescat. En uns instants, unes quantes persones de diverses procedències s’havien acostat per veure què passava i mirar de donar un cop de mà. L’amabilitat amb l’estranger i el desconegut d’aquell país era diferent de tot allò que havia vist fins aquell moment. A diferència de la resta de països, allà no hi havia desconfiança. I el motiu era fàcil d’imaginar: la seguretat. La presència de càmeres a tot arreu, la duresa de les lleis i dels càstigs, i la taxa de desocupació baixa fan que sigui un oasi de seguretat enmig dels perills del desert. És habitual de veure gent en restaurants que, si ha d’anar al lavabo o a fumar al carrer, reserva el lloc col·locant el telèfon a sobre de la taula. O, en aquella gasolinera mateixa, podia comprovar que molts clients no tancaven el cotxe o, directament, el deixaven encès, amb les claus col·locades al contacte i l’aire condicionat al màxim per tenir-lo fresquet quan hi tornessin. Seguretat i, a més, molt poca sostenibilitat.

Un concepte, el de la sostenibilitat, difícil d’explicar a un poble que fa cinquanta anys era format per unes quantes cases fetes de fusta i fulles de palmera. Ni tan sols hi havia carrers. En poc més de mig segle han vist com la població es multiplicava per 73 i passava de menys de 200.000 habitants als més de 14 milions actuals. El culpable d’aquest creixement enorme s’explica fàcilment: el petroli. D’ençà que van descobrir que tenien grans quantitats de cru al territori, el país ha crescut exponencialment, se n’ha convertit en un dels productors principals del món i, com a conseqüència, també s’ha transformat per complet. El creixement de població, això sí, no és local, sinó que sobretot és per la immigració. De fet, els EAU tenen la taxa d’immigració més alta del món.

La ciutat que ho representa més bé tot plegat és Dubai, que s’ha convertit en el nucli financer del país i en un dels referents a escala mundial. A la ciutat solament hi ha un 8% de nadius. La resta són tots estrangers. La major part prové de l’Índia, però també del Bangladeix, el Paquistan, les Filipines o l’Iran. Alguns immigrants hi van per aprofitar els avantatges fiscals de treballar-hi o tenir-hi una empresa, uns altres hi van com a mà d’obra per suplir la gran demanda de feina que hi ha i enviar remeses a les famílies que els esperen a casa. Sobretot treballen en construcció. De fet, Dubai és una de les ciutats que ha crescut més del món. Sense anar més lluny, el 2020 el 30% de les grues de construcció de tot el planeta.

Com més va hi ha més europeus que veuen Dubai i els EAU com un lloc on créixer professionalment. És el cas de Marc Alonso, un jove català de trenta anys que casualment és el meu millor amic de la infància. És un emprenedor especialitzat en educació física i nutrició que fa prop de tres anys va decidir de deixar la feina com a entrenador personal a Banyoles per cercar noves oportunitats al desert dels Emirats Àrabs Units. Amb ell descobreixo aquelles coses que, com a visitant, m’haurien passat per alt.

El preu del luxe

“Venim a cercar un amic, a l’habitació 315”, va respondre en Marc al guarda de seguretat. Era una mentida flagrant, però no va fer cap comprovació, va somriure i ens va deixar passar amb el cotxe. Vam començar a pujar per un camí que serpentejava agafant altura. Es dirigia a l’hotel Atlantis The Royal, un dels més luxosos del món, en què Beyoncé va fer un concert d’inauguració valorat en 24 milions de dòlars. És a la zona de Palm Jumeirah, un conjunt d’illes artificials construïdes a cop de talonari imitant la forma d’una palmera. Tot plegat fa que aquesta sigui una de les zones més exclusives del país.

Arquitectònicament, l’hotel era impressionant. Quan vam arribar a l’entrada, uns treballadors es van encarregar d’endur-se el cotxe. El servei d’aparcadors, a Dubai, és d’allò més comú. El rebedor era espectacular. Per la porta d’entrada s’arribava a una cambra amb parets transparents per on circulava aigua i, a la vegada, hi havia sortidors de foc que deixaven anar grans flamarades. L’interior era igualment impressionant, amb obres d’art, peixeres tan grans que semblaven dignes d’un aquari i disset restaurants, un dels quals, guardonat amb una estrella Michelin.

A dins, hi vam trobar força creadores de contingut que demanaven a les seves parelles que les enregistressin mentre es passejaven pels passadissos de l’hotel o pujaven per l’ascensor. Dubai és un lloc on sembla que s’hagi de demostrar luxe i riquesa, encara que no se’n tingui. Sense anar més lluny, a l’entrada de l’hotel, els aparcadors de cotxes tenen ordres estrictes de col·locar els més cars i aparatosos allà mateix, en compte de l’aparcament, de manera que tothom que hi entri i en surti els pugui veure. És una manera d’elevar la categoria de l’hotel i, alhora, de fer sentir més valorats els clients més importants.

En Marc va aprofitar mentre esperàvem que ens portessin el nostre humil carruatge per parlar-me dels cotxes que hi havia exposats i, de pas, de les matrícules. Perquè a l’hora de demostrar un cert estatus, no solament és important la marca o els acabats del vehicle, sinó també els dígits que té a la matrícula. Com menys en tingui, millor. És habitual de tenir-n’hi cinc, però es pot arribar fins a un sol dígit. I, lògicament, els preus fluctuen segons aquesta norma, cosa que crea un mercat propi que es pot enfilar als milions d’euros per una sola matrícula. Concretament, s’han arribat a pagar 14 milions d’euros, l’any passat, per una matrícula amb el número “7”. Tanmateix, els qui decideixen de jugar a aquest joc saben que aquesta compra també és una inversió, atès que el valor no es redueix amb el pas del temps, de manera que són diners que, en principi, podran recuperar.

Tots aquests factors són molt importants, m’explicava el meu amic, a l’hora de fer negocis i demostrar un cert estatus i professionalitat. Per això mateix, són molts els qui opten per llogar un cotxe de luxe amb una matrícula de pocs dígits si tenen una reunió de feina important o una entrevista. Comprovava que, en el cas de Dubai, l’estereotip es complia: les aparences són fonamentals. Ens en vam anar d’aquell hotel amb la sensació que havíem visitat un zoològic.

Però, tot i l’aparent façana de riquesa i benestar, també hi ha una realitat oculta de què no es parla: la pobresa. Tot i que no hi ha xifres oficials per l’opacitat del govern, es calcula que un habitant de cada cinc viu en situació de pobresa. Són immigrants que subsisteixen com a mà d’obra barata. Als seus països d’origen corre la veu que a Dubai poden guanyar molts diners, i per això decideixen d’anar-hi a viure i enviar remeses a les seves famílies. Però, quan hi arriben, es troben que han de viure amuntegats en habitacions que comparteixen amb més treballadors, que pràcticament no tenen temps lliure i que és un país amb el cost de vida molt alt.

És el cas, per exemple, de l’Ahmed Reza, un jove de trenta anys de Bengala Occidental, a l’Índia. “Quan treballava al meu país, sentia a dir que molta de la gent que treballava a Dubai guanyava molts diners i que l’empresa hi apujava el salari cada any”, m’explicava. “Treballant a Dubai, es feien rics molt ràpidament. De manera que, sentint totes aquestes històries, em vaig emocionar molt i vaig decidir de venir cap ací.”

Tanmateix, la realitat que s’hi ha trobat és molt diferent. Ha hagut de viure en camps de treball, en què té jornades laborals de dotze hores, sis dies per setmana. Treballa de tècnic de sistemes de climatització per a una empresa local i no s’ha fet ric, ni de bon tros. “Potser la gent amb qualificacions més altes té més oportunitats”, reflexiona. “Al principi, tothom pateix, o sigui que també em toca. Potser més endavant m’hi hauré instal·lat més i tindré èxit.”

És fàcil creure en el somni dels Emirats Àrabs Units quan, passejant pels carrers de Dubai, imperen a tot arreu els cotxes luxosos i els gratacels d’infart. Però la veritat, com passa sovint, és més complexa que no sembla d’entrada. Aquesta bombolla de bonança s’ha construït amb la suor i l’esforç dels milions d’immigrants que s’hi han traslladat cercant una vida millor.

A més, el país encara és lluny de ser igualitari i respectuós amb els drets humans. L’homosexualitat continua essent il·legal i és penalitzada durament, atès que les lleis del país són basades en gran part en la xaria. De la mateixa manera, les dones també estan desprotegides pel sistema judicial. Fa uns quants anys, per exemple, va ser molt mediàtica la notícia que una dona britànica que hi era de vacances havia estat detinguda després d’haver denunciat una violació múltiple per part de dos britànics més. Amb la llei a la mà, havia comès un delicte perquè “havia mantingut relacions extramatrimonials”. Si bé la pressió internacional va aconseguir que s’arxivés el cas i s’alliberés la víctima, situacions com aquesta han fet que moltes més dones víctimes d’abusos sexuals no els hagin denunciats a les autoritats.

Però el país continua evolucionant i el poble se sent representat i valorat per la família reial. Són molts els qui diuen que hi ha esforços per part del govern de continuar avançant, no solament econòmicament, sinó també socialment, si bé aquests canvis encara no són evidents en l’àmbit oficial. Ben seguir que és un lloc curiós com pocs. Compleix els estereotipis al peu de la lletra, gairebé com si fos una caricatura, però amaga un munt de secrets als angles morts que valen la pena de ser explicats.