La Diada de l’ofensiva per a bandejar l’ANC

La manifestació que començarà avui a les 17.14 al Paral·lel de Barcelona, convocada per l’ANC i amb el suport d’Òmnium Cultural i de l’AMI, serà l’acte polític més important de l’Onze de Setembre, un any més. Moltes mirades es fixaran en quanta gent haurà omplert, més o menys, l’avinguda, perquè enguany es faran més lectures i interpretacions interessades que de costum sobre l’èxit d’aquesta mobilització, just quan fa deu anys d’aquella que va significar l’eclosió del procés independentista. Aquesta vegada, a diferència dels darrers anys, el president de la Generalitat no hi anirà; ni Pere Aragonès, ni cap dels consellers d’ERC, ni els dirigents principals del partit, que serà representat, a títol individual, per alguns càrrecs locals i per l’ex-presidenta del parlament, Carme Forcadell. I per la presència significativa de Dolors Bassa. L’argument d’Aragonès i d’Oriol Junqueras per no anar-hi és que l’ANC l’ha formulada contra el govern i els partits i no contra l’estat espanyol. I aquesta crítica a l’entitat ha esdevingut un element de pressió, mediàtic i polític, extraordinari per a deslegitimar la pressió que tradicionalment ha fet a les formacions polítiques i que enguany havia accentuat.

Perquè l’ANC ha apujat el to de la crítica als partits, que en el manifest de la Diada qualifica de “autoanomenats independentistes”. No n’esmenta explícitament cap, la referència és en plural i la seva presidenta, Dolors Feliu, diu que es refereixen tant a ERC com a Junts i la CUP, “els que formen el 52% del vot independentista i que a hores d’ara no tenen cap projecte per a fer la independència”. Però qui s’ha sentit més interpel·lat aquestes darreres setmanes ha estat ERC, mentre que Junts hi ha donat suport i tots els seus consellers i dirigents principals hi seran. La CUP, per la seva banda, participarà en la manifestació de l’esquerra independentista, que sortirà a dos quarts de set de la plaça d’Urquinaona, tal com ha fet habitualment.

I ERC, que sí que participarà amb els seus principals dirigents, com Junqueras, Aragonès i Marta Vilalta, en l’acte d’Òmnium del migdia al passeig de Lluís Companys, farà tot seguit un acte polític propi, a la confluència del carrer Bruc i de la ronda de Sant Pere, a tocar d’Urquinaona. Allà, després d’un dinar popular, hi haurà els parlaments de la secretària general de la federació de Barcelona, Anna Nebreda, i d’Aragonès, Marta Rovira i Junqueras. La previsió és que comencin a les quatre de la tarda, i que pràcticament coincideixi amb el començament de la manifestació de l’ANC. Programació contraposada aquesta vegada per part d’ERC respecte de l’acte més multitudinari que ha estat aquesta darrera dècada la manifestació de la tarda.

El correu als militants

ERC diu que ja no és un acte transversal, sinó excloent, que va contra una part de l’independentisme. No solament ho diuen els seus dirigents en declaracions públiques (“va contra la majoria d’independentistes”, diu Junqueras; “l’ANC ha renunciat a la transversalitat”, deia Vilalta), que tenen altaveus mediàtics que les amplifiquen i perfilen en tertúlies i columnes de diaris, sinó que el partit també ho difon a la seva militància en un correu intern que fa una crida a participar en els actes de la Diada. Un missatge paradoxal, perquè alhora conté un missatge desmobilitzador, que diu: “Malauradament, en la convocatòria de la manifestació de la tarda, enguany la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana ha optat per excloure una part molt important de l’independentisme, dividir-lo i fer-lo petit. No podem compartir un manifest de convocatòria dirigit contra els partits independentistes i contra la feina que, amb molt d’esforç, i sovint patint repressió, presó i exili, fan cada dia milers de persones compromeses amb la llibertat del país. La manifestació s’hauria de fer a favor de la independència i no en contra d’uns altres independentistes, per bé que també hi serem representats, justament per reivindicar l’esperit d’allò que va ser una organització civil inclusiva, motor de la mobilització social.”

Per la seva banda, Junts aguaita. Mentre va mesurant el grau de bel·ligerància amb els seus socis de govern tot esperant el debat de política general de final de mes, i la crisi per la suspensió de Laura Borràs es va esllanguint, fa una crida a participar en la manifestació. Perquè mira d’aprofitar el terreny de joc ERC que li deixa lliure per capitalitzar una part del descontentament amb la manca de rumb i la inexistència de resultats de l’estratègia del diàleg amb l’estat espanyol i de la gestió del mentrestant. Ara, és una crítica que també va adreçada a ells i que es poden acabar trobant aquesta tarda al Paral·lel.

L’ANC, i especialment la seva presidenta, han mirat de defensar-se aquests dies de les acusacions de tenir un discurs antipartits, de ser populistes i fins i tot de tenir un discurs “trumpista”. Sobretot pel manifest, que és allò que ERC demanava que es rectifiqués i del qual Òmnium, que també participa en la manifestació, s’ha desmarcat. La pressió creixent sobre l’ANC per aquest manifest ha portat l’entitat a haver de reafirmar-s’hi, arran d’informacions equívoques que manipulaven unes declaracions de Feliu i que donaven a entendre que hi renunciava.

Però, què diu ben bé el manifest de l’ANC? S’hi afirma que els partits independentistes “‘s’han acomodat a les institucions”, que després d’haver obtingut el 52% dels vots favorables a la independència en les darreres eleccions al parlament “han deixat de costat el conflicte amb Espanya”. I que això passa mentre es continuen encausant activistes, s’accentua l’espoliació fiscal, es dicten sentències contra l’escola en català i hi ha una manca d’inversions en infrastructures. “És l’hora de passar comptes i fer valer la nostra majoria democràtica, sense estralls però amb tota la determinació.” I diu de fer-ho mitjançant la no-violència. “Atès que, ara per ara, els partits autoanomenats independentistes no s’hi afegeixen, haurem de trobar nous camins i seguir l’exemple de moviments no-violents per la independència com Gandhi a l’Índia.”

Quan ha de vessar, el got?

Hi ha una referència a la necessitat que sigui el poble que faci possible la independència arran de la incapacitat i de la inacció dels partits: “Només el poble català farà efectiva la República. Per aquesta raó, l’ANC ha posat data al nou embat: des d’ara i fins a les pròximes eleccions al parlament, a tot estirar el 2025.” I és aquesta part, la més criticada, perquè, dit amb unes altres paraules, que Feliu va emprar en aquesta entrevista amb VilaWeb, “veiem clar que, si cal, passarem per damunt dels partits”. I això es tradueix concretament en la proposta de fer una llista cívica que es presenti a les eleccions. “L’ANC cercarà els màxims suports per a la proposta d’una llista cívica formada per persones disposades a implantar el mandat de l’1 d’Octubre. Una llista que tindrà com a mandat inexcusable fer efectiva la República Catalana”, diu el manifest.

La via electoral de l’Assemblea, que sempre ha estat discutida dins i fora l’entitat, ara es posa sobre la taula com a concreció d’un afartament. Però, en el fons, el discurs d’enguany es caracteritza perquè l’entitat ja no diu als partits que serà al seu costat, vigilant-los perquè compleixin el mandat que han rebut, sinó que els diu que ja no hi confia més, que, després d’haver pressionat i esperat, vol fer una altra mena d’accions.

Perquè, vist amb la perspectiva de les darreres diades, aquesta afirmació va en consonància amb un seguit d’advertiments als partits i al govern, a les institucions, que l’ANC feia d’ençà de la primera Diada després de la tardor del 2017. L’Onze de Setembre del 2018, Elisenda Paluzie deia: “No malbarateu el que hem fet, les victòries que hem aconseguit, en especial la del referèndum del Primer d’Octubre. No digueu ara que allò no era un referèndum, que hem d’implorar permisos que no arribaran mai. No ens condemneu com si fóssim Sísif a empènyer perpètuament la roca gegantina muntanya amunt, només perquè torni a caure rodolant fins a la vall, des d’on l’hàgim de recollir i empènyer novament, i així indefinidament. No volem que ens torneu a enviar allà on érem.”

L’any següent, el 2019, Paluzie deia: “No tan sols no hem avançat sinó que es fan algunes passes enrere. Es discuteix en públic el repartiment d’engrunes, es deslegitima el referèndum que vam fer i l’única via que ens ha permès arribar fins on hem arribat, la unilateral, es desarma dia a dia. Als dirigents, us demanem que no ens desarmeu. […] Que l’expectativa d’un diàleg que mai no arriba, que és un engany, no ens torni a fer perdre oportunitats.” I un mes més tard, després de la sentència del Suprem, insistia: “Si això no arriba, prepareu-vos per poder defensar i sostenir una DUI. La gent hi serem per defensar-la. Hem d’acabar el que vam començar. Demanem als partits que ho prioritzin.”

Després va venir la pandèmia, i va tenir un impacte enorme sobre la capacitat de mobilització del moviment. En una Diada 2020 condicionada per la covid, Paluzie va dir: “Si no us hi poseu, la paciència de la gent no durarà per sempre. Mentrestant, ens hi podem posar nosaltres, hem d’explorar els camins per a arribar al cim. L’autodeterminació comença en cadascú de nosaltres.” Fins que l’any passat, amb la primera gran manifestació després de la pandèmia, en una Via Laietana plena de gom a gom on Oriol Junqueras i Pere Aragonès van ser escridassats per alguns manifestants, Paluzie va dir: “Al govern demanem que torni a tenir un projecte propi, centrat en l’autodeterminació, a acabar el que vam començar l’1-O. No podeu desaprofitar el 52% i heu d’aplicar el mandat sorgit de les urnes.” I va fer una referència directa a la vegada que el paper de l’ANC com a vector de pressió a les institucions es va expressar d’una manera més clara: “Fa uns anys, l’estimada Carme va dir ‘president, posi les urnes!’ Avui nosaltres li diem: ‘President, faci la independència.’ Ens tindrà al seu costat per a allò que faci falta, el moviment independentista ha avançat quan la societat civil i les institucions han tingut un projecte polític comú, quan hem caminat junts.”

Enguany, algunes coses han canviat. Hi ha un nou secretariat, presidit per Dolors Feliu, però també hi ha hagut la constatació del fracàs de les negociacions entre partits i entitats independentistes per una estratègia compartida i la consolidació, d’un punt de vista institucional, de la via del diàleg amb el govern espanyol malgrat els incompliments constants d’acords assolits a Madrid i el manteniment de la repressió. I és en aquest context que el discurs de l’ANC, que sempre ha tingut, com hem vist, aquest element de pressió sobre els partits, ha pujat d’intensitat, perquè ha vingut a dir que el got ja ha vessat.