04.01.2024 - 21:40
Aquesta setmana 3Cat ha emès un reportatge sobre la trajectòria de la Companyia Elèctrica Dharma. La Dharma és un grup que desperta un enorme interès, tant per la trajectòria musical, original i reeixida, que ha seguit com per la manera de viure i pel compromís social i nacional indiscutible.
No és estrany, per tant, que molta gent vulga veure el reportatge, oimés pensant en les facilitats que es deriven de la decisió de la Corporació Catalana de Mitjans de crear un portal de vídeos competitiu amb les grans marques globals.
Però, una vegada més, els espectadors catalans que viuen fora de l’estat espanyol s’han trobat amb la sorpresa que no han pogut veure el programa, perquè els drets de reproducció eren restringits.
La restricció geogràfica dels drets d’emissió és una pràctica de mercat habitual avui dia. Per raons econòmiques, tan sols els monstres de la distribució global com ara Netflix, HBO o Disney poden pensar a adquirir els drets d’un producte audiovisual per a tot el planeta. La resta ho tenen fora de l’abast.
I això fa que, per exemple, siga pràcticament impossible de demanar als mitjans públics del nostre país que oferesquen als catalanoparlants del més enllà Borgen, la popular sèrie danesa, en la nostra llengua. Però un reportatge sobre la Dharma, produït ací, per quina raó ha de ser blocat geogràficament també? Perquè això vol dir blocar-lo per a Andorra, Catalunya Nord i l’Alguer, alhora que es permet, posem per cas, que es veja a Extremadura…
Fa temps que el debat sobre els drets de reproducció circula entre la comunitat catalanoparlant de l’exterior. Sé que s’han fet unes quantes propostes constructives perquè els mitjans públics, quan negocien l’adquisició de drets sobre els productes, els tinguen en compte. I sé també que, tot i entendre-ho, fer una cosa diferent de la que es fa per inèrcia –que és negociar els drets d’emissió a l’actual estat espanyol– no és gens senzill. Perquè anar contra la norma universal no és cosa fàcil.
Però el debat que es posa sobre la taula en aquest cas crec que és necessari i molt positiu. Perquè tampoc no podem limitar-nos a acceptar els fets acomplerts sense més ni més, deixant que la burocràcia i la inèrcia facen miques els drets i les preferències de la gent.
Sobre això, crec que caldria recuperar la teoria de l’excepció cultural. A Europea, sobretot als anys vuitanta i noranta, el govern francès va lluitar molt fortament per salvar allò que anomenava “excepció cultural” en l’àmbit de l’audiovisual. Conscients de la potència de la globalització i del poder del mercat, França va defensar que hi havia un límit a la comercialització que era el dret de la cultura. I específicament el dret de la cultura pròpia i en la llengua pròpia.
Han passat els anys i aquesta posició s’ha arraconat, però continua essent igualment necessari, o encara més que aleshores. Perquè ningú no pot negar que s’ha aguditzat molt el dèficit d’intercanvi de les produccions audiovisuals en favor de la indústria dels Estats Units –que aleshores denunciaven amb contundència polítics com Jack Lang o Hubert Védrine– i la uniformització cultural que se’n deriva. Una cultura com la catalana, sotmesa a un triple dèficit –de l’espanyol, del francès i de l’anglès–, hauria de tenir un interès especial a transformar aquest debat en acció.
Avui, més que mai, per la segona raó que crec que és important de tenir en compte: el gran creixement de la catalanitat exterior, que a hores d’ara ateny una importància que no havia tingut mai.
Les xifres ballen molt, però podem afirmar amb seguretat que més de tres-cents mil catalanoparlants viuen fora del territori històric de la llengua, fora dels Països Catalans. I això és un fenomen nou, tremendament vital, que cal mirar amb molta atenció.
Perquè en el món d’avui aquesta diàspora no tan sols és inevitable, sinó que és enriquidora, per al país on van i també per al nostre. Encara més tenint en compte que bona part dels qui viuen fora tenen un nivell alt, diria que militant, d’identificació amb el país, la cultura i la llengua, i esdevenen en el dia a dia, i sense necessitat de fer escarafalls, agents actius i molt valuosos de difusió de la qüestió nacional catalana.
L’aparició i la consolidació ràpides d’aquest país del més enllà reclama que tots siguem conscients del paper que fa i de les necessitats que té. I una de les més clares i evidents és la necessitat de mantenir-se en contacte i de fer servir la llengua catalana en la vida quotidiana. I per això han de poder accedir sense restriccions al màxim de continguts possibles, com ara el programa sobre la Dharma.
Fa anys, em va impressionar molt llegir que Sándor Márai, a l’exili, havia arribat a un punt que no coneixia ningú que sabés la seua llengua. De manera que es va proposar de llegir cada matí, en veu alta, unes quantes pàgines de llibres en hongarès, per mantenir la seua oïda atenta als sons del seu poble.
Avui tot és molt més fàcil que aleshores i la fluïdesa de les comunicacions no hi té parangó. Però, com Sándor Márai, aquí a fora hi ha centenars de milers de catalans que necessiten mantenir l’orella atenta als sons del seu poble. I hauria de ser tasca de tots –no d’ells i prou– fer-los-ho fàcil.
El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni a cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a la informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no en sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.
