08.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 08.09.2020 - 23:37
El juliol del 2010, just després de la sentència del Constitucional espanyol contra l’estatut, es va convocar la primera gran manifestació de l’independentisme, el 10-J.
Aquesta frase que acabe d’escriure la deveu haver trobat tan òbvia –n’estic segur–, que ni en deveu haver fet cas. Però és completament falsa. Pel verb ‘convocar’. És veritat que el 10-J va esdevenir la primera gran manifestació, enorme, de l’independentisme, però de cap manera no era aquesta la voluntat dels convocants. Ben al contrari. I tanmateix, significativament, ho hem oblidat.
Permeteu-me de fer una mica de memòria amb la voluntat de recordar què va passar, però sobretot d’extraure’n un ensenyament que crec que és important de recordar avui, precisament a les portes d’aquesta diada, estranya per la pandèmia, del 2020.
Repassem. Al Palau de la Generalitat governava el president José Montilla, al capdavant d’un govern format pel PSC, ERC i ICV. Com que el govern no volia convocar la protesta, no s’hi atrevia, va fer que fos convocada per Òmnium. I això va originar un dels episodis més frenètics que puc recordar, i més ridículs també, de la història de la política catalana.
El lema de la manifestació havia de ser ‘Som una nació, nosaltres decidim’. Res d’independències ni coses semblants. Però al govern tripartit fins i tot això li semblava massa. Hi va haver intenses negociacions contra rellotge, hores llargues, fent-hi tombs i més tombs. Els socialistes volien que la pancarta digués ‘Volem tot l’estatut’ i amenaçaven Òmnium amb tota l’artilleria, lícita i no tant, que tenien a mà. Però Òmnium no va afluixar la corda. Muriel era molta Muriel.
Supose que tan solament els periodistes d’una certa edat i algun polític deuen recordar-se’n encara, de tot allò. Però TV3 obria informatius i feia enquestes demanant quin havia de ser el lema de la pancarta; El Periódico, com sempre, filtrava allò que interessava als socialistes i feia editorials contra l’independentisme; i per les taules de redacció corrien sense cessar informacions contradictòries. Els socialistes van arribar a amenaçar que l’ajuntament, amb alguna mena de tecnicisme, prohibiria que la marxa es fes al passeig de Gràcia. Semblava que el món s’havia d’acabar en qualsevol moment no per la sentència sinó per la pancarta dels trons.
Finalment, enmig d’una tensió que avui ja no recorda ningú, va eixir una fórmula de compromís. La pancarta diria allò que volia Òmnium, però aniria signada per aquesta organització i prou. I els presidents Montilla, Pujol i Maragall, juntament amb els presidents del parlament, durien una senyera. Iceta ja bramava aleshores al parlament amb la seua demagògia habitual: ‘No em cap al cap que el president Montilla no pugui liderar la marxa amb la senyera!’ I afegia que la manifestació no era d’Òmnium. I encara menys de l’independentisme, on vas a parar! El PSC va arribar a dir que era una manifestació contra el PP i a favor d’una Espanya federal…
Veient i palpant l’ambient del carrer, te’n feies creus, d’aquell l’espectacle i de la ceguesa de la classe política. Per mi era evident què passaria, però ells no ho volien veure i s’estimaven més dedicar-se al noble art de la discussió sense trellat. Que si senyera o pancarta, que si estatut o Espanya federal. No varen veure venir el tsunami independentista ni tan sols un minut abans que la marxa arrancàs. Satisfets de les hores de negociació de taula, aliens a la realitat.
Però aleshores va passar.
Jo era amb un grapat de periodistes davant mateix dels presidents i la seua senyera quadribarrada, i no oblidaré mai les cares d’incredulitat de tots tres quan des de darrere es va començar a sentir de manera sincopada el crit: ‘In, In-de, In-de-pen-dèn-ci-a!’ No se’n sabien avenir. Ni ells, ni encara menys els seus treballadors, tan cofois d’haver negociat el contingut de la pancarta. Encegats en la politiqueta de palau, batallant per si la capçalera havia de ser una o dues, quadribarrada o amb lletres, simplement no s’havien preocupat d’escatir què pensava la gent. I el canvi, ja aleshores, era al carrer, no a les seues mans.
Però encara faltava la traca grossa. S’havia previst que la manifestació tombaria per la Gran Via en direcció a la plaça de les Glòries, però la gentada que s’hi acumulava pujant passeig de Gràcia amunt ho impedia totalment. No hi havia manera que la capçalera es mogués. I en aquella cantonada –on ara hi ha una botiga de rellotges– hi feien obres i hi havia una gran bastida amb un grapat de manifestants enfilats.
El primer crit va partir d’allí: ‘Botiflers!’ Més que un crit va ser un bram. Poderós. Com si vingués del racó més profund de la terra. ‘Botiflers! Botiflers!! Botiflers!!!’ Els destinataris s’hi van reconèixer de seguida. I els va agafar pànic. Justificadament. Perquè en qüestió de segons la cantonada era un crit unànime i violentíssim contra la classe política catalana, un espectacle com no s’havia vist mai. Els qui van començar el crit, una parella de Sabadell que aleshores encara no sabien si eren independentistes, em van explicar que una xiqueta que hi havia al seu costat els havia demanat què volia dir ‘botiflers’, desconcertada per la manera com el foc havia pres. Que ho havia fet, i de quina manera!
Neguitosos, inquiets –un d’ells em digué després que reconeixia que havia passat por–, els presidents van deixar caure la senyera a terra i se’n van anar corrents per sota de la bastida on havia començat la revolució.
I va ser aleshores que vaig ser testimoni d’un dels primers miracles, dels molts que he vist passar aquests anys. Els guardaespatlles dels presidents van obrir pas, nerviosament, als seus caps entre la multitud i amb això el tap que amenaçava de no deixar caminar la gent es va trencar. I la manifestació es va posar a caminar, ara sí, sense concessions ni vergonya, convertida en la primera gran manifestació independentista del cicle polític actual. Amb una alegria –tothom alliberat de les consignes i dels consignaires– que estic segur que tots els qui hi érem recordarem sempre. Simplement, la Diada havia passat a ser del poble, que és qui d’aleshores ençà ha marcat el ritme del procés d’independència, per damunt de tots els repetitius espectacles de la classe política.
Ens veurem, doncs, divendres, convocats per l’ANC. Cadascú com vulga i on vulga. Però sempre la gent.
PS. Ahir, precisament vaig participar en un col·loqui organitzat per l’ANC internacional. Si us interessa, ací teniu el vídeo. I també avui a VilaWeb entrevistem la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie: ‘En les concentracions de l’Onze de Setembre hi ha menys risc que no a la platja’
