A hores d’ara ja són molts els qui creuen que Donald Trump guanyarà les eleccions del novembre. Contra tot pronòstic, com el 2016. Malgrat negar el resultat de les urnes i malgrat l‘assalt del Capitoli, les mentides, les teories de conspiració, l’apropiació de documents classificats, el frau fiscal, una sentència ferma en el cas de suborn de l’artista porno Stormy Daniels i diversos judicis pendents, malgrat això i més, el retorn de Trump a la Casa Blanca és pràcticament imparable. És un espill de contumàcia impúdica, però també una fita prodigiosa de resiliència. Per als demòcrates la perspectiva d’aquí a quatre mesos és molt desagradable, fins i tot perillosa, però s’ha de ser molt sectari per a proclamar que un resultat desfavorable de les eleccions és la fi de la democràcia. La fi de la democràcia era el franctirador que es va endur una part de l’orella de l’ex-president i no se’l va endur tot per una diferència de mil·límetres. 

Trump té popularitat, té carisma, si voleu dir-ho amb aquest mot que no explica res. Car el carisma no és cap causa discernible de l’èxit, sinó una deducció a partir d’aquest. És una qualitat virtual que sols es manifesta en els seus efectes, invisibles i insensibles per a qui no està suggestionat. No hi fa res que a molts ens sembli impossible que ningú dipositi les seves esperances en un personatge d’aquesta jeia, en un polític d’una buidor argumental tan evident, de frases que són com trets de pistola i d’afirmacions sense junció amb la realitat. El carisma és un afer de sintonia emotiva i no pas de racionalitat. Ara, la irracionalitat de les adhesions és proporcional a l’aversió que genera en els rivals. Tan irracional és veure en Trump un salvador de la nació com una reencarnació del Führer. L’habitud de l’esquerra europea de veure en la societat americana el feixisme ascendent ve de molt lluny. Sols cal recordar el peculiar estudi sociològic de Theodor Adorno, The Authoritarian Personality, realitzat amb col·laboradors de Berkeley mentre els Estats Units combatien el feixisme a Europa i el Pacífic. L’exili sovint arrossega els propis fantasmes.

No es pot pas negar que el feixisme, com el marxisme, té més vides que un gat. Ni que es retroalimenten, com les fòbies entre germans. La ciutat, ço és la política, la funden els bessons nodrits per la lloba capitolina. I com diu la llegenda, l’un mata l’altre per vanitat, incapaç de sofrir la burla fraterna. Si hagués passat a l’inrevés, la ciutat hauria dut un altre nom, però encara hauria estat Roma. La polarització dels Estats Units no és cosa de quatre anys ni d’una dècada, però s’ha aguditzat durant aquest segle. Una part no menor dels qui donen suport a Trump cerquen un reequilibri i creuen possible de recuperar el centre, esmicolat d’ençà de la guerra del Vietnam amb tota mena de radicalismes verbals i no verbals. Per entendre el deteriorament del somni americà, no cal cercar l’explicació a les teories dels politòlegs, que solen anar molt per darrere dels fets i passar-ne per alt l’essència humana. N’hi ha prou de llegir Pastoral americana, de Philip Roth, per copsar el patiment i el desconcert d’un pare que, havent respectat sempre les regles socials i acceptat les responsabilitats familiars, roman impotent davant la fanatització de la filla adolescent, capaç d’autodestruir-se per dinamitar (literalment) els valors i la felicitat dels progenitors.

La reacció a la radicalització dels joves i la defensa de les famílies és un component tradicional de l’ideari republicà, i abans ho havia estat també de l’ideari demòcrata. Però la família apareix cada vegada més com una institució obsoleta, disgregada per l’individualisme extremat i el culte de la gratificació, ara també psicològica, amb una explosió de trastorns mentals que indiquen un llindar molt baix de tolerància a l’adversitat. En el pla polític, són moltes les famílies sacsejades per la indoctrinació dels joves a l’escola i a la universitat, induint-los un sentit de culpa per les oportunitats que els han procurat els pares i el rebuig dels valors de la classe mitjana, el nivell de vida de la qual molts no es veuen capaços d’assolir. 

En un discurs abrandat pronunciat durant la convenció republicana a Milwaukee, Kari Lake, la candidata a senadora d’aquest partit per Arizona, afirmà que l’única cosa més perillosa que un ós bru és una mare de mitjana edat farta a Washington. I no hi ha cap dubte que les mares que fan de mare representen un capital polític important. Tanmateix, la derogació de la sentència Roe contra Wade i la restricció o penalització de l’avortament als estats governats per republicans desincentiva el vot femení. Això Trump ho sap i mira d’alleujar el discurs antiavortista en campanya. Així i tot, té molt d’espai per a recórrer en un terreny al qual els demòcrates s’han deixat arrossegar per la seva ala radical: la racialització de la vida pública i el tracte preferencial a les minories. Deia una persona entrevistada durant la convenció republicana que ja n’hi ha prou d’acolorir les decisions. Cal tractar tothom igual i triar la persona més competent per al càrrec. És la vella idea de ceguesa al color (o al sexe) que rebutgen iradament alguns membres de les minories racials i sexuals. 

Després de dècades de decantar artificialment la balança, finalment hi ha un principi de reacció que posa algunes administracions en el punt de mira i comença de notar-se, per exemple, amb el restabliment de l’examen de selectivitat a universitats d’elit com Harvard i Yale. En el terreny de les minories a la vida política, Trump ha aconseguit èxits inopinats amb el tema de la immigració. Encara fa poc temps, el creixent canvi demogràfic semblava donar un avantatge inesgotable als demòcrates i posava els republicans davant la perspectiva d’ensorrament. Per a pal·liar l’efecte polític d’aquest canvi i atreure el votant hispà i d’algunes altres minories, els líders republicans proposaren d’amorosir la política migratòria del partit. Però heus aquí que Trump girà aquells plans com un mitjó, endurint el discurs, reforçant la frontera del sud amb un mur i prenent decisions polèmiques com la de separar els minyons dels pares que travessaven la frontera il·legalment. 

Amb vista a la legislatura vinent, Trump parla obertament d’expulsions, una política que, més enllà de l’impacte en algunes comunitats, podria desestabilitzar l’economia d’alguns estats i repercutir en tot el país. Políticament, quin efecte ha tingut l’enduriment del discurs sobre la immigració? Paradoxalment, ha aconseguit d’atreure molts electors hispans i negres al Partit Republicà. La gent normal, és a dir, molta gent, demana respecte a la legalitat, joc net i protecció de les famílies. Tot i el recent gir de cent vuitanta graus de Biden en política migratòria, el partit demòcrata no inspira confiança en aquest apartat. Per acabar de reblar el problema de credibilitat, el seu candidat ha esdevingut una imatge de feblesa i d’incapacitat no sols a ulls dels rivals sinó als dels militants del propi partit.

La conclusió que hauria de desprendre’s de l’exposició anterior és que d’aquests dos gats vells de la política, el més indiscret és el que més domina l’art de la discreció en un món on l’enemistat i el recel universal aconsellen de ser imprevisible i fer el contrari d’allò que s’espera. No és el catòlic Biden sinó el mudadís Trump qui segueix el consell del subtil jesuïta Baltasar Gracián, quan escriu: “Mai el tafur no juga la carta que suposa el contrari i menys la que desitja.” Consell que s’haurien d’aplicar els independentistes nostrats, ensems aquest altre: “No entrar amb excessiva expectació. Comú desaire de tot allò que se celebra per endavant, no arribar després a l’excés d’allò concebut. […] Es casa la imaginació amb el desig, i sempre concep molt més d’allò que les coses són.”