03.05.2018 - 19:40
|
Actualització: 05.05.2018 - 19:45
La dissolució definitiva d’Euskadi Ta Askatasuna (ETA) no ha seguit cap manual de procés de pau, sobretot perquè en aquest llarg trajecte les parts involucrades no hi han intervingut de la mateixa manera. La fotografia del president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, encaixant la mà amb el màxim dirigent de les FARC, Rodrigo Londoño Echeverri, àlies ‘Timochenko’, no tindrà cap equivalent al País Basc. El govern espanyol, amb el PP al capdavant, ha desestimat i criminalitzat la negociació com a instrument per a atènyer la pau definitiva perquè volia la victòria. Ha estat la societat civil, per mitjà dels artesans de la pau, i els mediadors internacionals que han aconseguit segellar la dissolució definitiva de l’organització.
Aquest procés de pau tan atípic tampoc no té cap data de començament gaire clara. De negociacions, n’hi va haver moltes des del 1981, però fou l’última, a cavall de Ginebra i Oslo, i amb el PSOE al govern espanyol, que va marcar un punt d’inflexió. L’esquerra independentista basca ja feia temps que s’havia anat distanciant d’ETA i els projectes anaven separats. Podríem dir que fou una ponència política feta per Batasuna el 2004 que va marcar el començament de l’etapa que culminarà demà al País Basc Nord, amb un acte que simbolitzarà la dissolució definitiva d’ETA.
A continuació us presentem cinc capítols que ajuden a entendre com s’ha arribat a la dissolució definitiva d’ETA i quins n’han estat els actors principals.
1. La proposta Anoeta (14-11-2004)
El 2004 Batasuna, el partit que representava políticament l’esquerra independentista basca, ja era en procés de ser il·legalitzat per ordre de Baltasar Garzón, al capdavant de l’Audiència espanyola. La formació va organitzar al Velòdrom d’Anoeta, davant quinze mil persones, un ‘acte il·legal d’un partit il·legal’, com el va definir Arnaldo Otegi. Allà, Batasuna va formalitzar la seva proposta –llegiu ací el document– d’una resolució del conflicte i que tindria el suport d’ETA. Aquest pla es fonamentava en l’establiment de dues taules de diàleg: una entre el govern espanyol i ETA per a tractar del cessament de l’activitat armada, i una altra constituïda per tots els partits polítics sense excepció, però al marge dels parlaments basc i navarrès, per a debatre l’afer polític.
2. Negociacions frustrades (juny del 2006)
Abans d’aquesta ponència ja es forjava una resolució del conflicte. El dirigent de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, i el socialista Jesús Eguiguren, el 2001, ja havien començat a treballar per una solució negociada del conflicte. Aquelles converses al caseriu de Txillarre han estat recollides en un bon documentari titulat La fi d’ETA. Però era el 2001 i, amb el PP al govern, la negociació era un miratge. Amb l’entrada de José Luís Rodríguez Zapatero al govern espanyol les tornes van canviar.
El maig del 2005 el congrés espanyol va aprovar, amb el sol vot en contra del PP, d’emprendre converses amb ETA perquè abandonés les armes. L’organització va respondre-hi i va anunciar un ‘alto-el-foc permanent’ el 24 de març de 2006. A Oslo i Ginebra, Jesús Eguiguren, Javier Moscoso i José Manuel Gómez Benítez per part del govern espanyol, i Josu Urrutikoetxea ‘Ternera’ i dues persones més per part d’ETA, van negociar per establir les bases d’una negociació amb dues taules, tal com havia proposat Batasuna mesos enrere.
En les reunions finals ‘Ternera’ va ser substituït com a interlocutor central per Francisco Javier López ‘Thierry’, de l’ala més dura de l’organització. Segons algunes veus, a partir de llavors els avenços es van refredar per l’actitud de ‘Thierry’. El 30 de desembre, i sense previ avís, ETA va trencar l’alto-el-foc amb un atemptat contra l’aeroport de Madrid que va costar la vida a dues persones de nacionalitat equatoriana. Les negociacions es van estroncar.
- Alto-el-foc i més enllà (25-9-2010)
Amb un vídeo difós per la BBC, el setembre del 2010, ETA va anunciar un alto-el-foc. Hi assegurava que feia mesos que havia pres la decisió ‘de no fer més actuacions armades’. El març d’aquell any un etarra havia mort un policia francès a la població de Dammarie-lès-Lys, durant una persecució arran d’un robatori d’un vehicle. ETA ja s’havia afeblit molt militarment. Aquell fou l’últim mort causat per l’organització.
Després de l’anunci d’alto-el-foc, Batasuna, Aralar, EA, Alternatiba i Abertzaleen Batasuna (l’esquerra abertzale del País Basc Nord) van reclamar a ETA ‘un alto-el-foc permanent, unilateral i verificable per la comunitat internacional com a expressió de la voluntat per a un abandonament definitiu de l’activitat armada’. Quatre mesos més tard, l’organització cedia a les peticions de l’esquerra independentista i feia un nou vídeo on assegurava que l’alto-el-foc era verificable per la comunitat internacional.
Les peces per a tornar a assolir una negociació s’anaven situant, però faltava la del govern espanyol. Rubalcaba, llavors ministre d’Interior, entomava la notícia amb escepticisme: ‘És una bona notícia, però no és una bona notícia.’ Les eleccions eren a prop i unes altres negociacions els podien costar uns quants diputats en detriment d’un PP sempre preparat per a erigir-se en el partit defensor dels drets de les víctimes.
Tanmateix, la via per a assolir la pau segueix el seu curs i el setembre d’aquell 2011 es constitueix l’anomenada Comissió Internacional de Verificació de l’Alto-el-foc al País Basc (CIV), sorgida arran de la necessitat de crear un mecanisme de verificació de l’alto-el-foc ‘permanent, general i verificable’ anunciat per ETA.
- Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià (17-10-2011)
Malgrat la inacció del govern espanyol i després d’un alto-el-foc en el qual s’emplaçava a una negociació internacional, els principals partits –a excepció del PP– i entitats del País Basc van escenificar la Conferència Internacional per a promoure la resolució del conflicte al País Basc, també coneguda com la conferència d’Aiete, pel palau on es feia. Hi van assistir personalitats internacionals com ara Kofi Annan, Bertie Ahern, Gro Harlem Brundtland, Pierre Joxe, Gerry Adams i Jonathan Powell. Més tard, s’hi afegirien Tony Blair i Jimmy Carter.
La conferència va concloure amb una declaració de cinc punts en els quals s’emplaçava ETA a un cessament definitiu de la violència. Tres dies més tard ETA anunciava la fi de la seva activitat armada. Comunicava que havia pres la decisió històrica com ‘un compromís clar, ferm i definitiu de superar la confrontació armada’ i feia ‘una crida als governs d’Espanya i França a obrir un procés de diàleg directe destinat a solucionar les conseqüències del conflicte’. Però un mes exacte més tard, el PP de Mariano Rajoy guanyava les eleccions. I es barrà el pas a qualsevol participació del govern en una negociació amb mediadors internacionals.
Amb ETA totalment inactiva, el govern espanyol va continuar actuant contra l’organització i va detenir David Pla i Iratxe Sorzábal. Ells eren els qui havien fet els comunicats anunciant el cessament de l’activitat armada, i arran d’això foren acusats de pertinença a banda armada. El seu substitut, Mikel Irastorza, també va ser detingut un any més tard.
Otegi, alliberat de la presó després de sis anys d’empresonament per haver intentat refundar Batasuna i organitzar una estratègia cap a una pau negociada, va emmarcar aquestes detencions en la ‘lògica de guerra’ de l’estat espanyol. En una entrevista a VilaWeb, Otegi parlava així sobre el rebuig del govern espanyol a intervenir en el procés de pau: ‘Hem decidit de fer-lo al nostre país i a la comunitat internacional. A l’estat, ni li oferim ni li deixem d’oferir. Sabem que l’estat té molta força i capacitat per a ingerir-se en els nostres processos. Però ja no li donem cap protagonisme. Nosaltres, a la nostra.’
- Desarmament unilateral (08-4-2017)
En el comunicat del 2011, en el qual ETA anunciava la fi de l’activitat armada, també feia una crida a la societat basca perquè s’impliqués en el procés per a aconseguir un escenari de pau i llibertat. Aquesta crida va prendre cos en els artesans de la pau, activistes bascs encarregats de lliurar les armes de l’organització. Ells es van encarregar de mostrar vuit amagatalls repartits entre Aquitània i Occitània, on hi havia 120 armes de foc, tres tones d’explosius, milers de detonadors i munició. Més tard, la CIV es va encarregar de verificar-ho. En la compareixença pública a Baiona, el dirigent de la CIV, Ram Manikkalingam, va assegurar que el lliurament de la llista constituïa ‘el desarmament d’ETA’ i ho va definir de ‘moment històric’: ‘Desarmem el darrer grup armat autòcton d’Europa, el més permanent’, va dir.
El mes passat ETA va emetre un comunicat en què reconeixia ‘el mal que havia causat’ en el transcurs de la seva trajectòria armada i mostrava el ‘compromís amb la superació definitiva de les conseqüències del conflicte’ i amb la ‘no-repetició’. Havent demanat perdó i amb les armes lliurades, només faltava una declaració oficial en què proclamés la dissolució definitiva. L’ha feta aquest matí a Ginebra, davant els verificadors internacionals i diplomàtics de nombrosos països.
