La diferència que fan les diferències

Una nació mai no existeix com a tal. Allò de l’Espanya eterna i la unitat de destí en l’universal era una falòrnia afaiçonada per a compensar una crisi d’identitat. Els intel·lectuals espanyols de principi del segle XX cercaven l’ànima d’Espanya i alguns fins i tot trobaven la glàndula pineal dins els caps castellans, els únics, a parer d’Ortega y Gasset, que posseïen els òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral. Més contingut, Jacint Verdaguer reconeixia que l’obra humana és transitòria –“lo que un segle bastí, l’altre ho aterra”– i sols perdura l’ordre còsmic: “mes resta sempre el monument de Déu”. Però a hores d’ara aquest ja tampoc no és segur que romangui. Els pols es desfan, les muntanyes es desglacen i baixa la línia de la vegetació, mentre la costa es desdibuixa a mesura que puja el nivell de la mar i zones abans verdes es desertitzen, alhora que el monument de la creació queda empastifat amb els grafits de l’activitat humana.

Les nacions mai no són fetes i el nacionalisme al capdavall no és res més que l’esforç de completar-les. Més civilitzat en uns indrets, més bàrbar en uns altres. Per això un filòsof pragmàtic com Richard Rorty titulà un dels seus llibres Assolint el nostre país, entenent el verb assolir en el sentit de ‘realitzar’. Partint de l’obvietat que els éssers humans no compartim les mateixes necessitats o interessos, el desacord sobre les situacions de fet és més que probable. Per a resoldre’l, diu Rorty, no n’hi ha prou d’apel·lar a una realitat independent de les necessitats humanes. Creure que podem dirimir els conflictes establint els fets objectivament és il·lusori. Com ho és que hi hagi fets en estat pur als quals podem accedir sense distorsionar-los, en qualitat d’observadors neutrals. Per a observar el món no ens desprenem del nostre criteri, i aquest inevitablement inclou desigs, pors, prevencions i els prejudicis que ens conformen tal com som i conformen el nostre univers.

Rorty afirma que la resolució dels conflictes no pot ser epistemològica, ans ha de ser política. Que cal emprar les institucions i procediments democràtics per a reconciliar les necessitats d’uns i altres, i així ampliar el consens sobre la natura o l’estat de les coses. Evidentment aquesta no és pas la pràctica política habitual. A Espanya mateix, el consens mai no s’ha cercat per procediments democràtics; és per això que en lloc d’ampliar-se ha anat reduint-se amb el pas del temps. El secret de domini públic de la nació espanyola és que no existeix, perquè els espanyols mai no han assolit un consens sobre la societat de la qual es predica la nacionalitat. La nació, en el sentit modern de la paraula, no s’assolí amb la unió monàrquica dels Reis Catòlics, com pretén la dreta espanyola, ni amb els decrets de Nova Planta, ni amb la constitució de Cadis, com pretenien els liberals del segle XIX, ni amb la cirurgia franquista, ni amb la restauració del 1975 i el suposat consens que l’estintolà. Un consens que s’esvaí a tot estirar el febrer del 1981. D’ençà d’aquella operació d’estat que la constitució esdevingué un instrument repressiu aplicat amb una marcada parcialitat territorial.

Els espanyols no són pas a prop d’assolir la seva nació, perquè el procediment seguit no ha estat ampliar el consens sobre la funció de l’estat, sinó defugir i desnaturalitzar els procediments democràtics. La idea en què recolza aquest consens restrictiu és la uniformitat: d’antuvi religiosa, més endavant política i finalment cultural. La uniformitat imposada és el fonament de l’Spain is diferent amb què el nacionalisme espanyol remarca orgullosament la distància espiritual i de costums amb les altres nacions europees. I així l’escomesa per a distingir-se de les nacions exteriors és el revers de l’impuls homogeneïtzador intern. L’angoixa i inseguretat identitàries que sostenen aquest impuls uniformador vénen del fet que, malgrat la violència anivelladora o potser a causa d’aquesta, les diferències es recreen constantment.

No hi ha cap cultura que no sigui composta, cap en què la gent no es consideri diferent i cregui legítima la seva diferència. Fer la nació vol dir articular les diferències i compensar-les entre si, no pas enfrontar-les. Vol dir organitzar-les en vista del creixement comú, no pas destarotar-les reduint el sentit de realitat a l’interès exclusiu de cadascuna.

De vegades les societats miren de recosir l’estripada expulsant-ne una part. Quan la part exclosa es caracteritza per algun tret comú, l’expulsió esdevé neteja ètnica. Històricament, Espanya n’ha practicades unes quantes. Avui, a Occident, és més habitual de posar en marxa la màquina repressiva contra un boc expiatori, i en la selecció del cap de turc la diferència és decisiva. Ara, com advertia René Girard, els signes que indiquen la tria d’una víctima propiciatòria no provenen de la diferència dintre del sistema sinó de la diferència fora del sistema. Els espanyols no temen tant la singularitat catalana o basca –la gallega l’han reduïda a una peculiaritat controlada– com la possibilitat que curtcircuiti la diferència espanyola. Dit d’una altra manera: que Espanya deixi d’existir com a sistema i hagi de tornar a constituir-se de bell nou. La darrera vegada que es va trobar en aquest destret, havent perdut les darreres colònies, hagué de refundar-se sobre una identitat que ja no podia ser l’imperi i sols podia ser la nació. Ja sabem què en feu llavors, de les diferències internes.

La transició a la democràcia no refundà el sistema en cap sentit diferencial del mot; fou una operació per a regenerar el model anterior. El projecte era modernitzar un sistema atàvic per a integrar-lo dintre del sistema diferencial europeu. Un sistema bastit damunt la hipòtesi d’unes diferències indestriables dels estats membres, que sumades donen com a resultat la identitat europea. Heus aquí per què l’estat espanyol ha encetat una campanya d’extinció de la diferència catalana al moment que esdevenia dinàmica i alterava l’equilibri de les diferències internes, controlades amb l’ordenació autonòmica. Girard entenia que l’esforç per a frenar la dinàmica diferenciadora és inútil i sols aconsegueix de trasbalsar les altres diferències. La turbulència a la societat espanyola, l’auge de la ultradreta, la inquietud que s’apodera del sistema i fa perillar no sols l’estabilitat del règim sinó la mateixa democràcia, són conseqüència de la fragilitat de la diferència espanyola. Vénen del terror que envaeix l’estat davant la possibilitat que una diferència fins ara interna, part de “l’Espanya diversa”, esdevingui una diferència exterior. Perquè, com veia Girard, “la diferència que existeix fora del sistema és aterridora perquè revela la veritat del sistema, la seva relativitat, la seva fragilitat i la seva mortalitat”.

L’única esperança de salvaguardar la diferència catalana rau a assolir l’exterioritat al sistema espanyol. Cal que la diferència esdevingui inassimilable al consens extorquit que ens limita l’accés a la realitat. Les decisions que es prenguin aquests dies sobre investir o no el president espanyol són d’una enorme gravetat. Es tracta de decidir entre refermar la diferència espanyola amb taules de diàleg i altres mecanismes de producció de consens coercitiu, o fer política d’alt risc –amb plena consciència de la càrrega històrica d’un sí i d’un no– en pro d’un consens expansiu que relativitzi la diferència espanyola i rescati la catalana a fi que la diferència percebuda s’atansi cada vegada més a la diferència potencial.