25.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 26.04.2018 - 13:53
La dimissió de Cristina Cifuentes és un maldecap menys per al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que no haurà de respondre més preguntes sobre si la presidenta de la Comunitat de Madrid ha de dimitir o no. Com és habitual, Rajoy no ha hagut d’actuar i ha esperat que la polèmica es podrís i caigués tota sola. Un problema menys. Però, de retruc, la dimissió de Cifuentes també és una constatació més de la caiguda en picat del PP, que de moment no sembla tenir xarxa de salvació. No és una crisi esporàdica, sinó gestada per múltiples elements: corrupció, males praxis, la puixança de Ciutadans, la pèrdua de poder en les places on el PP tradicionalment era el partit fort i, sobretot, el procés català.
El gran ‘problema’ amb què el PP ha hagut de bregar d’ençà que Rajoy va pujar al govern el 2011 és sense dubte el procés de Catalunya cap a la independència. Contra les aspiracions dels catalans, ha tingut una oposició frontal, sense espai per al diàleg, i això ho ha pogut fer sense desgastar-se políticament, si més no a Espanya, car els altres grans partits, PSOE i Ciutadans, li han donat suport en tot moment i l’han ajudat a fer pinya quan més ho ha necessitat.
Però, paral·lelament, la pugna amb el govern de Puigdemont ha posat en relleu els tics més autoritaris del PP. La judicialització de la política s’ha fet més evident que mai i l’extrema dreta s’ha revifat amb força. Fins ara les mobilitzacions feixistes se cenyien a actes esporàdics, però ara ja tenen presència en manifestacions en favor de la unitat d’Espanya. Afegim-hi els actes de censura continus, producte d’un sistema judicial nomenat pels populars. El cansament de l’electorat espanyolista envers el projecte popular es va fer visible en les últimes eleccions espanyoles, les del 2016, quan va perdre 49 diputats, cosa que el separava de la majoria absoluta del 2011. Tanmateix, arran de la impossibilitat de pactes d’altri, Rajoy va poder mantenir la presidència.
Ciutadans es menja el PP
La patacada sí que va ser històrica al Principat, un any més tard. Tot i que Catalunya i Espanya no són comparables electoralment, les eleccions del 21-D són un símptoma clar d’allò que pot acabar passant al PP espanyol. El PP va perdre bous i esquelles i va baixar d’11 diputats a 4 i prou. La interpretació és molt clara. L’electorat espanyolista es va estimar més jugar a favor de Ciutadans, la dreta empolainada, i Arrimadas va queixalar encara més terreny a un PP que ha acabat sense grup parlamentari.
Aquesta situació es pot reproduir a Espanya. Només cal fixar-se en els sondatges publicats pels mitjans espanyols, que aplaudeixen la bel·ligerància amb què actua Ciutadans envers Catalunya. Segons les previsions de les enquestes, Ciutadans ja ha passat davant del PP i com més va més augmenta la distància. L’última, feta pel Periódico, indicava que en unes eleccions espanyoles el partit d’Albert Rivera passaria dels 32 diputats actuals al congrés a 114. És a dir, que gairebé hi quadruplicaria la presència, es convertiria en primera força i es menjaria el PP, que cauria de 137 escons a 79-82.
Ciutadans se sent fort i aquests últims mesos es presenta com l’ala més dura i nacionalista espanyola que pot plantar cara a l’independentisme. Rajoy i els seus s’han desgastat i Rivera se n’aprofita. Un exemple molt aclaridor per a entendre aquesta estratègia de Ciutadans el vam veure ahir. Contra ‘la inacció del govern’, Ciutadans va decidir de dur al TC la delegació del vot al parlament del president Puigdemont i del conseller Toni Comín.
Adéu a ‘l’eix de la prosperitat’
A la dreta, hi caben tots els partits, però si fins ara el pastís se’l menjava el PP tot sol, d’ara endavant se l’ha de repartir amb Ciutadans. També a la comunitat de Madrid, on donen suport al govern del PP. Amb la dimissió d’ahir de Cifuentes, Ignacio Aguado, de Ciutadans, ja es frega les mans pensant en les eleccions de l’any vinent. Si el PP acaba perdent la presidència de l’autonomia, es consumarà la fi de l’anomenat eix de la prosperitat. El 14 de juliol de 2004 Jaume Matas, Francisco Camps i Esperanza Aguirre van signar al castell de Bellver el protocol fundacional de ‘l’eix de la prosperitat’. Era època de vaques grasses, amb el PP fent i desfent en ajuntaments i conselleries, especialment allà on deien que duien ‘prosperitat’: al País Valencià, a les Illes i la comunitat de Madrid.
Però la ressaca d’aquella època s’ha anat girant en contra dels populars, que té gairebé mil investigats per corrupció. El 2015 van perdre els ajuntaments de Palma, València i Madrid, i també la Generalitat Valenciana i el govern balear. Cifuentes era l’única resistència, però sembla qüestió de temps que Ciutadans li acabi prenent l’espai vital. Encara falta molt per a les eleccions espanyoles del 2019, però el PP haurà de remar molt si vol revertir una dinàmica negativa.
