La dignitat és una llibreria (a propòsit dels cinc anys d’Ona Llibres a Gràcia)

Començo amb una escena actual. De dijous passat, quan, poc abans de les set del vespre, a la botiga ja no cabia ni una ànima. L’ocasió s’ho valia: es presentava Abans ningú deia t’estimo, l’emocionant testimoni de cinc filles i fills de presos polítics nostres dels quals aquell vespre ens acompanyaven tres: la Beta Forn, l’Oriol Sànchez i la Laura Turull.

Miro de trobar un lloc des d’on poder veure alguna cosa i saludo de lluny l’ànima de la llibreria: la Montserrat Úbeda, atrafegada i patidora, que atén la gent que fa cua per comprar-li el llibre. Arraulit al meu racó mentre espero que l’acte comenci, repasso una vegada més les fotografies històriques que la Montserrat ha escampat per la botiga i revisc l’Ona primera, la de la Gran Via. Una llibreria que, com tantes coses vitals del nostre país (en podríem dir ‘estructures sentimentals d’estat’?) va començar a funcionar l’any 1962.

Collita del 62
En aquell començament que jo, molt jove encara, no vaig viure de manera directa, hi ha tres noms inevitables –Josep Espar, Jordi Úbeda i Ermengol Passola– que trobem en altres iniciatives de la mateixa època. L’Ona, al 654 de la Gran Via (una adreça fàcil de recordar), no va trigar a convertir-se en la llibreria de referència de la nostra cultura perquè, si una cosa tenien molt clara els seus impulsors, era que entre aquelles quatre parets hi hauria llibres, discs i altres productes culturals d’actualitat i només en llengua catalana. Un principi que, molts anys després, es manté fidelment a l’Ona del carrer de Gran de Gràcia.

De les meves primeres visites a la llibreria tinc un record llunyà que pot ajudar a situar-nos en el temps: era el lloc on trobava amb tota seguretat el Tele/Estel, que procurava comprar cada setmana mentre va sortir entre 1966 i 1970, i els mensuals Oriflama i Serra d’Or, que fullejava atentament abans de decidir (la butxaca era minsa) si me’ls enduia o no. En aquells anys, al centre de Barcelona hi havia unes quantes llibreries destacables: la Castells, la Bosch, la Bastinos, la Universitària, la Llar del Llibre (dels germans Fàbregas)… Totes, en l’àrea dels carrers de Pelai i Bergara i de la ronda de la Universitat. I una mica més enllà, l’Ona, que, com acabo de dir, als efectes dels afers que començaven a atreure el meu interès era la llibreria que no em fallava mai.

Era un local típic de l’Eixample, alt de sostre i molt profund, que es complementava amb un entresolat dedicat als llibres infantils i juvenils i, sobretot, amb un soterrani (que sospito que avui no superaria cap control de bombers) en el qual es feien amb una notable assiduïtat presentacions de llibres, conferències, lectures poètiques, lliuraments de premis i altres saraus culturals. Em ronden pel cap noms com Maria Lluïsa Armangué, Conxita Virgili i un parell més (Lourdes i Mercè, crec) a les quals em costa situar cronològicament però que sé que eren les persones que atenien els clients habituals o els qui, com jo, tafanejàvem tant com podíem.

Un precedent a Gràcia (1979)
A final dels vuitanta, la Montserrat Úbeda, joveníssima encara, va començar a freqüentar el taulell de la Gran Via per anar aprenent l’ofici en un moment que, escampades per Barcelona, hi havia unes quantes llibreries més en l’òrbita de l’Ona. Fins i tot, cap al 1979 es va obrir una sucursal al carrer Ros de Olano, al cor del barri de Gràcia, de fugaç existència, amb prou feines va durar un any.

Però la irrupció dels nous temps, combinada amb els primers moviments de concentració d’editorials i, sobretot, la fallida de la distribuïdora l’Arc de Berà, van ser els factors desencadenants del tancament de la llibreria. Recordo amb claredat, aquest sí, el tàndem heroic format per Montserrat Úbeda i Eulàlia Sales, que van fer-se càrrec de la gestió dels últims anys de la botiga fins que el setembre del 2010, després de quaranta-vuit anys de brega, l’Ona de la Gran Via va abaixar la persiana definitivament davant la muda presència de la placa afixada a la vorera de l’entrada per l’Ajuntament de Barcelona que en destacava la condició d’establiment singular i el seu arrelament a la ciutat. Encara hi és, com testimoni silent d’un passat digne de ser recordat.

Van haver de transcórrer tres anys perquè entre aquell passat i el futur s’establís un pont, amb la inauguració –avui fa justament cinc anys– de la nova Ona Llibres al número 217 del carrer de Gran de Gràcia, pujant a mà esquerra i a tocar de Lesseps.

Des d’aleshores, la Montserrat Úbeda ha continuat lluitant per convertir-se en un exemple d’allò que ha de ser ara i aquí una actitud de fidelitat i de dignitat irreductible, no tan sols en relació amb la cultura catalana i feta en català, sinó amb tot allò que entronca directament amb les legítimes aspiracions del país.

En la pràctica quotidiana això s’ha traduït en presentacions de llibres i autors importants durant tot l’any, en vermuts literaris els dissabtes al migdia quan fa bon temps, i, molt especialment, des de fa vuit mesos, en un seguit de tallers d’escriptura de cartes als presos polítics més i més concorreguts a cada sessió que es convoca. Un feix d’activitats que li han donat el reconeixement i el respecte dels clients i de la gent del barri i, alhora, haver de patir amenaces, insults, pintades i altres reaccions tant o més repugnants per part dels cavernícoles habituals.

‘La llibertat és una llibreria’
Durant la Fira de Frankfurt del 2007, aquella que va tenir la cultura catalana com a convidada d’honor, es va comercialitzar un tassó commemoratiu amb una frase de Joan Margarit inscrita que deia ‘La llibertat és una llibreria’. Unes paraules que m’han vingut a la memòria quan m’he posat a pensar com enfocaria el meu petit homenatge als cinc anys de treball al barri de Gràcia de la Montserrat Úbeda al capdavant d’Ona Llibres. I, de la mateixa manera que el lema del Pla de Lectura 2020 diu que llegir ens fa lliures, crítics, dignes, feliços o més sensats, la frase del mestre Margarit m’ha obert la porta per parlar d’una llibreria que ha anat molt més enllà de ser un lloc on es despatxen llibres fins a convertir-se en un focus que irradia respecte per la cultura, amor al país, fidelitat a la llengua i estimació al barri. Quatre parets plenes de llibres que són un símbol de dignitat que a tots ens honora.